Inés Sànchez: “A una part de la societat li segueix molestant que les dones juguin a futbol”
“Amb aquesta victòria obrim moltes portes a les nenes. Algunes no hem tingut cap referent”, això va declarar Vicky Losada, capitana del femení del Barça, després de guanyar la primera Champions de la secció aquest diumenge passat. La declaració semblava més un clam que una celebració. Unes paraules que mostren com l’esport femení ha estat invisibilitzat durant anys. La periodista local Inés Sánchez, amb Sara Portillo, han tret el seu primer llibre, ‘Femenino, el fútbol que no nos quisieron contar’, que ens acosta al futbol femení d’arreu del planeta.
Revista de Ripollet: Per què és el futbol que mai ens han volgut explicar?
Inés Sánchez: El futbol sempre s’ha considerat, i encara es considera, un esport per i fet per als homes, les dones sempre hem estat a un segon pla. És un fet que es dona a tots els països, inclús el futbol femení ha estat prohibit en molts d’ells. Per exemple, en Anglaterra, el bressol del futbol, va estar prohibit durant cinquanta anys, del 1921 al 1971. On no es va arribar a prohibir els mitjans de comunicació es van encarregar de treure a les noies les ganes de jugar: van divulgar difamacions com que les dones que practiquessin futbol no podrien quedar-se embarassades. Realment no s’ha volgut explicar la realitat, fins fa cinc anys ni se sabia que existia perquè no apareixia als mitjans de comunicació.
RdR: Per què es dona aquesta situació?
I.S: És un fet cultural. Es creu que és un esport per a homes i, per això, sembla que hi ha part de la societat que li molesti que les dones es fiquin en un territori que es creu dels homes, que d’alguna manera no els pertany. La societat encara està molt masculinitzada. Tot i que sembla que ja està més acceptat hi ha molts tòpics que als espectadors els fan perdre les ganes de veure un partit de futbol femení. Aquells que el critiquen mai s’han assegut a veure un partit.
RdR: Quins passos cal donar perquè esport femení i masculí s’equiparin?
I.S: Probablement mai s’igualaran, però cal treballar perquè s’equiparin al màxim. La professionalització és el primer pas. L’any vinent, segons diuen, la lliga espanyola es professionalitzarà. Aquest fet és molt necessari, si no és un peix que es mossega la cua, sempre serà tan dispar que es farà impossible una equiparació de nivell. Un exemple és el Barça femení. Fa sis anys que van fer aquest pas i ara s’ha convertit en un dels millors equips del món. Sense professionalització i, també, inversió és impossible millorar.
RdR: Per què és important el cas del Barça?
I.S: Cal recalcar aquest equip perquè com a club no fa una gran inversió amb l’equip femení, és la marca Stanley qui inverteix cinc milions. Fora del futbol aquesta xifra és altíssima, però per un club com el Barça, Real Madrid, Atlético de Madrid o Levante, amb secció masculina, és una xifra irrisòria.
RdR: Què ha fet bé la secció per fer aquest canvi?
I.S: El club es va professionalitzar al 2015, però la derrota en la final de la Champions l’any 2019 va fer que capitanes, tècnics i directiva prenguessin la determinació d’anar un pas més enllà. Van concloure que aquella final s’havia perdut, únicament, per no tenir una preparació com la del Lyon, el rival en la final. Va ser llavors quan van començar a treballar el nivell físic al mateix nivell que l’àmbit tècnic i tàctic. Tanmateix des del club han aconseguit que l’equip millorés, per a l’entitat és important que sigui rentable.
RdR: Per què t’especialitzes en el futbol femení?
I.S: És quelcom que sorgeix de casualitat. Mai m’havia donat per veure futbol femení tot i que sempre m’ha agradat l’esport. Un dia em van convidar anar a veure un partit del femení del Barça, em va enganxar. Aquell, en especial, era de pretemporada, després em vaig animar a seguir tot l’any. Ara m’agrada molt més que el masculí, em sento més identificada amb la lluita de les dones. Les futbolistes són un bon exemple de la lluita feminista per totes les dificultats que s’han trobat per arribar on ara estan. Ara estic tan centrada en el femení que, gairebé, no segueixo el masculí.
RdR: I d’aquest interès neix el llibre. Què expliqueu exactament en ell?
I.S: Aquest llibre és la història del futbol femení en setze països, en tots ells es comparteix que la dona ha hagut de lluitar molt perquè la societat l’accepti per jugar a futbol. Per exemple, els Estats Units ara són referència en futbol femení, en part és perquè es va lluitar per instaurar una llei en la qual s’obligava les universitats a invertir els mateixos recursos en l’esport femení que en el masculí. Les nord-americanes han encapçalat la lluita, sempre que no han tingut les condicions que elles creien que havien de tenir s’han plantat. Van amenaçar amb no anar al Mundial. S’han donat casos on el premi per guanyar un títol masculí eren milions i, en canvi, pel femení unes samarretes. Mai s’ha demanat la igualat però sí, que com a mínim, unes condicions mínimes i dignes.
RdR: Com feu el llibre?
I.S: Amb la Sara Portillo vam fer una investigació. Hem fet moltes entrevistes, com hem parlat de països molt llunyans necessitàvem parlar amb jugadores, entrenadores i periodistes d’allà perquè ens acostessin la història. També ens hem documentat molt amb llibres i estudis. Amb la Sara, que és de Sevilla, ens hem dividit els països, una mica segons l’ interès de cadascuna, fer el llibre jo sola hagués estat impossible.
RdR: I com se us acut escriure el llibre?
I.S: Realment va ser l’Editorial Librofutbol qui m’ho va plantejar. En la web que escric hi ha un noi que havia fet un llibre amb ells i em van conèixer per allà. Jo tenia una idea molt més simple, volia centrar-me en històries de futbolistes que ara són referents. Però ells volien un treball més extens. Una feina molt més complexa perquè en aquest món hi ha molta desinformació, és difícil trobar documentació.
RdR: Que una editorial et busqui no passa habitualment.
I.S: Aquí han jugat un paper important les xarxes socials. Són un altaveu molt important. A vegades som una mica reticents amb les xarxes però et poden donar moltes oportunitats. La vida del periodisme deixarà de ser com l’entenem i les xarxes tindran un paper cabdal. Ara els mitjans estan entrant a TikTok, una xarxa per a un públic més jove. No ens enganyarem, no ha estat fàcil tenir aquesta oportunitat, hem hagut de compaginar-nos la feina de periodista amb altres feines. Això té el periodisme, és un ofici que has de treballar molt perquè t’arribin els fruits, però si ens hi dediquem és perquè ens agrada.
RdR: Què espereu amb el llibre?
I.S: Es parlava molt abans que guanyar la final de la Champions era molt important per les nenes d’aquí, i així ho va deixar clar Losada. Amb el llibre quelcom similar, que les nenes sàpiguen que hi ha hagut moltes dones que han lluitat molt i que si tenen l’oportunitat de jugar és gràcies a elles. Tots els que hem estudiat periodisme hem somiat amb canviar les coses i jo espero que aquest sigui el meu granet de sorra en la lluita del futbol femení.
Fotografia: Alba Vàzquez