Eva Tenés: “Volem celebrar els 110 anys amb tothom, sentim l’estima que hi ha per l’escola”

La primera escola pública del municipi, l’Anselm Clavé, fa 110 anys. Volen que la celebració vagi més enllà de la comunitat educativa actual i que serveixi per recordar com era l’escola abans i mostrar com és ara. En parlem amb la directora, Eva Tenés, de l’efemèride i d’altres temes que ocupen i preocupen a les aules com la segregació, la relació amb les famílies o les pantalles, entre d’altres.

Revista de Ripollet: Com serà la celebració?
Eva Tenés: La celebració serà el 26 d’octubre, que és un dissabte, i volem que sigui una festa oberta al poble, no només per a la comunitat educativa, sinó per a tothom ja que per l’escola hi han passat molts veïns. Hem pensat fer una cursa al voltant del centre i un dinar comunitari però encara no ho tenim tancat. I mentrestant fem una crida perquè tothom qui tingui fotografies de l’escola o d’ells a l’escola ens les porti per poder muntar una exposició.

RdR: Fareu alguna acció més durant el curs?
E.T.: Ens hem proposat fer alguna activitat cada final de mes. Alguna acció petita de l’aniversari. Comencem amb aquesta crida i aquest anunci i per més endavant tenim previst fer una foto aèria formant un 110, volem fer un mural col·laboratiu, hi dedicarem un dels pòdcast que fan els alumnes i també ens agradaria fer alguna activitat amb els Gegants ja que el Gonçal i la Teresa són un homenatge als mestres.

RdR: Per què és important recuperar la història de l’escola?
E.T.: Perquè és una escola que forma part de la imatge del poble, perquè ha estat sempre al centre, és molt coneguda i crec que també per als alumnes és bo que sàpiguen que el Clavé fa 110 anys. Que puguin conèixer una mica més la història i també de cara a l’exterior que se sàpiga que l’edifici té més de 100 anys però que ja no treballem com abans, que ara som una escola actual, moderna i que s’actualitza constantment.

RdR: Què aporta aquest llegat?
E.T.: El principal llegat penso que és la relació del poble amb l’escola. Hi ha molta gent que considera el Clavé una cosa seva, trobem avis que ja havien estudiat aquí. Ens agrada l’estima que sentim cap a l’escola.

RdR: En l’exposició del centenari es va recrear una aula dels inicis amb una creu a la paret, una bata al penjador i una bola del món al pupitre… Com són les aules ara?
E.T.: Ara són molt més mòbils, més polivalents. Treballem més en grup que de forma individual, hi ha més moviment a les aules, no totes les activitats necessiten estar asseguts. També han canviat estèticament, penso que ara són molt més agradables per estar-hi.

RdR: Es pot llegir a la web de l’escola que l’enteneu com un espai amb una riquesa de diversitat única. És aquesta riquesa també el principal repte que teniu?
E.T.: Potser sí. Trobem alumnes de cultures diferents, que parlen llengües diferents i això ens dona riquesa i també, a vegades, presenta dificultats específiques. Però entre els infants de seguida s’entenen i no es noten les diferències.

RdR: Què caldria fer per reduir les altes taxes de segregació que hi ha al municipi?
E.T.: És un aspecte que ja s’està treballant però que és difícil. Normalment s’escull l’escola que hi ha més a prop de casa i per tant els centres són un reflex dels barris on estan. Cal que se sàpiga que totes les escoles treballem bé perquè les famílies vulguin venir. Cal evitar que la segregació cridi més segregació. Però no serà fàcil, ens trobem que hi ha llibertat d’elecció de centre i, a més, aquests canvis porten anys.

RdR: Heu notat preocupació pel tema en les portes obertes?
E.T.: No és una pregunta que les famílies acostumin a fer, no és un tema que surti. La gent acostuma a venir amb dubtes, com a molt, entre dues o tres escoles i arriben amb una imatge al cap que després no sempre coincideix amb el que veuen. Sovint es sorprenen en conèixer com treballem i veure com funciona.

RdR: Hi ha prou recursos per a l’educació?
E.T.: No hi ha menys recursos però hi ha més necessitats. Està descompensat i està clar que prou recursos no tenim. I el que falten són recursos més específics per atendre les necessitats, sobretot de personal capacitat.

RdR: Com canvien els mòbils, les xarxes socials, la intel·ligència artificial l’ensenyament i l’aprenentatge?
E.T.: És un repte molt gran perquè per una banda vols que els infants no estiguin tant davant d’una pantalla però trobes que fora de l’escola acostumen a tenir pantalles d’una manera o d’una altra. Llavors no volem oferir pantalles a l’escola però trobem també la necessitat d’ensenyar a fer-nos responsables de la pantalla i a tenir-ne ús crític sobretot. En els petits notem que amb les pantalles es perd molta capacitat d’atenció i d’espera. I amb els més grans, quan ja comença l’ús dels WhatsApp, les xarxes socials, els tiktoks apareix també l’afectació emocional. Trobo que amb les pantalles cada cop hi ha menys possibilitat d’avorrir-se i no passa res per estar avorrit, et dona temps per pensar o per inventar altres coses. En uns anys hi haurà investigacions sobre les afectacions i podrem veure segur molts canvis per tenir pantalles des de tan petits.

RdR: Cada dia l’escola ha d’assumir més responsabilitats i atendre més aspectes però ara que recordàvem el passat, noteu prou suport de les famílies?
E.T.: La concepció de la societat respecte als mestres ha canviat. No considero que se’ns tingui menys confiança però sí que ens trobem algunes famílies que valoren més l’opinió de l’infant o el nen que la del seu professor, que la de l’adult. No entenen que els infants interpreten les coses d’una manera diferent a com ho fem nosaltres. És el típic cas del nen que rep una empenta sense voler d’un altre que anava corrent i malgrat que tu hagis vist que ha estat sense voler, el nen va a la família i els hi explica que li han pegat. I et trobes que la família ve a queixar-se i posa per davant el que li diu l’infant al que tu expliques que ha passat realment.

RdR: Quin regal d’aniversari demanaries pel Clavé?
E.T.: Com a regal físic obres de modernització de l’edifici i actuacions que ens fan falta. Com a regal més d’ideari que tothom que forma part de l’escola se senti i participi de la comunitat educativa, no com a paraula, sinó com una comunitat real, on tothom confia i treballa en la mateixa direcció pel bé dels infants.