E. Serrano: “A causa de la pandèmia hem estat a punt de tancar, però de moment aguantem”
Els sotracs de la pandèmia segueixen tenint els seus efectes. Un exemple és el Club Escacs Palau Ausit. L’entitat, com altres clubs esportius, va aturar l’activitat i després la va readaptar, però el seu context particular no l’ha permès reprendre-la presencialment fins aquesta setmana. Potser ha estat l’últim club d’escacs de Catalunya en tornar a obrir. L’Eloi Serrano, el president i cofundador l’any 2018, ens explica com han viscut el possible final de l’entitat
Revista de Ripollet: En quin moment es comença a tòrcer l’activitat del club?
Eloi Serrano: Va ser un efecte dominó. Però cal posar context, és bastant ampli. El febrer de 2020 el club estava en ple creixement. No era exponencial, des que vam fundar l’entitat vam créixer a poc a poc, era un procés natural, sense presses i molt modest. Però va arribar la pandèmia, que ha arrasat amb moltes coses, i a nosaltres ens ha afectat enormement. Com som un club petit quan molta gent es va desmotivar i va plegar ens va afectar molt.
RdR: Com us vau adaptar durant el tancament?
E.S: Durant els mesos que va durar el confinament vam transportar la nostra activitat a les xarxes. En tot aquest temps que hem estat tancats no hem parat de fer promoció a Internet. Vam seguir competint, es va crear una Lliga Catalana per Equips per a l’ocasió. Cada diumenge al matí ens reuníem telemàticament mitjançant la plataforma Lichess.org. La lliga va ser extraoficial perquè no la va organitzar la Federació Catalana d’Escacs, sinó que va ser una feina conjunta entre Cooltura Escacs, el Club Escacs Montmeló i la Gran Penya d’Escacs de Vilanova. Per la nostra banda vam preparar molts tornejos on-line i diverses reunions públiques, va participar tothom que volia. També hem participat activament a canals de Twitch que servien per instruir o aprendre més sobre escacs.
RdR: I una vegada vam sortir de casa?
E.S: L’única opció va ser sortir als parcs… ens van recomanar que juguéssim en els parcs. En part sortir al carrer ens pot afavorir perquè els veïns et veuen i s’acosten, però per la COVID-19 pot ser més arriscat que jugar al mateix local, per la senzilla raó que les taules d’un parc poden tenir molts usuaris, i com a tot arreu sempre hi ha gent incívica. A vegades ens hem trobat grups de més de sis i altra gent menjant o bevent que deixaven residus. Crec que això era molt més insegur, malgrat estar a l’aire lliure, que estar al nostre local amb ventilació i mesures. A part, estar al carrer no dóna bona imatge per a un club. Poden ser pràctiques espontànies, però no pot ser l’activitat habitual.
RdR: Com és que altres clubs han pogut tornar presencialment i vosaltres no?
E.S: El nostre problema és que la seu de l’AV Can Vargas, que és on fem l’activitat, és un equipament cívic. L’Ajuntament era l’encarregat d’obrir-lo i s’ha demorat per tal que s’obrís amb totes les mesures, com tocava. El permís d’obertura de la Generalitat va trigar molt més que per equipaments esportius o espais culturals i, a sobre, cal afegir el temps que es va prendre també l’Ajuntament. Nosaltres estem contents que altres clubs esportius hagin pogut obrir, però hem estat dels més perjudicats sense voler-ho. Malgrat que la seu de l’AV Can Vargas és un bon lloc perquè es poden mantenir les mesures requerides per fer les nostres activitats: és gran, espaiós i amb capacitat per ventilar-s’hi, no es podia obrir per la seva catalogació. Si nosaltres haguéssim estat en un equipament esportiu o cultural no ens hauria passat això.
RdR: Com us ha afectat?
E.S: Ens ha fet perdre membres, sobretot els més petits que es cansen de jugar on-line, necessiten més moviment i també volien fer activitats que no fossin únicament els escacs.
RdR: No hi havia cap solució possible?
E.S: A Ripollet és difícil encabir totes les entitats amb les seves respectives activitats, som un poble de gairebé 40.000 habitants, molt petit i amb pocs equipaments. Per aquesta banda trobar un altre espai ha estat impossible. Ens vam plantejar buscar un lloguer, però amb els comptes a zero encara era més difícil que la primera opció. L’única via que vam veure possible durant un temps era tancar la parada i posar punt final tres anys després que el club naixés.
RdR: Però finalment no ho feu.
E.S: Ens vam plantejar dissoldre el club, però era inviable. Els tràmits per donar-lo de baixa costen diners. És paradoxal, volíem plegar, tanmateix no teníem els diners per fer-ho. La Federació, tot i que no hem utilitzat els serveis, ens volen cobrar la quota perquè ja estem al març. És fort, no tenim fitxa federativa, ni llicència, som fantasmes a l’hora de competir. És una contradicció.
RdR: Són molts diners?
E.S: És una morterada de diners, entre despeses de gestoria i fer un assentament de tancament presentant el llibre de comptes, amb aquests segellats per la Federació i la Secretaria General de l’Esport, amb les llicències pagades i la quota de federació. Les despeses havien d’anar a càrrec de la junta i no estàvem disposats a assumir-ho. Aquests diners havien de sortir de la butxaca de tres persones: la secretaria, el tresorer, i jo mateix com a president. Als integrants que han aguantat no els hem cobrat les quotes per no poder oferir l’activitat presencial. A més, no hem rebut subvencions, això vol dir que tenim la comptabilitat a zero.
RdR: Si el club no pot tancar… què queda?
E.S: Contemplades totes les possibilitats ens hem reunit amb la gent que continua i hem decidit seguir endavant fins a finals d’any. Una vegada arribi aquesta data decidirem si seguim o definitivament hi posem punt i final. Entre pagar aquests diners i mantenir l’activitat, ara que per fi podem, encara que sigui per la mínima, aguantem. Qui vulgui venir a fer unes partides serà benvingut, independentment que vulguin formar part del club o no. Estarem oberts tot l’estiu per a tothom.
RdR: Entenc que és una situació molt dura.
E.S: No la desitjo a ningú. Estem molt tristos perquè sentíem que estàvem creixent, hi havia infants interessats i sobretot nenes, gràcies a la sèrie ‘Gambito de Dama’. En total vam tenir deu infants a qui, amb tota la llàstima del món, no els hi podíem oferir el que ens hagués agradat: un espai per engrescar-los i que poguessin gaudir dels escacs no competitius, que aprenguin diferent, vinculant-los amb la ‘gamificació’ i les activitats extraescolars i, en general, poder fer poble.
RdR: Ara ja heu recuperat l’activitat.
E.S: Exactament el 7 de juny, després de cinc-cents dies. Han vingut un parell de nois interessats i també un parell de pares ens han contactat. Si tot va bé a finals de juny serem deu i amb això esperem sobreviure.
Els interessats poden contactar amb l’entitat al correu escacspalauausit@gmail.com.