Enric Planas: “El principal no és fer un escenari atractiu sinó resoldre el funcionament de l’obra”
Generalment és el paper d’actors i actrius el que més es destaca d’una obra de teatre però perquè una obra funcioni i sigui fàcil de seguir visualment és també molt important l’escenografia. El ripolletenc Enric Planas fa anys que s’hi dedica a aquesta feina que és un art i una peça clau dels muntatges teatrals. La setmana passada va guanyar el seu segon Premi Butaca per l’espectacular escenografia del musical ‘Cantando bajo la lluvia’.
Revista de Ripollet: El Premi Butaca no és una distinció qualsevol!
Enric Planas: No, és un gran premi. Són uns premis de votació popular bastant importants dins del panorama teatral, si el guanyes és perquè al públic li ha agradat la teva proposta. Un jurat va escollir, prèviament, tres escenografies més. Per sort no és la primera vegada que el guanyo, ja fa deu anys que me’l van atorgar en la mateixa categoria. Enguany ha caigut gràcies al muntatge escenogràfic de ‘Cantando bajo la lluvia’, que es va estrenar en el 2021 al Teatre Tívoli.
RdR: Fa il·lusió aconseguir-lo per segona vegada?
E.P: Sí, evidentment és un orgull tant per a mi, en un àmbit més personal, com per l’equip que m’ha ajudat en aquest projecte. Ja ens va fer il·lusió estar nominats, guanyar-lo encara més. Tota distinció vol dir que estàs fent bé la teva feina i això sempre agrada. A part, no només vaig guanyar jo un premi, l’espectacle va obtenir set més. És un gran triomf per tots els participants de la producció.
RdR: Quina ha estat la teva feina?
E.P: M’he encarregat de dissenyar fil per randa tot el que surt a sobre de l’escenari, des de mobiliari, attrezzo, estructures que s’utilitzen… fer un bon disseny del decorat. A més en aquesta obra he gaudit d’una llibertat absoluta. Normalment els directors et donen certes premisses de com volen que funcioni l’escena però l’Àngel Llàcer no ho ha fet. És un director important i ho podria fer perquè és qui té una visió més global del musical però confia plenament en el seu equip, sap quina és la feina que fa cadascú i com li hem de fer. Així que si li agrada anem endavant.
RdR: Quin era el teu equip de treball?
E.P: Més enllà de tot l’equip per aquest musical comptava amb un ajudant, en Víctor Peralta, que ha anat de bracet amb mi en tot el disseny de l’escena. En l’àmbit constructiu funciona com una obra que puguis fer a casa teva, cadascú té la seva tasca a realitzar. En un muntatge tan gran com és el cas d’aquest hi participa molta gent, per exemple hem treballat amb molt tècnics. Destaca que hi ha hagut una persona en concret que s’ha fet responsable de fer ploure sobre de l’escenari, una feina que no és gens senzilla dins d’un teatre i que per aquest musical era una part indispensable.
RdR: Ha estat llavors un muntatge molt complicat.
E.P: Oh, i tant. Per portar-lo a terme ha calgut un pressupost molt gran, però crec que el resultat ha valgut la pena.
RdR: La part del disseny té una part d’art, en aquesta obra on es veu aquesta part més artística?
E.P: És veritat que podem dir que els dissenyadors som artistes. En aquest cas havíem de ser bastant fidels a la pel·lícula, per aquesta raó em vaig haver de documentar a fons. A part de veure-me-la també vaig buscar informació de l’època i també de l’art-déco, moviment artístic que comença més o menys en aquells temps, així com també de tots els referents d’una pel·lícula que està en l’imaginari del públic, tant sí com no, havien d’estar presents. Per exemple, havia d’estar el fanal i, és clar, calia que plogués. En aquest cas, pel concepte del musical volíem que es veiés que és una adaptació al teatre i, per això, l’escenografia es pot girar, tots els canvis són a vista. A través de parets mòbils anem creant els diferents espais i s’acompanya tot plegat amb una pantalla en la qual es van projectant diferents imatges curosament escollides. Ha estat tot una feinada, però ens ho hem passat molt bé fent aquest projecte.
RdR: Podem dir que la teva feina és millorar visualment l’obra?
E.P: A simple vista pot semblar que sí, però va molt més enllà. No és simplement fer que l’escenari quedi bonic, nosaltres dissenyem un espai en el qual succeeixen coses. Provoquem situacions, pactades amb el director, lògicament, que canvien com s’esdevé l’obra. No es tracta de fer l’escena atractiva visualment, sinó que resolem i provoquem el funcionament de l’obra. Quan veig una obra no em fixo si l’escenari resulta bonic, miro si per l’escena fa que la dramatúrgia funcioni bé o no.
RdR: Per què decideixes dedicar-te a l’escenografia?
E.P: Realment, des dels 18 anys volia ser escenògraf. De petit assajava gitanes en el casal parroquial de Cerdanyola. En aquella època em fascinava tota la part de la tramoia del teatre, podem dir que inclús de més jove que volia ser-ho. Encara recordo de jugar amb un teatre de joguina i creava escenes. Llavors quan vaig fer els 18 vaig estudiar interiorisme, va ser un primer pas fins que va uns 12 anys vaig fer el pas definitiu. Al final, podem dir que sempre havia tingut clar què volia fer.
RdR: Vas aconseguir el teu primer Butaca en molt poc temps?
E.P: Sí, vaig acabar la carrera a l’Institut del Teatre al 2010 i al 2012 vam estrenar a la Sala Beckett ‘El Principi d’Arquimedes’, una obra de Josep Maria Miró i Coromina, i vam guanyar el Butaca del 2013.
RdR: És sorprenent que en tan poc temps aconseguissis el premi. Com van ser els primers passos dins d’aquest món?
E.P: En el meu cas, el meu avantatge és que vaig estudiar quan ja era més gran. L’altre gran sort va ser que vaig gaudir de moltes sinèrgies dins de l’Institut del Teatre i vaig tenir contacte amb directors que a poc a poc han anat triomfant i han volgut comptar amb mi, així he anat creixent. A part de treballar amb en Miró, també ho vaig fer amb la companyia Veronal. Si pots ensenyar el que fas i la gent ho veu és més fàcil anar participant en altres projectes.
RdR: De les obres on has participat, quines destacaries?
E.P: Totes les de la companyia Veronal, quan vaig conèixer al Marcos Morau a l’Institut. Sempre que he treballat amb ells m’he sentit molt còmode. Però és difícil destacar-ne una o l’altra, he pogut viatjar pel món, en diversos tipus d’espectacles… a part hi ha moltes, una quarantena.
RdR: I en quina t’agradaria participar?
E.P: Sempre m’ha vingut de gust fer una òpera, són produccions molt interessants. La llàstima és que es fan molt poques i és un món molt tancat.