Diego Lorca: “Búho és un viatge molt potent, una obra molt rodona”
Parlem amb l’actor local Diego Lorca sobre ‘Búho’ que es podrà veure al Teatre el divendres 18.
L’Associació d’Espectadors del Teatre del Mercat Vell oferirà el divendres 18 a les 20.30h al Teatre Auditori l’obra ‘Búho’. L’últim muntatge de la companyia cerdanyolenca Titzina Teatre. Una obra sobre la memòria i la identitat a través de la història d’un antropòleg forense especialitzat en jaciments paleolítics que arran d’un ictus pateix amnèsia severa.
Parlem amb l’actor i autor de l’obra Diego Lorca, veí de Ripollet i que forma Titzina Teatre amb en Pako Merino, poques hores abans d’interpretar ‘Búho’ a Santander i un dia després de tornar de fer l’obra a Amèrica Central.
Com està sent la rebuda?
Estem molt contents perquè l’espectacle té molta potència visual. És una obra molt rodona. Tothom coincideix que és un muntatge que manté el segell Titzina però que té una bellesa sobre escena que la fa una proposta molt recomanable.
Les primeres crítiques lloen les interpretacions que feu tu i en Pako Merino però, com dius, també l’encert d’altres elements com la il·luminació o la música.
Sempre cuidem tots els detalls del muntatge perquè fem processos de preparació de les obres molt llargs. Sempre ens hem caracteritzat per tenir molt en compte la il·luminació i a ‘Búho’ destaca també la música, que fa vuit mesos que s’està treballant i s’ha fet en paral·lel al text. A més incorporem per primera vegada projeccions. Tot plegat crea un diàleg amb la llum i l’espai escènic molt interessant. És un viatge molt potent.
Per què un antropòleg forense especialitzat en jaciments paleolítics per parlar de la memòria?
Era una figura que connectava molt bé amb el que volíem explicar. Durant el procés de recerca per escriure el text vam estar al subsòl de Madrid i Barcelona amb professionals que el coneixen i hi trobàvem el paral·lelisme amb la memòria. També vam estar a Cantabria, a les coves d’El Castillo, i vam conèixer antropòlegs i ens connectava molt bé amb la pèrdua de la memòria i la identitat. Vam trobar una connexió més profunda, la nostra memòria individual, la nostra identitat i també una identitat que ens connecta amb els nostres avantpassats, amb aquells primers homes que pintaven a les coves. Ens quadrava amb una persona que per la seva professió ja té aquesta connexió. Va sorgir de les sensacions viscudes durant la documentació.
I per què una obra sobre la memòria i la identitat?
Sempre hem triat temes per als espectacles que tenen una transcendència més enllà de l’anècdota. Després som capaços d’afegir l’humor però la temàtica ha de ser potent i incloure un vessant més humanístic i transcendental. Al final li dediquem molts anys, ens hi hem d’obsessionar durant tres o quatre anys, així que ha de ser un tema profund. I la memòria és essencial per l’ésser humà. De fet l’altre dia un periodista escrivia que a Titzina portem 22 anys parlant de la identitat i trobo que té raó. En el nostre primer espectacle (Folie à Deux) ja parlàvem del cervell i de perdre la consciència, la identitat. Després hem tractat la guerra (Entrañas), la mort (Exitus), la justícia o com som (Distancia siete minutos) i què som (La Zanja)… es tanca un cercle, una vegada i una altra la identitat.
Feu un treball de documentació, una recerca prèvia a l’escriptura del text molt intensa i a la que dediqueu molt de temps. Trigueu anys en preparar els espectacles i feu treballs de recerca molt complets abans d’escriure. Com us afecta aquesta obsessió?
És cert que no és una forma de fer habitual però és una forma d’entendre la vida i el teatre des de la passió, ens ho prenem com un luxe. Vivim el procés com un viatge i cadascun d’ells ens dóna l’oportunitat de viure amb gent que d’altra manera no hauríem pogut conèixer. És una fase molt enriquidora com a persona. Em sento molt afortunat de poder viure-ho així. Personalment és un compromís. És una obsessió però és una obsessió positiva, relaxada. I les gires són excepcionals, fem molta gira per fora i també aquest canvi ens aporta molt, ens sentim afortunats. Qualsevol art és un sacrifici però tenim la sort de poder viure-hi.
L’Associació d’Espectadors es treu l’espina de no haver pogut comptar amb vosaltres fa un parell d’anys per la pandèmia. Et fa il·lusió actuar a Ripollet?
Sí, em fa molta il·lusió perquè el projecte que té l’Associació d’Espectadors neix d’un compromís de molta gent amant del teatre que dediquen molta energia i que s’estimen molt la seva tasca sense cap interès més enllà que hi passin coses a Ripollet. És un respecte total per la seva trajectòria com a associació. M’agrada que gràcies a propostes com la seva també pugui arribar a la perifèria el teatre de qualitat i que gira internacionalment. A més ja fa vuit anys que visc a Ripollet i, malgrat tenir el cor dividit amb el meu origen de Cerdanyola, sempre agrada actuar a casa. Fer-ho al Teatre Auditori té afegit, com a l’estrena de Cerdanyola, la pressió de saber que molts amics i coneguts estaran allà, vindran a veure’ns.
Fotografies: Titzina Teatre