David Salgado: “Els palestins reivindiquen la identitat perquè gairebé han perdut la terra”
L’ocupació russa a Ucraïna copsa els titulars de les últimes setmanes, però arreu del món es viuen moltes més crisis ara invisibilitzades pels mitjans. Una d’aquestes és la que sofreix Palestina. Durant anys han patit els atacs militars d’Israel però no volen perdre la seva identitat. Per aquesta raó David Salgado, guitarrista local, ha participat en un programa d’intercanvi musical i ha viscut de prop el conflicte.
Revista de Ripollet: No deu ser fàcil per a un estudiant de guitarra flamenca tocar a Palestina. Com se’t presenta l’oportunitat?
David Salgado: La meva experiència l’he pogut viure gràcies a un programa de l’Associació Catalana per la Pau. Abans d’aquest projecte ja havien portat a terme un altre, Palestina Batega. Es basava en un petit intercanvi en el qual va participar la Marta Roma, una violoncel·lista de renom. Primer va marxar a tocar allà amb músics autòctons i després van venir ells a Barcelona. Aquesta primera experiència es va realitzar amb professionals. El segon intercanvi s’ha fet amb estudiants dins del projecte ‘Som Constructores’. Vam participar estudiants del Taller de Músics, una pianista de jazz i jo, de l’ESMUC, un violinista, una cantant flamenca i un músic de tradicional catalana.
RdR: Un grup de músics ben curiós.
D.S: Els estudiants que vam anar no ens coneixíem i dubto que haguéssim tocat junts en algun moment si no haguéssim coincidit en l’intercanvi. A més, ens van ajuntar amb alumnes de les principals escoles de música d’allà, de l’escola de l’Al kamandjati.
RdR: Per què creus que us van escollir?
D.S: Dins d’aquest programa, previ a l’intercanvi, van organitzar una classe magistral del director de l’escola de música de Palestina. Als qui vam assistir ens van oferir l’opció de presentar la nostra candidatura per formar part de l’intercanvi. Entre tots els qui es van presentar vaig tenir la sort que m’escollissin. El criteri musical era important, tot i que volien perfils més compromesos socialment, amb un punt d’activisme.
RdR: Com funciona l’ONG?
D.S: El projecte no és el típic d’una ONG convencional, el nostre concepte d’aquests organismes és molt dolent, s’ha pervertit molt. És una entitat que defuig del paternalisme, no vam anar a fer un favor a ningú, ni som millors. Era un ‘quid pro quo’ total, un intercanvi mutu. Molts dels músics palestins em donen mil voltes, són molt professionals… potser m’enduc jo més de l’experiència que ells. No vam anar a un altre país a fer-li un favor a ningú, va ser un intercanvi cultural en el qual tothom guanyava.
RdR: Únicament fa accions culturals?
D.S: A part d’aquests projectes també han portat a artistes de circ palestins a l’Ateneu de Nou Barris. L’ONG està treballant pel dret a la cultura, que en la situació que estan vivint allà molt sovint queda en un segon terme. A part col·laboren amb cooperatives de camperols, amb entitats locals per la igualtat de gènere… però últimament estan fent més accions en l’àmbit cultural.
RdR: En què va consistir l’experiència?
D.S: Nosaltres vam estar una setmana en la qual vam fer diversos assajos i dos concerts, a Jenin i Ramallah. Molts dels músics palestins mai havien estat a Jenin. A més, vam poder acostar la música a un altre indret que no és la capital administrativa, on sí hi ha concerts. Però el concert a Jenin va ser molt importants per als ciutadans, hi havia nens que després del concert es feien fotos amb mi.
RdR: Vas tenir alguna preparació prèvia al viatge?
D.S: L’ONG, per motius de transparència, es va reunir amb nosaltres i ens va explicar la seva trajectòria, quines són les seves intervencions, com treballa… a part ens van posar en context sobre la situació del país: l’ocupació militar que pateix, la història del conflicte, la situació política… Volien que anéssim informats i amb consciència pròpia sobre el país.
RdR: Vas viure de primera mà la realitat del país.
D.S: En una setmana no tens temps de conèixer tota la realitat que hi ha allà. És veritat que vas d’un lloc a l’altre i et relaciones amb gent d’allà, però a l’hora de la veritat el conflicte és molt més gran.
RdR: I com ho vas viure?
D.S: Palestina és una nació que ha estat setanta anys ocupada, ja havia estat ocupada pels otomans i més tard pels anglesos. Després els anglesos es van netejar les mans i van passar la patata calenta a l’ONU. En acabat els sionistes van crear un estat que actualment està oprimint militarment a Palestina, és una colonització. Agradi o no és així, al final vas a un lloc on viu gent i imposes la teva força ocupant-lo militarment. Israel no ha respectat les resolucions de l’ONU i cada vegada està ocupant més territori palestí. Nosaltres vam estar a Cisjordània, que és un territori palestí anmb assentaments i colònies israelianes. Per moure’t d’una ciutat a una altra hi ha ‘check points’ militars. Quan passes amb l’autobús o el cotxe t’apunten a la cara i et retenen el temps que calgui.
RdR: Quines violències sofreix el poble palestí?
D.S: La situació que estan vivint és molt semblant a l’apartheid que es va viure a Sud-àfrica, hi havia cartells que diferenciaven quin era un poble de blancs i quin de negres. A Palestina passa el mateix, a l’entrada de Ramallah hi ha un cartell en el qual posa: ‘Entrar aquí pot ser perillós per a vostè’. Per exemple, tornàvem del concert de Jenin, ens van tallar totes les carreteres perquè havien sortit colons israelians a tirar pedres contra cotxes palestins. El mateix exèrcit d’Israel les va tallar per evitar més problemes. Ells no estan en el focus mundial, però s’està vivint una barbàrie. Una de les lleis d’Israel és que totes les persones que atemptin contra les forces armades de l’Estat són terroristes. Els nens que, en els camps de refugiats, tiren pedres als soldats ja se’ls considera terroristes i a s’han donat casos d’assassinats de menors. Molt a compte gotes i de forma molt silenciosa mor gent.
RdR: Com és d’important que es facin aquests intercanvis en un país on s’està vivint tot això?
D.S: És molt important portar la nostra música alhora que nosaltres ens emportem la seva. Ells tenen l’oportunitat de mostrar un pedaç del seu país. La seva lluita ha passat per diversos punts i en altres èpoques es van veure sense res i hi havia gent que s’immolava contra els soldats. Ara la lluita, per sort, passa per un altre moment. La lluita cultural és crucial. Ells han de reivindicar la seva cultura, la seva llengua, la seva música i no perdre-la, perquè la seva terra, pràcticament, ja l’han perdut, només els hi queda mantenir la seva identitat.
RdR: Quan venen els músics palestins aquí?
D.S: Al novembre i m’agradaria que fessin un concert a Ripollet. Des d’aquí faig una crida per si algú, personalment o com a entitat, em vol ajudar.