Imma Prat: “Els centres de planificació van ser una reivindicació del feminisme de l’època”
En els temps actuals el ‘satisfyer’ és un dels temes estrella de conversa i s’ha normalitzat l’avortament. Però als anys vuitanta hi havia dones que no coneixien el preservatiu. Per cuidar la sexualitat de la dona van néixer els centres de planificació familiar. Imma Prat va lluitar per la creació d’aquests centres, va estar a prop del naixement del de Ripollet i va treballar-hi de consultora. Quasi quaranta anys després ens recorda com ha canviat el feminisme
Revista de Ripollet: Com neix el centre de planificació familiar a Ripollet?
Imma Prat: Cap al 1978 arreu de Catalunya van començar a construir-se centres de planificació familiar. Les primeres ciutats van ser El Prat i Barcelona. Un any després es van celebrar les primeres eleccions després de la dictadura. Jo hi vaig participar a la llista del grup Participació Popular que vam quedar a l’oposició. Amb un grup de dones vam començar a demanar que Ripollet tingués un centre de planificació. I el regidor de salut, que era en Miquel Franco, no va posar cap impediment.
RdR: Per què van aparèixer els centres de planificació?
I.P: Jo formava part d’un grup de dones que s’anomenava Dones per la Salut, estàvem vinculades en el moviment feminista i va ser una de les nostres reivindicacions principals. Feia molts anys que lluitàvem per temes com l’avortament. Per exemple vam fer tancades a la Universitat de Barcelona. Reivindicàvem les necessitats de l’època i els centres de planificació van ser una de les que van veure la llum.
RdR: Com comença el servei?
I.P: Des de la meva posició a l’Ajuntament vaig seguir de prop els primers passos del centre. Juntament amb una assistenta social vam començar a buscar l’equip. Es va fer un curset de consultores que serien les encarregades de portar-lo. Vam trobar una metgessa feminista que coneixíem bé. En l’equip també va entrar una psicòloga del poble. Vam adequar un local al carrer Nou, l’Ajuntament va comprar tot el material i vam arrencar.
RdR: A qui s’atendia?
I.P: Vam fer el centre perquè fos accessible, volíem que totes les dones el poguessin utilitzar. Qualsevol dona podia demanar una visita però primer havia de participar en una xerrada que consistia en una sessió de mètodes anticonceptius i de sexualitat, de caràcter formatiu.
RdR: El teu paper va ser únicament d’impulsar el centre com a política?
I.P: Quan vaig plegar de regidora hi havia una vacant al centre. Vaig fer el curs de consultora, després les oposicions i vaig entrar. Una vegada ja com a consultora, vaig estudiar infermeria.
RdR: Pels més joves. Com definiries el centre?
I.P: Era un servei perquè les dones del poble tinguessin accés als mitjans anticonceptius i a una formació sexual. Actualment tot ha canviat molt. Hi havia un gran desconeixement del cos femení. Ensenyàvem quines eren les respostes sexuals de la dona, fèiem veure que no tot era la penetració. Simplement descobrir com funcionava i era el nostre cos. A més, ensenyàvem els mètodes anticonceptius, als vuitanta no estaven a l’abast de tothom. A les xerrades mostràvem els preservatius per primera vegada a moltes d’elles, se’l miraven amb fàstic. També cal recordar que quan vam crear el centre l’avortament encara era il·legal. Vam fer formació sobre ell i vam acompanyar a moltes dones a que avortessin.
RdR: Com evoluciona el servei?
I.P: Vam trobar una pega. No podíem receptar la píndola. Amb situacions com aquesta es va veure la necessitat de vincular-nos al Servei Català de la Salut. Així vam passar al CAP del Pont Vell. Tot i que ens contractava l’Ajuntament formàvem part del Servei. Va ser positiu, vam poder receptar píndoles i fer revisions ginecològiques, moltes dones mai s’havien fet una. Però per l’altra banda vam perdre una mica d’autonomia.
RdR: Ara aquests temes s’han normalitzat.
I.P: Això mateix. Per exemple, abans quan una noia jove es quedava embarassada i el nadó no era desitjat era difícil dir-ho a la família. Aquest servei facilitava a aquestes noies un lloc segur on trobar ajuda.
RdR: Va ser ben acollit?
I.P: Sí, va ser molt ben rebut, malgrat que sempre hi havia algú a qui no li semblava bé. A més dins del centre hi havia un ambient molt bo i totes les dones que ho necessitaven se sentien ben acompanyades.
RdR: Aquest va ser un dels primers passos del feminisme per arribar on estem ara?
I.P: Tot ajuda. Aquella lluita segur que ha ajudat d’alguna manera. Nosaltres érem un grup reduït que vam fer moltes coses. Als anys vuitanta sortíem del franquisme i havien arribat un gran nombre de dones d’altres llocs. El salt ha estat espectacular. Les joves d’ara estan lluitant d’una forma que no es pot comparar amb la nostra, mai havíem parlat de la violència de gènere. M’encanta com ha evolucionat tot, és una lluita molt més amplia i transversal. El moviment feminista ara és un altre. Això sí, encara queda molt per lluitar.