Elena Lebrón: ‘Un cop muntes l’exposició i veus que el resultat ha quedat bé, et sents satisfeta’
Tot i que li agrada l’art, l’Elena Lebrón no havia tingut mai la pintura com a vocació. Això no obstant, fa més de 10 anys va decidir apuntar-se als tallers artístics del Centre Cultural i, allà, va descobrir l’artista que duia dins.
Una dècada després, l’exposició que hi ha actualment al Centre Cultural, i que pot visitar-se fins al 24 de setembre, repassa una part de l’obra de Lebrón. Sota el fil conductor dels mobles i amb el títol de “mobles imaginats”, l’exposició ofereix un recorregut per diferents atmosferes, tècniques i dóna lloc a vàries interpretacions.
RevistadeRipollet: Elena, d’on surt tota la imaginació per fer cada peça d’art d’aquesta exposició?
ElenaLebrón: És complicat d’explicar. En aquest cas sí que tenia el fil conductor dels mobles, però el procés és instintiu, així com també els colors i els materials. Jo em poso davant el full de paper i començo a dibuixar i a pintar. A vegades inclús paro el procés. Continuo, poso els colors que m’agraden, m’ho miro, ho deixo apartat i ho torno a agafar la setmana següent.
RdR: Per tant, l’art no et requereix un esforç previ.
E.L: Exacte, a vegades inclús em passo, o se’m taca, o simplement no m’agrada, i he de tornar enrere, netejant o polint. La veritat és que mai penso abans de fer el quadre. Començo a mullar el pinzell directament.
RdR: Com descriuries breument la teva exposició?
E.L: Diria que són uns mobles imaginats i que la perspectiva no és real, i que els colors tampoc no ho són. També hi ha vàries tècniques: collage, carbó, tinta…. Així mateix, el que he volgut ha sigut crear atmosferes.
RdR: A què et refereixes?
E.L: Hi ha quadres que són més nocturns, i d’altres que sembla que estiguin en un lloc abandonat. A d’altres els hi cau la pluja i estan borrosos, i d’altres estan més il·luminats. També hi ha el calaix del pensament. Els que hagin vist l’exposició hauran vist un quadre amb un calaix del qual surten uns números. Aquests números representen una idea, qualsevol tipus de pensament, que tens guardat al calaix i surt. En d’altres he combinat textures. Hi ha mobles vells, esbossos, etc.
RdR: Deies que quan pintes et poses davant el quadre i neix la inspiració. Una exposició, però, requereix d’una preparació prèvia.
E.L: Sí, necessita d’un fil conductor. Abans faig esbossos, plasmant una mica la idea. El que acostumo a fer també és treure els colors i seleccionar els que em vénen de gust utilitzar un dia en concret. A partir d’aquí, començo a dibuixar.
RdR: De què depèn escollir un color o un altre?
E.L: Suposo que de l’estat d’ànim, del que et ve de gust i del coneixement interioritzat que tens previ sobre els colors. Saps que si poses uns blaus verdosos amb el groc es complementen. Es tracta de veure també la màgia de la combinació de colors, els colors complementaris. Procuro que els quadres no grinyolin, com els mateixos mobles.
RdR: Aquest coneixement previ de què parles l’has adquirit als tallers artístics del Centre Cultural?
E.L: Exactament. Això és un procés: jo porto pintant més de 10 anys aquí al Casal. Sóc molt perseverant. A més, aquí tens el teu espai; pots deixar les pintures aquí sense preocupar-te. És molt còmode, i els ensenyaments del professor i les opinions dels companys també són molt útils.
RdR: Abans d’aquests 10 anys, però, ja eres aficionada a la pintura?
E.L: No, però va arribar un moment que em vaig cansar de només treballar. Llavors vaig recordar que a mi de petita m’agradava això del cercle cromàtic, així que vaig decidir apuntar-me a pintura. No sabia dibuixar; no en tenia ni idea, però el millor d’aquests tallers és precisament això: que no cal que en sàpigues per apuntar-t’hi. Per aconseguir el que pots veure a l’exposició has de treballar anys. En el meu cas, als tallers. A més, quan fas un quadre, és molt interessant també tot el camí que recorres fins arribar a l’obra final.
RdR: Com són les classes que realitzeu?
E.L: Hi ha alguna classe teòrica, però principalment són educatives i divulgatives. A les classes normalment pintem el que volem. El professor et condueix per tal que tu puguis dur a terme la idea que tens. T’ensenya a utilitzar bé el color, així com a composar el quadre.
A més a més, hi ha gent de totes les edats. Entre tots ens respectem; a tots ens agrada el mateix i estem molt tranquils.
RdR: Es podria dir, doncs, que sou un grup d’amics també?
E.L: Sí, per què no, a vegades fem sortides i anem a exposicions. Aprens molt de la gent i de les vivències que pinten. Als tallers hi ha gent de totes les edats, i sobretot hi ha respecte. Jo gaudeixo molt pintant. A més, no pateixo. Hi ha gent que pateix perquè una pinzellada li ha sortit malament; a mi això no em preocupa. Jo vaig fent, i si no m’agrada o el resultat no és bo, en faig un altre. Mentre tingui paper…
RdR: No necessites res més. Què sents en veure ara els teus quadres exposats?
E.L: Estic molt contenta, ja que no em veia capaç. Sóc molt tímida, i jo pinto per a mi. Em feia cosa ensenyar els quadres a la gent. Això no obstant, un cop muntes tota l’exposició i veus el resultat i que ha quedat bé, sents molta satisfacció.
.
Múltiples interpretacions
Els espectadors de l’exposició d’Elena Lebrón podran trobar en els seus quadres diferents formes d’interpretar un objecte. “Hi ha quadres que semblen simples, però en realitat no ho són tant”, explica l’autora.
N’hi ha un, per exemple, que és un armari a primera vista però que, en realitat, pot també simular un confessionari. Així mateix, els dos quadres mostrats a sota representen un respatller d’una cadira. Molta gent, però, hi veu un pont.
.