Ho portem a la sang..?
Estem cansats, saturats de males notícies. La realitat política ens fa fàstic, ens tapem les orelles davant tanta porqueria que esta aflorant, els malastrucs no paren de tocar-nos els nassos amb les seves prediccions apocalíptiques.
L’altre dia mentre passava pel carrer sentia aquesta conversa a la porta d’un bar:
-Si no votas, luego no te quejes.
L’interlocutor replicava:
No, no.! Si votas, luego donde vas a ir a quejarte?
Ambdues opinions són la perfecta definició explicada amb dues frases senzilles de la situació política que vivim a Espanya. El cercle viciós on tots estem atrapats en mans del que s’anomena la classe política. Però tot i que la “saviesa popular” acabi donant la raó a l’abstenció, aquesta no és la solució, car l’anomenada classe política ja compta amb aquesta abstenció. Vull dir que s’ha demostrat que els importa ben poc que la gent no voti. L’abstenció no deixa de ser passivitat: deixar les mans lliures als qui maneguen la política per fer els que vulguin. Però, encara és pitjor la posició dels qui voten un cop i un altre als qui fa anys tenen un muntatge de corrupteles, i de favors.
La democràcia ha demostrat que no serveix per res si se sustenta en la ignorància. Democràcia, i ignorància és el mateix que dir dictadura econòmica, elitista, i burocràtic política.Ara sembla que ens despertem d’un somni; cau el teló: davant nosaltres apareix la realitat espanyola semblant una realitat africana o bananera, farcida de corrupteles arreu.
Alguns creuen que hi haurà revoltes com al Nord d’Àfrica; no s’adonen dels profunds canvis que ha sofert la nostra societat aquests darrers anys. Si semblem vacunats de cops militars, i salva pàtries, com els que acostumava a patir Espanya des del segle XIX. També sembla que les revoltes són inútils perquè el poder, i l’estat saben hàbilment reconduir-les.
La corrupció en el poder polític no és una cosa nova a la societat espanyola. Excepte els pocs períodes on ha imperat una renovació política, ètica i ideològica; si mirem la història, la corrupció ha estat una constant. Si estudieu per exemple la conquesta d’Amèrica per part dels espanyols, us adonareu que anava aparellada a un estat de corrupció permanent. Si us submergiu en la història de la monarquia espanyola des de l’edat mitjana fins present, veureu quin estat de degradació moral, i política trobareu. Si navegueu per les pàgines de la història política de l’època de la restauració, amb el bipartidisme entre liberals, i conservadors; veureu quanta porqueria. Si aprofundiu en les dictadures més enllà del que era públic, submergint-vos en el que es movia darrera dels bastidors, veureu també quanta porqueria trobareu a nivell econòmic.
Per tant, alguna cosa falla. No vull dir com aquella noia que vaig trobar treballant a la municipalitat de Catemaco, a Mèxic; que havia viscut molts anys a València. Parlant de Mèxic em va deixar sense paraules quan em va dir: los mejicanos llevamos la corrupción en la sangre.
No diria mai: els espanyols porten la corrupció a al sang. Em sembla una afirmació que no condueix a res, però si que té a veure amb l’educació, i la cultura que domina una societat. Hi ha moltes veus que diuen que tot plegat té a veure amb el catolicisme. Si mirem el món, veiem que els països on domina aquesta religió són els més corruptes. Tindrà a veure amb la doble moral.? Dir: l’important no és no robar, sinó que no et descobreixin. O, no et preocupis, si robes, després sempre pots accedir a l’absolució, i el perdó, mostrant penediment. Això si, penedir-se no necessàriament vol dir tornar els diners, ni tampoc vol dir que no pots tornar a robar.
Si mirem Espanya, veiem que els partits més tradicionals, en aparença defensors d’ortodòxies, i privilegis de l’església, són els més corruptes, els autèntics mercaders en el temple. De fet, el partit governant avui a Espanya és una màquina de comissionistes, i d’estafadors. Des de l’Aznar s’han fet autèntics estralls en el sistema econòmic, i públic. Donar un vol per terres valencianes, murcianes o mallorquines, feus tradicionals d’aquest partit, és alliçonador per veure com es pot fer descarrilar el tren dels diners públics per afavorir interessos privats, en combinació amb el poder polític. S’hauria d’estudiar a les universitats del món, en les facultats de criminologia.
La ciutadania enlluernada amb el miratge de les obres públiques,i les gran obres de faraons; obria la boca dient: Oh, que bonic, que bé que ho fan els nostres polítics.
Mentre tothom prosperava gràcies als diners que abocava la Unió Europea. Mentre els bancs empastifaven tothom amb crèdits. Mentre l’efecto llamada de les finances internacionals ens ofegava amb inversions, gràcies als polítics que venien la Marca Espanya com a nova potència, i miracle de l’economia mundial. Mentre tot això passava, s’estava gestant la polvorització d’un miratge. Veníem de pobres; com un grup de viatgers al mig del desert, davant els nostres ulls apareixia un oasi meravellós. De colp ens trobem bevent sorra del desert, sense rastre de l’oasi albirat durant tots aquests anys.
La societat espanyola és poc ideològica, vull dir que mentre la població vagi tirant econòmicament no l’importa massa com, i d’on hagin vingut els diners. Gràcies això la dictadura franquista va perviure fins el final. D’un desastre com l’autarquia, i el feixisme filo nazi dels anys 40, és va passar a un “desarrollismo” dels 60; havent passat per un etapa de reconversió anglo-nord-americana, que va suposar obrir el país als interessos dels nous amos del món. Tot plegat significava grans dosis de pau social, una certa tolerància, política anticomunista, admissió internacional, i desembarcament de capitals, bases militars, i empreses multinacionals.
Sembla com si això dels principis no va amb la cultura, i la societat espanyoles.
Jordi Font