Glòria Renom: ‘Ripollet ha fet honor a Gaietà Renom, una persona que estimava molt aquesta vila’
Diputada al Parlament de Catalunya, Glòria Renom és una de les filles del tenor Gaietà Renom, un dels músics més transcendentals de Ripollet. Gaietà va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi, així com també va estar especialment vinculat amb l’Orfeó Català. Glòria Renom ens repassa la seva trajectòria artística, ens recorda el seu compromís amb la llengua catalana i valora com a extraordinari l’homenatge que Ripollet li ha dedicat el passat 8 de març.
RevistadeRipollet: Acabem d’assistir a l’homenatge de Gaietà Renom. Creus que el municipi ha fet honor al seu nom?
Glòria Renom: I tant que Ripollet ha fet honor al seu nom, i no només com a cantant, sinó com a persona i com a ripolletenc. Ripollet ha fet honor una persona que estimava molt aquesta vila. Li ha fet un homenatge sentit, extraordinari, entranyable, profund i a més exhaustiu. No ha sigut només un homenatge a la vida professional del meu pare, sinó també a l’itinerari de la seva vida, des que va néixer fins que va morir, enterrat al cementiri de Ripollet. També s’ha fet menció a les arrels del Renom. Per tant, ha sigut un homenatge a tot un projecte de vida.
RdR: Gaietà se sentia molt arrelat a Ripollet i, especialment, a Catalunya.
G.R: El pare estimava molt Catalunya. Era un home que va entregar el que millor sabia fer, que era cantar, amb una veu preciosa que tècnics i especialistes reconeixen que era d’impostació natural, realment molt difícil de trobar. Va interpretar també els millors poetes i els millors músics de la nostra terra, arreu del territori.
Vivia a Gràcia i, per tant, tenia molt clares les arrels de barri. Després va viure la segona part de la seva vida a Les Corts. De fet, el van anomenar corsenc de l’any i li van dedicar uns jardins preciosos, amb el seu nom. També va rebre la Creu de Sant Jordi.
Reconeixements i arrelaments els ha tingut allà on ha estat i s’ha entregat. A Ripollet en concret també s’hi va entregar, ja que ell es devia a les seves arrels originàries. Venia i feia concerts cada any per a la Festa Major. Precisament per aquestes arrels va voler ser enterrat aquí. “Ets d’allà on comences”, que diuen.
RdR: Sempre havia volgut ser cantant?
G.R: El pare de petit ja cantava a final de curs al col·legi La Salle. També era de la Capella de Sant Felip Nerí, on hi cantava de jovenet. Després, als 18 anys, ja va entrar com a corista a l’Orfeó Català. Després va ser-ne solista, amb tots els oratoris traduïts al català, com La Passió segons Sant Mateu de Bach, Les estacions de Heidin, El Pessebre de Pau Casals, etc. Va cantar molts gèneres. També Sarsuela.
RdR: Era molt polifacètic.
G.R: Sí. Tenia una veu que arribava a molt. A més, també se l’entenia perfectament. Impostava molt bé la veu de natural, però també vocalitzava molt bé. Sempre volia cantar, oferint el seu cant i la seva veu a Catalunya. Estimava molt el país; ara estaria molt content de veure amb quina plenitud estem desitjant arribar a la independència. El nostre país ja hi està a tocar gairebé. Això ell ho havia treballat desde la foscor, en un temps difícils i durs.
RdR: Li va portar problemes cantar en català en alguns moments?
G.R: El pare va estar empresonat, però va estar-ho pels dos àmbits. En començar la guerra, ell formava part de la Federació de Joves Cristians d’en Pere Tarrés, una federació de joves cristians catalanista a més no poder. Va estar a Montjuïc apunt d’afusellar.
Després, quan va arribar Franco, va estar empresonat per catalanista. Va estar en un camp de concentració a França durant bastant temps, patint.
La postguerra també va ser molt dura. El pare va seguir cantant en català, i això va fer que estiguéssim molt vigilats. Quan jo estudiava a la Universitat, hi havia un estudiant gran, que resulta que era un policia secret que vigilava a qui deixava els apunts. Estàvem a la llista negra.
RdR: A què va dedicar-se abans de cantar?
G.R: Ell estudiava idiomes, comerç, música, i també va estar treballant a l’Escorxador de Barcelona. N’era administratiu, en haver-ne guanyat la plaça. Sobre aquest treball, ell solia dir que li havien congelat el sou. Aleshores, però, això era un sou fixe, que li permetia cantar per tot el país, gratis moltes vegades. Era molt generós.
RdR: Quina seria la més exitosa meta professional assolida?
G.R: Jo diria que seria que avui Ripollet li faci aquest homenatge, ja que és fruit de tot una trajectòria de vida dedicada al país, a Catalunya i als nostres valors. Això és un reconeixement.
En vida, considero que seria la Passió segons Sant Mateu de Bach. Ell va fer d’evangelista, cosa que era molt complicada, ja que tots els cors canten i repliquen, i hi ha els solistes que fan de Jesús. L’evangelista, però, és ell el lligam, qui condueix la història. És una veu difícil d’afinar, que canta sola.
Pocs tenors al món ho poden fer. Entre ells, hi havia un tenor alemany anomenat Haefliger. Era l’evangelista per excel·lència a nivell mundial. Això no obstant, quan va venir i va sentir la veu del pare, va dir: “Mai havia sentit una veu tan maca, que cantés tan bé i amb tants sentiments”, i va afegir que ell no faria d’evangelista, sinó que faria de solista. Així doncs, aquesta seria la seva obra culminant. A més, també hi havia la simbiòsi de Bach, que és un compositor excel·lent. S’ajuntava la riquesa d’un gran música, un gran compositor, amb la veu gairebé blanca de Gaietà Renom. Ell era creient, així que cantar La Passió de Jesús segons Sant Mateu per a ell va ser meravellós.
Llegat
Glòria Renom va fundar l’Associació Musical Gaietà Renom l’any 2011, amb l’objectiu de fomentar el patrimoni musical en català. D’aquesta manera, Glòria ha pogut donar una continuació a la labor que va iniciar el seu pare en quant a foment de la llengua. Aquesta labor va consistir en promocionar el català inclús en temps franquistes, quan Gaietà va esdevenir símbol de la catalanitat. Una altra de les metes de l’organització és promocionar els joves intèrprets a través de concerts i actuacions.
A nivell familiar, Gaietà Renom també ha deixat un llegat. “No hem sortit amb la veu que tenia ell”, comenta Glòria. Tant ella com la seva germana, però, saben tocar el piano. La tradició ha continuat amb les seves filles: “La petita sembla que hagi trobat una raó de ser excel·lent en la música i el piano”, comenta.
.
.
