Eva Fernández: “La gent se sorprèn que hagi arribat al Top 1 d’Espanya en només tres anys”
La història de l’Eva és d’aquelles que costen de creure. Havia practicat tenis durant anys, però en cert moment va perdre la motivació. Per casualitat va conèixer el tenis platja i va trobar el que havia perdut. Tres anys després, amb només dinou anys, Fernández ja és la número 1 del rànquing espanyol i 23 a escala mundial, una proesa pel poc temps que porta dedicant-s’hi
Revista de Ripollet: Com són els teus primers anys en el món del tenis?
Eva Fernández: Vaig començar de ben petita, quan tenia cinc anys. Els meus pares jugaven i per això vaig començar. Entrenava a les pistes del Poliesportiu amb el Club de Tenis Ripollet, al principi com una extraescolar, però després vaig començar a competir, quan tenia vuit anys. Poc després vaig marxar a jugar a Montcada, allà vaig conèixer a l’entrenador que em va portar fins als setze anys. Però llavors pels estudis i les lesions vaig decidir deixar-ho, sentia que no podia donar més. Em passava més temps lesionada que jugant. A més era una edat en la qual havia de fer un pas més i les lesions m’ho impedien.
RdR: Com fas el pas al tenis platja?
E.F: Just l’estiu que vaig decidir deixar-ho va ser quan vaig conèixer aquest esport. Cada any estiuejo a Torredembarra i un dia que vaig anar a la platja, vaig veure que uns nois estaven jugant. Em van convidar a provar-ho i em van sorprendre quan van dir que se’m donava bé i que tenia futur. D’aquesta manera vaig decidir seguir provant, a poc a poc em vaig engrescar fins ara que és el meu esport, m’ha fet viure unes experiències que mai hagués somiat.
RdR: En quin moment et converteixes en esportista professional?
E.F: Em vaig animar a competir i tot va anar rodat. Vaig veure que competia bé, cada vegada anava a competicions més importants i guanyava. Cada vegada m’ho creia més fins que va arribar el primer Campionat d’Espanya. El segon ja el vaig guanyar, tenia futur i vaig apostar fermament per aquest esport.
RdR: I en tres anys t’has convertit en Número 1 d’Espanya. Ha estat fulgurant, però realment t’ha costat?
E.F: La veritat és que sí. Va arribar el moment que es va convertir en el meu objectiu i estic molt contenta d’haver-ho aconseguit. Ho he aconseguit entrenant mentre ho compagino amb els estudis sobre pròtesis dentals. Cada entrenament miro com puc millorar el meu joc i sobretot intento millorar mentalment, que és un aspecte molt important de la competició.
RdR: Com és la vida d’una esportista professional que també estudia?
E.F: És un no parar. Cada matí tinc classes, una vegada les acabo vaig a les pràctiques i després vaig a entrenar. Intento entrenar tres o quatre dies a la setmana com a mínim i els dies que no entreno faig físic, inclús hi ha dies que faig físic i entrenament tècnic. Normalment les competicions es juguen el cap de setmana i, gairebé cada dissabte i diumenge em toca viatjar per tot el món per jugar les competicions. Aquest any la COVID ens ha impedit viatjar a l’estranger i els torneigs que he jugat han estat només per Espanya.
RdR: És normal que en només tres anys s’arribi a ser número 1?
E.F: Molta gent em diu que no és normal, se sorprenen. Però a l’esport a vegades es donen casos així i tinc molta sort que m’hagi tocat a mi ser-ne un d’ells. També crec que tinc el gran avantatge d’haver començat de molt petita amb el tenis i tenir aquest esport de base, em va ajudar molt.
RdR: Què és el que més t’atrau d’aquest esport?
E.F: Absolutament tot. Des de l’ambient que es respira, el fet que es practiqui en una platja el fa més atractiu i també m’agrada molt que es jugui en parelles.
RdR: És un esport una mica desconegut. Com es juga?
E.F: Es juga en un camp de vuit metres per vuit metres. Com el nom indica la superfície és sorra i es juga a la platja. La pilota no pot tocar el terra i la raqueta és molt similar a la de pàdel tot i que és més fina i més allargada i la pilota és més tova. La modalitat més important és de dobles, hi ha algun campionat que es juga individual, però encara no són oficials. La puntuació funciona igual que el tenis, l’única diferencia és que quan s’arriba a quaranta iguals es juga a pilota d’or, qui guanya el punt de desempat guanya el joc.
RdR: En el món del tenis platja se’t coneix com la Lleona, a què es deu?
E.F: Porto un tatuatge al braç dret que és un lleó i té una història darrere que no he explicat mai, avui tampoc serà el dia… (riu). Farà un any que me’l vaig fer i des d’aleshores que em diuen així.
RdR: En aquests tres anys quins han sigut els títols més importants que has aconseguit?
E.F: El meu primer títol va ser el primer Campionat d’Espanya al qual vaig participar, i suposo que és el més important. N’he guanyat dos més, cadascun d’ells amb una parella diferent. I també el Campionat d’Espanya sub-18. Però l’èxit més important fins ara és la medalla de bronze als Jocs del Mediterrani que es van disputar l’any passat.
RdR: Quins són els teus pròxims reptes?
E.F: D’allò que tinc més ganes és de tornar a competir internacionalment, esperem que acabi la pandèmia. També m’encantaria tornar a guanyar el Campionat d’Espanya per classificar-me per tornar a jugar l’Europeu i el Mundial.
RdR: A nivell internacional és més difícil millorar.
E.F: Sí, aquí hi ha més nivell. És molt complicat millorar internacionalment. Una vegada entres al Top 25, ara estic la 23 del rànquing, costa més pujar.
RdR: Quin nivell té el tenis platja espanyol?
E.F: Més del que sembla. Diria que som el tercer millor país en aquest esport, després de Brasil i Itàlia. La majoria de jugadores del Top 25 són brasileres, italianes i alguna russa.
RdR: Creus que és un esport a l’alça?
E.F: El que li falta és ser més televisiu, crec que hi hauria molta més gent que el practicaria i això faria pujar el nivell.
Fotografies: Cedides. La del podi als Jocs del Mediterrani és del COE