Eduard López: “El moviment veïnal dels 70 va millorar el poble, a més d’exigir la democràcia”
Com es van asfaltar els carrers de Ripollet? Com arriba l’aigua corrent a les cases? O com es construeix el CUAP? Totes les respostes tenen un denominador comú, que és la lluita dels veïns i veïnes de Ripollet en els anys 70. Eduard López va investigar, per al seu Treball Final de Màster, com el moviment veïnal va fer que en el final del franquisme fos la reivindicació i organització dels veïns la que canviés el poble.
Revista de Ripollet: Perquè esculls aquest tema?
Eduard López: Volia fer investigació sobre Ripollet. Tenia clar que ho volia fer sobre algun col·lectiu o algun fet antifranquista en el final de la Dictadura. Mentre buscava informació em vaig adonar que el moviment veïnal no estava gens estudiat al poble, hi havia una manca d’investigació sobre aquesta temàtica. A Ripollet tenim molts treballs sobre el moviment obrer, però cap del veïnal, per això vaig decidir tirar per aquí.
RdR: Per què no s’investiga el moviment veïnal?
E.L: És com el germà oblidat del moviment obrer. La majoria d’historiadors que han treballat sobre el moviment obrer de Ripollet han sigut partícips. L’han viscut de prop i l’han explicat. Però en l’àmbit estatal succeeix el mateix. Tothom s’ha centrat en l’obrer perquè ha sigut molt important. En els últims anys això s’ha arreglat, però aquí no hi havia cap.
RdR: I perquè et centres en el període del 70 al 79?
E.L: Realment el treball comença en els anys 60 i fa una radiografia de com creix la població. Sobretot urbanísticament, que resulta ser un caos. Arriben milers de nouvinguts que s’instal·len al poble, però en els seus barris no tenen cap servei bàsic. Començo analitzant com era Ripollet, com creix i quines mancances comencen a haver-hi amb l’arribada de nouvinguts. Aquest seria el preludi per entendre com s’articula el moviment veïnal a partir de l’any 70. I acabo al 79 perquè es podria parlar que és el declivi definitiu. Com va passar a molts altres municipis, s’assoleix l’ajuntament democràtic i hi ha molta gent que abandona la lluita i reivindicació veïnal perquè considera que els partits d’esquerra que governen els ajuntaments faran les millores que proposaven.
RdR: Tenim pinzellades del context, però que més es mou en aquells anys?
E.L: Als anys 60 els veïns comencen a queixar-se perquè als seus habitatges tenien problemes de subministrament d’aigua, per això demanen fonts. Les aixetes eren objectes decoratius. Després els mateixos veïns són els que s’hauran d’asfaltar els seus carrers, i aquest treball col·lectiu genera una xarxa de solidaritat entre el veïnat. A poc a poc els moviments apostòlics i els obrers entren en el veïnal i es crea una articulació i unes pautes de lluita: ja no només hi haurà queixes formals a l’Ajuntament sinó que es comença la reivindicació, i la reivindicació per excel·lència del moviment veïnal era l’ambulatori amb especialistes. A més, en un context marcat pel final del franquisme la gent es reivindica més perquè veuen com la Dictadura està a punt de caure. Per això el moviment veïnal passa de la queixa a la proposta, perquè dins d’aquest hi ha molta gent preparada i comencen a fer informes tècnics que diuen com millorar la circulació o millorar la sanitat local.
RdR: L’Ajuntament franquista els deixa desemparats i són ells qui s’han de treure les castanyes del foc.
E.L: Efectivament. Els veïns s’adonen com ha crescut el poble. En aquell moment es generen barris suburbials. A l’Ajuntament els interessa que càpiga el màxim de gent possible, és igual com. Lentament els veïns veuen que han de ser ells mateixos qui millorin el seu propi barri perquè l’Ajuntament no ho farà, com també veuen la proximitat entre constructors i Ajuntament. L’ens que hauria de procurar per ells no ho fa. Per tant deixen de fer queixes concretes per la reivindicació, però això s’allarga en un procés de deu anys.
RdR: Hi havia alguna força o alguna persona que liderava el moviment?
E.L: A mitjans dels 60 els moviments apostòlics donen cobertura i ajuden a fer les queixes. Inclús el capellà es posiciona a favor del moviment veïnal. De fet, el centre de socialització serà com el centre parroquial i allà s’ajuntaran autòctons i nouvinguts. Així és com també es teixirà la xarxa de solidaritat. Quan el moviment obrer entra l’articula molt millor i apareixen personatges concrets que estan ficats en partits clandestins d’aquella època i qui, d’alguna manera, portaran la veu cantant.
RdR: Què aconsegueix o canvia el moviment veïnal?
E.L: Primer aconsegueix que s’asfaltin els carrers, tot i que seran els propis veïns qui ho hauran de fer i qui pagaran el 50% de la despesa. L’Ajuntament posa la meitat però els veïns l’altre meitat de la seva butxaca i la mà d’obra. Més tard vindran les reivindicacions sanitàries, que la demanda principal serà la construcció de l’Ambulatori amb especialistes. I finalment, en el 77 la pressió sobre l’Ajuntament serà enorme, cada dissabte els veïns sortien al carrer per reivindicar les seves demandes. A més, les eleccions estatals faran que l’Ajuntament es plantegi dimitir en bloc perquè veuen que no tenen el suport de la població, sobretot perquè més del 60% de Ripollet ha votat al PSC o al PSUC, partits d’esquerra. Tanmateix, resisteixen, però cedeixen els terrenys perquè es construeixi l’Ambulatori, l’actual CUAP del carrer Tarragona, la gran reivindicació.
RdR: Per què arriba el declivi d’aquest moviment?
E.L: En el 75, en els primers mesos, es viu un temps molt convuls a causa de dues morts. El moviment assenyala a l’Ajuntament és el culpable de les dues morts, una per la mala circulació i l’altre per no tenir l’Ambulatori. I això genera una conflictivitat cada vegada més forta que acabarà amb molts joves de l’organització de la Izquierda Comunista entri dins de l’associació de veïns. Ells pressionaran perquè els integrants del PSUC acabin marxant del moviment. Per tant, del 75 al 77 els qui lideren el moviment encara estan més a l’esquerra que els que ho feien abans. A l’inici del 77 es legalitzen els partits polítics i aquells integrants del moviment que van marxar decideixen fer diferents associacions de veïns per tal de fragmentar el moviment veïnal i que aquest perdi força. A més intenten fer-se seva la construcció de l’Ambulatori, estan instrumentalitzant les victòries de la lluita veïnal a l’hora que l’està fragmentant. Així quan siguin les eleccions es podran mostrar com el partit que lluita per Ripollet.
RdR: Al final la política mata el moviment veïnal?
E.L: Sí, és diferent del que passa en altres llocs. A Ripollet hi ha una voluntat de fraccionar-lo perquè ni PSUC ni PSC són capaços de controlar-lo. Però també en l’àmbit català són aquests partits que estan dins del moviment veïnal qui centren les seves forces per entrar a l’Ajuntament i, així, deixen el moviment. Una vegada estan dins diuen: ‘com nosaltres lideràvem els moviments veïnals i ara estem dins ens encarregarem de fer les reivindicacions. Per un cantó o un altre sempre ha sigut la política qui ha matat el moviment veïnal.
RdR: Quines conclusions treus després de fer el treball?
E.L: Una és la importància que té el moviment veïnal a Ripollet, se l’ha menystingut durant molt de temps. Inclús poso en qüestió si va ser més transcendental el moviment veïnal que el moviment obrer. El moviment obrer és més expert i fort en la lluita, però té el hàndicap que només es desenvolupa en un àmbit laboral i el règim el pot controlar. El moviment veïnal abasta tot el poble i és més transversal, no només demano unes millores sinó que exigeixo una democràcia.
