Dray Disaster: “Vaig començar en el món de la música amb la idea d’unir hip-hop, pop i punk”
Adrián Gamo des de ben petit ha estat un apassionat de la música. Quan va tenir l’oportunitat es va fer un lloc en aquest difícil món treballant amb una discogràfica i empreses com MTV. Després a començar el seu projecte personal, Dray Disaster, on fa una barreja d’estils que espera que agradi. Ho fa totalment auto produït i s’enorgulleix d’estar arribant als seus veïns de Ripollet i també a persones d’arreu del món.
Revista de Ripollet: Què es trobarà la gent que escolti l’últim tema que has tret?
Dray Disaster: Es trobarà amb ‘Headshot’, una cançó que navega entre la música urbana i el so més grunge del punk rock. És una cançó que transmet molta energia. Tinc moltes ganes que agradi i que la cançó es faci el seu lloc en les llistes de reproducció.
RdR: T’has inspirat en els videojocs de ‘shooter’, de disparar. Per què esculls aquesta cultura?
D.D: En part perquè forma part de mi. Durant molts anys he jugat a aquest tipus de videojocs, a part de la música, els videojocs han estat part important de la meva vida, podem dir que tinc un costat molt ‘gamer’. Sento que cada vegada més s’abracen el món de la música amb el dels videojocs i el de l’streaming.
RdR: Per què dius que s’abracen?
D.D: Dintre de Twitch o Youtube o altres plataformes per compartir continguts es troben grups de ‘streamers’ que tenen gustos musicals similars i s’acaben creant connexions entre aquests ‘gamers’ i alguns artistes, és més, aquests artistes es troben dins de les plataformes. Per això, cada vegada més, es donen la mà.
RdR: D’aquí poc iniciaràs el teu canal de ‘streaming’.
D.D: És el següent pas que faré després de la sortida de ‘Headshot’, la idea és obrir-lo d’aquí dues setmanes.
RdR: Allà mostraràs com crees la teva música?
D.D: Exacte. Els artistes de música tenim el problema, per dir-ho així, que perquè la gent vegi que estàs treballant has d’anar publicant temes constantment i fer molts concerts, i a vegades entre tema i tema o concert i concert pot passar molt temps. L’avantatge que tens amb l’streaming és que pots crear contingut amb molta facilitat, si vols pots fer-ho cada dia. També crec, que moltes vegades, es coneix la feina, però no a la persona. Amb el nou canal vull mostrar com componc la meva música, quins estímuls agafo, quina manera de crear tinc… i alhora la gent podrà parlar amb mi i conèixer-me.
RdR: També estàs preparant un àlbum.
D.D: La idea és que surti l’any vinent, o bé a principis o bé a mitjans d’any. Però vull treure cançons per anar fent boca. Aprofitaré al màxim les xarxes socials, com el canal de ‘streaming’, per ensenyar el procés.
RdR: No serà el teu primer disc.
D.D: Vaig treure el primer amb ‘Maldito Records’, una discogràfica de rock. Ja fa tres anys. La diferència és que aquest és totalment autoeditat.
RdR: Com és el procés d’autoedició?
D.D: Primer faig les cançons, quan les tinc escrites i llestes per gravar-les és el moment que contacto amb un grup de productors amb el qual treballo. Ells m’ajuden instrumentalment, sobretot amb les mescles i el mastering, que són processos que domino, però que prefereixo deixar-ho en mans de persones més expertes. Quan acabo aquest procés contacto amb una distribuïdora, aquesta s’encarrega que les cançons arribin a Spotify, YouTube Music i altres plataformes musicals. Per la meva banda, m’encarrego de premsa, de gestionar la campanya de promoció per les xarxes i generar contactes.
RdR: Com comences en el món de la música?
D.D: Arrenco en el món de la música amb una idea: volia engegar un projecte musical que ajuntés totes les influències que havia tingut en la meva infància. Aquestes passaven pel hip-hop, el rap, el metal o el pop. En aquell moment no estava molt vist, i si ho estava no era gaire ben rebut. Vaig partir d’aquí. Així vaig cridar l’atenció de diversos mitjans i empreses. Vaig treballar amb Nokia i amb MTV. Però va arribar un punt que vaig decidir treballar pel meu compte, farà un any i mig, sense comptar amb ningú més. He tret diferents ‘singles’, un dels més escoltats ha sigut ‘Alguien que no me haga llorar’, que l’he fet amb el grup K!ngdom, de Madrid. Grup que ha fet la banda sonora de ‘La Voz’ i un parell de sèries de Netflix. A partir d’aquí he anat treballant per millorar un so que va començar amb la col·laboració.
RdR: Quins reptes has assolit musicalment?
D.D: El projecte de Dray Disaster el vaig arrencar fa cinc anys, jo vaig començar una mica abans, ja en fa vuit. El primer mèrit que destaco és un concurs organitzat per MTV en el qual vaig participar. Hi van participar milers de bandes i arribar a les finals va ser al·lucinant. Quan vaig firmar amb una discogràfica, en aquell moment era més jove i em va fer molta il·lusió. Actualment, el mèrit més gran que sento que he assolit és aconseguir tots els reptes sense ajuda d’una persona externa. Treure una cançó pel teu compte i veure que té més visites que una amb un disc de discogràfica vol dir que l’esforç està donant molt bons fruits.
RdR: Quina seria la definició de la teva música?
D.D: El meu estil parteix de la música urbana, del hip-hop, del trap… ritmes típics del rap. En canvi, les melodies són les que t’enganxen, que serien pròpies de la música pop. I això ho barrejo amb guitarres contundents. Es pot definir com la barreja de hip-hop, rock i pop.
RdR: Quins grups t’han influenciat?
D.D: Quan tenia deu anys escoltava a Marilyn Manson per anar a dormir, però també en aquell moment escoltava a Eminem o a Linkin Park. Sempre m’he fixat en artistes que per una raó o una altra han marcat tendència per fer coses diferents. Ara estic escoltant grups que barregen estils com el pop i el punk.
RdR: En aquesta nova corrent cada vegada hi ha més artistes. Tu formaries part d’aquesta?
D.D: Des de fa un parell d’anys el bateria d’un grup molt famós mític de l’estil punk rock, Blink-182, està produint música i està darrera de moltes cançons d’artistes americans de trap i punk i altres que ho barregen. Aquest mestissatge no ha acabat d’arribar a Espanya, però a mi em sembla molt interessant, són estils que m’agrada veure junts i em motiva formar part d’aquest corrent.
RdR: Trap i punk tenen certes similituds en el seu naixement com a crítica social, però queden bé junts?
D.D: Els inicis dels dos tenen molt en comú per aquest aspecte més reivindicatiu i gent que es vol fer escoltar. Però actualment els artistes de trap toquen totes les temàtiques, molts ja no parlen de reivindicació sinó de diners o amor. Avui en dia s’ha perdut el missatge inicial i s’ha obert a tota mena de temes. Musicalment queden bé perquè són molt rítmics. El rap es basa molt en les bateries i en el punk rock també el que més destaca són les bateries. Són dos gèneres que tenen certa concordança, allò que li falta a un estil l’altre li pot aportar. Barrejar-los ajuda a crear millors cançons amb estrofes més melòdiques i potents.
