Eugènia Guillem: “Mostrem els entrebancs que trobem perquè la gent es posi en la nostra pell”
Darrera el compte d’Instagram @donesdiscapacitatripollet hi ha un grup de quatre dones lluitadores que ara traslladen a la xarxa les reivindicacions que des de fa temps fan en altres espais de participació. Parlem amb l’Eugènia de problemes que es troben en el dia a dia com a dones “assegudes”, del que pateixen sovint quan es munta “un show” i demana empatia i que es compleixi la llei, “perquè és la societat qui ens fa discapacitat”
Revista de Ripollet: Què és el grup de Dones amb discapacitat?
Eugènia Guillem: Som un grup de quatre dones, la Belén, la Montse, la Sílvia i jo mateixa, que participem en teoria, perquè s’està renovant, en la Comissió de persones amb discapacitat i també en la Taula Feminista com a comissió de dones assegudes, m’agrada aquest concepte de dones assegudes i dones dempeus, per reivindicar que patim discriminació per dona i per la discapacitat. Arran d’aquestes trobades un dia vam pensar que podria ser interessant obrir un compte d’Instagram del grup per mostrar els entrebancs i els problemes que ens trobem en el dia a dia.
RdR: Entrebancs dels quals molta gent no som conscients.
E.G.: Exacte. Des de la furgoneta que aparca en bateria i ocupa amb el cul tota la vorera impedint que puguem passar a altres temes com el de sanitat. Ara estem molt amb aquest per exemple, perquè els CAPs no estan adaptats i algunes consultes privades tampoc. Jo mateixa vaig patir a les Moreres perquè en l’elevador que tenen a les escales no hi cap la meva ‘motoreta’ i desconec si compleix o no la normativa i van solucionar posant-me en una cadira de rodes més petita que tenien allà però per a mi va ser molest, vam haver de muntar el “show”, no sé si la gent amb discapacitat es pot posar en la nostra pell, sentir la vergonya que patim. En els CAPs igual, hem demanat una reunió amb la direcció perquè no ens poden visitar a la llitera perquè no baixen i per tant no podem pujar i no hi ha bàscules, per exemple, per pesar-nos amb la cadira i cal tenir en compte que el control del pes en persones que anem tot el dia assegudes és important. No demanem que adaptin totes les consultes però creiem que podríem tenir, com a mínim, una consulta preparada en cada CAP amb una llitera que baixi, amb una bàscula, amb una grua.
RdR: L’altre dia denunciàveu no haver pogut fer servir el bany del Centre Cultural perquè malgrat que s’anuncia com adaptat no està prou bé. Què va passar?
E.G.: Aquest és un problema que trobem sovint i és que hi ha espais adaptats que no ho són. Hi ha una llei però només llegeixen una part. Adaptar un bany no és només posar unes barres de ferro. També exigeix una mida elevada per haver de fer menys esforç per aixecar-se o tenir un botó d’alarma per si passa alguna cosa. Ara si caus fent la transferència, allà et quedes. Ens va passar que estàvem al bar El Cultural i no podia seure al seu bany perquè era baix, així que vaig anar al del Centre Cultural però tampoc i tothom va ser molt amable, ens van dir que havien comprat una alça però que com es movia l’havien retirat però no havien comprat cal altra. Per nosaltres és com si algú se’t posés a tu davant la porta del servei i et negués l’accés. El bany adaptat no és un regal, és un dret que tenim. Vaja, aquell dia vaig acabar anant, perquè ja no podia aguantar més, al supermercat del davant que s’ha renovat fa poc i entenia que estaria en condicions però tampoc, també era baixet. Però vaig haver de seure i el problema va ser per aixecar-me. I suposa un esforç molt gran, em van haver d’ajudar i he patit dolors i contractures durant dies. I tot i que tothom s’ofereix a ajudar-te en aquests moments, sents ràbia i frustració per haver de viure aquestes situacions, haig de poder anar al servei sense haver de demanar ajuda.
RdR: L’entitat Entre Tots i l’Albert Castro, en particular, denunciava fa un temps aquest maltractament i l’incompliment sistemàtic de la llei tot recordant que a Ripollet hi ha més de 3.000 veïns que tenen alguna discapacitat legalment reconeguda. Per què creus que passa?
E.G.: No ho sé, penso que tampoc s’ha explicat bé que hi ha una llei que ens dona drets i per això potser reivindiquem poc, nosaltres som només quatre dones dient això però hi ha moltes més. Se’ns tracta com un col·lectiu de segona o tercera categoria, per què? Perquè donem més feina? Per què no se’ns pot donar resposta només amb banderetes? Caldria que tots els polítics, de tots els partits, emetitzessin amb el sentiment de vergonya que patim quan vivim tantes situacions, que no hem de normalitzar, en el nostre dia a dia que ens fan sentir malament. Ens passa quan anem al forn i no pots entrar amb la cadira i t’esperes a fora a que la dependenta et porti la barreta després d’atendre a l’altra gent o en la botiga de roba en la que no pots entrar a l’emprovador amb la cadira. A la vorera aquella per on no pots passar.
RdR: Quan expresseu tot això a la Comissió de Persones amb discapacitat quina resposta rebeu?
E.G.: La Comissió, que era Taula quan es va formar, va començar amb 40 persones. I es van anar solucionant aspectes concrets, el foradet d’un carrer concret o peticions concretes. Però ara quedem el Castro, nosaltres quatre i un veí amb discapacitat visual i ja no queda ningú més. Però queden molts problemes per solucionar i volem seguir reivindicant amb bones paraules però portem molt de temps i no se’ns escolta. I no demanem res de l’altra món, ho tenim clar, és la societat qui ens fa discapacitades. Si estigués tot bé ens apanyaríem com qualsevol altra. Així que seguirem reivindicant però trobem que la gent no s’implica, potser està decebuda. Però amb l’Alberto Castro volem continuar la tasca que ell i el Josep Maria Tatché van fer per fer visible la nostra lluita, volem seguir el seu llegat. Cal que les administracions facin quelcom ja. És urgent i necessari. També per sensibilitzar perquè si els governants no ho fan, costa que la resta de la ciutadania ho faci. I acostumes a trobar-te que tothom t’ajuda quan tens un problema concret però després aparquen al gual. No hi ha consciència i la gent no empatitza.
RdR: Dius que cal actuar. No hi ha per menys, el pla d’accessibilitat assenyala que el 70% dels trams de carrer analitzats incompleix la llei i malgrat la campanya per fer els comerços accessibles encara s’obren de nous que no ho estan. És greu.
E.G.: Molt. Eliminar les barreres arquitectòniques és fonamental. I malauradament el comerç local, majoritàriament, no és accessible. Penso que fins que no els hi toquin la butxaca molts no ho solucionaran. I els carrers, imagina’t, molts són impracticables d’inici i pels que pots passar et pots trobar un obstacle puntual, bosses d’escombraries del porta a porta, un cotxe mal aparcat, excrements de gossos que has d’esquivar amb la cadira… Caldria recordar que ara vas de peu però que demà pots estar en una cadira de rodes.