Ismael Maimouni: “L’humor àcid m’ajuda a gestionar els problemes decadents de mil·lennista”
Mil·lenista és la paraula que fa referència a la generació dels qui van néixer entre els anys 80 i 90 del segle passat. Sembla ser una generació frustrada per les dures situacions viscudes durant el creixement. Un exemple pot ser l’Ismael Maimouni, que artísticament es fa dir Millenial frustrado per aquesta raó. Amb una guitarra i un toc d’humor àcid fa versions sobre situacions quotidianes i precàries pròpies de la seva generació.
Revista de Ripollet: ‘Millenial frustrado’ descriu a tota una generació?
Ismael Maimouni: Una mica sí. És la sensació que compartim aquesta generació. Quan érem petits se’ns van prometre moltes coses, que si estudiaves i portaves un estil de vida concret tot et somriuria i t’aniria bé, eren més o menys anys de bonança. Què ens hem trobat? Una situació realment dolenta. Estem pitjor que els nostres pares i no som capaços de trobar una estabilitat. És difícil tenir una vida còmoda i un nivell de vida estable. Aquest és el ‘mood’ general.
RdR: Quins són els mals que es troben en aquesta societat?
I.M: El problema és la inestabilitat. Des del meu punt de vista i que comparteixo amb el meu entorn és que anem com pollastres sense cap. La situació és tan volàtil, sobretot en l’àmbit laboral, que no sabem que farem d’aquí a sis mesos. Ens trobem amb feines precàries, en molts casos que no tenen res a veure amb allò que hem estudiat. Amb aquest panorama no pots fer plans de futur. Quant temps podré estar en aquesta empresa? Podré arribar a final de mes? Puc permetre’m un lloguer? Aquestes són algunes de les preguntes més típiques que ens fem.
RdR: Se suposa que és una generació més preparada, però amb pitjors condicions. Com es pot explicar?
I.M: És veritat que tenim moltes més possibilitats que abans no existien, tenim un ampli ventall d’estudis i feines noves. Els nostres pares tenien la vida més encarrilada molt aviat. Per contra vivim una situació constant de decadència que es nota a la butxaca. Som una generació amb mala sort, en els últims vint anys hem viscut situacions molt adverses. En el 2008 vam sofrir una greu crisi i a partir d’aquí no hem parat d’encadenar situacions socials molt complicades. Nosaltres ens les hem menjat. Això et crea una sensació fastigosa d’inseguretat material i ens costarà desenvolupar la vida amb unes condicions mínimes. És la diferència amb els nostres pares, que amb vint anys ja sabien com viurien.
RdR: Creus que és una generació molt frustrada i poc contestatària?
I.M: Potser no sóc la persona més indicada per dir-ho. Crec que tenim menys esperança o tenim en la nostra ment que tenim poc a fer i podem aconseguir poques coses. En altres àmbits crec que sí que hem avançat, no hem sigut una societat tan conformista. Tanmateix, les situacions tan negatives que hem viscut s’han escapat del nostre control. El mateix coronavirus, què podíem fer? Ara la Guerra d’Ucraïna també ens està afectant de manera indirecta. Ens enfrontem a dificultats les quals tens la sensació que no pots fer res i t’has d’adaptar.
RdR: Una manera d’afrontar aquesta situació pot ser l’humor?
I.M: És una manera de suportar-ho en el dia a dia, però no soluciona res. És més aviat quelcom terapèutic, com a mínim per a mi. Una manera que tinc de gestionar la frustració. Si no les pots canviar, riure’t d’elles et pot fer que les vegis diferent. Pots viure enfadat o fer el camí
més lleuger.
RdR: D’aquest punt terapèutic neix el projecte ‘Millenial frustrado?
I.M: Realment ve arran de les actuacions de l’entitat de teatre en la qual participo, Descargolats. Estàvem intentant reprendre el projecte que tenim amb la Taverna el Gurri i jo tenia l’espineta de fer alguna cosa cantant davant del públic. Així vaig gestar la idea d’un personatge que durant tota l’actuació i a partir de cançons amb un toc d’humor fes que l’obra es desenvolupés. Vaig donar-li voltes fins que vaig proposar-me fer el projecte.
RdR: Tens moltes versions, com treus tan material?
I.M: És un format que m’agrada molt i el gaudeixo. A part de l’humor com a mètode terapèutic, està la part de la música que m’encanta. Fusionar música i humor fa que no m’importi dedicar-hi temps i esforç, tot i que siguin moltes hores de treball.
RdR: Quin és el format que presentes?
I.M: El projecte té dues cames. Per una banda, estan les xarxes socials, que seria la carta de presentació. En aquestes mostro petits videoclips amb els covers que faig. Utilitzo des de grans ‘hits’ internacionals fins a temes nacionals. Faig servir temes diversos, encara que sempre solen compartir la temàtica de caràcter social. Aquests clips són les mostres del que seria l’espectacle, com el vaig presentar al Gurri, al Local i en algun altre micro obert. Podríem dir que el personatge, un jove que les passa malament per arribar a final de mes, fa un monòleg a través de les cançons.
RdR: Com el rep el públic?
I.M: Fins ara sembla que agrada bastant. Intento interactuar amb el públic, per exemple, intento fer alguna pregunta només començar l’actuació. A més, busco llocs on la gent que hi acudeix és gent de la meva edat que es veuen interpel·lades per aquest tipus de temes, així crec que és més fàcil que sigui ben rebut.
RdR: Aquest personatge és fàcil de fer perquè és, en part, una faceta teva?
I.M: Teatralment parlant, no té gaire treball. Més aviat seria la manera que tinc jo de prendre’m la vida portada a l’extrem i fent cançons.
RdR: Com t’ha ajudat el teu bagatge teatral?
I.M: Posar-me davant del públic jo sol si no hagués fet teatre abans m’acollonaria molt més. És veritat que tocar i cantar no ho havia fet mai, però la meva experiència sobre l’escenari fent el carallot m’ha donat més tranquil·litat. També he escrit molt durant aquests anys fent teatre, així he pogut veure quines coses m’agraden i quines no, per on puc fer-ho pitjor i quins són els meus punts forts. No he anat tan a cegues.
RdR: Has escrit diverses obres de teatre. Aquest és el projecte on et sents més còmode?
I.M: Segons el moment en el qual em facis aquesta pregunta segurament et responc diferent. Però crec que sí. És purament meu. Faig allò que em dona la gana i que em fa gràcia únicament per gaudir, a l’hora de fer teràpia. Podríem dir que sí.
RdR: Gaudir és l’únic objectiu del projecte?
I.M: Sí, simplement amb gaudir ja sóc feliç. Si ha de venir quelcom més serà benvingut. Tanmateix, amb els somriures que aconsegueixi tinc prou.
RdR: Quins reptes et proposes per continuar?
I.M: Tot és qüestió de temps. M’agradaria treballar més els vídeos i treure’ls en format videoclip. Per altra banda, fer més espectacles, tots els que pugui seran benvinguts.
