Isabel Ramón: “Estic tirant d’estalvis familiars però no sé quant temps podrem seguir oberts”
Al nostre municipi la dansa està molt present. Diverses entitats, gimnasos i escoles acosten als veïns des de country fins a ball de gitanes passant pel Bollywood o hip hop. Totes s’han vist afectades per les restriccions de la COVID. L’escola de Dansa Odette fa 32 anys que està oberta i mai s’havia trobat en una situació semblant. La Isabel Ramón fa 30 anys que està al capdavant de l’escola i, ara, veu amb preocupació un futur marcat per la pandèmia.
Revista de Ripollet: Com vau entomar el tancament al març?
Isabel Ramón: A diferència de les entitats que tenen el paraigua de cultura, no tenim gaires ajudes, som una entitat privada. Des de la primera onada he hagut de pagar el lloguer, igual que la majoria d’establiments. Al juny vaig poder obrir de nou, però la resposta va ser molt minsa i la majoria de nenes no van tornar, va ser reobrir per complir l’expedient i tenir una mica d’activitat. Vam fer algun intensiu a l’estiu però poca cosa.
RdR: Al setembre teníeu millors perspectives?
I.R: Com tothom esperàvem poder estabilitzar-nos quan la situació millorés, però ha passat el que ha passat. Al setembre van tornar algunes nenes, però la gran majoria es van donar de baixa. Vam començar el curs amb menys alumnat, per sort la situació era més estable. Hi ha gent conscienciada que pensa que les criatures han de fer vida normal, igual que tenen vida lectiva, han de tenir el seu temps de lleure. Evidentment si la situació econòmica ho permet. Però la majoria vol esperar que tot això millori. Tot plegat fa que estiguem vivint un moment molt difícil i més quan vam tancar al novembre.
RdR: I on us podeu adreçar per rebre ajudes?
I.R: Com aquesta situació ens va afectar a totes les escoles de dansa per igual es va crear una plataforma. Per què? Les escoles de dansa som una mica peculiars. Ens consideren centres no reglats. Hi ha molt pocs centres que formin part de l’aixopluc de la Generalitat. Si hi ha 700 escoles potser 600 no ens reconeixen enlloc, no ens empara cap departament: ni educació, ni esports, ni cultura… per tant no teníem cap lloc on presentar les nostres reclamacions ni d’on rebre suport. La Federació d’Escoles de Dansa sí que va presentar un protocol orientatiu al qual ens vam acollir: ballar amb mascareta, utilitzar el gel, que les alumnes vinguin vestides de casa, deixar un temps entre grups perquè no es barregin… Però no ens atenien enlloc, per això vam fer la plataforma i vam fer la protesta davant de la Generalitat. Vam fer molta pressió juntament amb altres col·lectius. I a partir d’aquí van començar les negociacions, gràcies a això ens van contemplar a la desescalada.
RdR: A quin acord vau arribar?
I.R: Se’ns tenia en compte per poder reobrir, però només podem tenir sis alumnes per classe. Això és inviable. No compten ràtio per mestre com els gimnasos, no es contempla la capacitat de la sala. Jo per desgràcia tinc una sala de 100 metres i només puc tenir sis nenes, semblen classes particulars. A mi em paguen una quota grupal per una classe que sembla individual i això suposa una gran pèrdua. És veritat que tenim alguna classe amb sis nenes, però la majoria les he hagut de reestructurar i a un gran nombre d’alumnes els he dit que només vinguin una vegada per setmana, i igual que m’ha passat a mi a la majoria d’escoles no reglades de Catalunya. La majoria de professors i directors creiem el mateix: un mes així ho podem aguantar, però quant temps podem estar amb sis alumnes per classe? En canvi els restaurants o teatres han anat pujant el nombre d’usuaris. Tot i que la situació està bastant encallada estem pendents de noves reunions a veure si podem comptar amb més alumnes, però de moment no ens fan cas.
RdR: I com a establiment has rebut alguna ajuda?
I.R: De moment no he rebut res. He tramitat aquelles a les quals em podia acollir, però no he vist cap ajuda. Des de març no he deixat de pagar el lloguer, per sort vaig parlar amb el propietari i m’ha fet un descompte, però poqueta cosa. Al final com la majoria de sectors.
RdR: La dansa és segura.
I.R: Totalment. Hem fet tot el possible perquè així ho sigui. Estem ballant amb mascareta i entre alumnes mantenen la distància. Més contacte hi ha a l’esport, per exemple. És evident que cadascú reivindica el seu sector com a segur, però tocant de peus a terra, el risc zero no existeix enlloc. Això és una opinió personal.
RdR: Veient aquesta situació com preveus el futur de l’escola?
I.R: A mi tot això ja m’enganxa pensant en la jubilació. Encara em queden uns anys però tampoc gaires, potser cinc o sis anys. No sé si podré acabar amb l’escola oberta. No és la mateixa força la que tinc ara que quan tenia 25 anys. Estic tirant d’estalvis familiars per mantenir l’escola oberta, fa 30 anys que sóc directora i li tinc molta estima. Han passat moltes generacions de ripolletencs i ripolletenques, potser més ripolletenques perquè la dansa segueix sent un sector on predominen les dones, tot i que cada vegada es veuen més nens. Al final són molts anys i tinc alumnes que són filles d’exalumnes, això m’omple de joia, el que em fa continuar… però fins a un límit. Estic mirant de trampejar aquest curs, però no sé quant temps podré estar amb les portes obertes.
RdR: Molts sectors s’han adaptat telemàticament, amb el vostre es pot?
I.R: Al primer confinament ho vam fer. Si no hi ha cap altre remei sí que és una via per poder aguantar, però com a norma és inviable. Primerament perquè és un risc per les nenes, a casa no sempre hi ha espai per poder ballar de forma segura. Per sortir del pas encara, però jo ho vaig deixar de fer. També es fa molt difícil supervisar els moviments o poder corregir-los. És inviable.
RdR: Quina importància té la dansa per la societat?
I.R: Pot tenir molta importància. Moltes alumnes m’han reconegut que la dansa els ha ajudat en la seva vida: els ha donat disciplina, els ha donat eines per encarar els problemes… encara que sigui fent una pràctica amateur. Al final alimenta l’esperit, i ara més que mai. És igual que l’esport, són vies d’escapament i sobretot per al jovent. I en definitiva, és cultura. Els danys que ha rebut la cultura, i en especial la dansa, els veurem a la llarga. S’estan perdent espais on pots treballar el cos i l’esperit, la societat pensa molt en la salut, però tot això també és salut. La societat ho notarà.