Iván Zahínos: “És un documental per incidir en la política sobre feminisme a Moçambic”
Quina és la situació de la dona a l’Àfrica?
Aquesta pregunta segur que se la va fer el ripolletenc Iván Zahínos abans de viatjar al continent. Durant la seva experiència amb ONGs va arribar a Moçambic on va conèixer un grup de dones que lluiten pels seus drets.
Elles són les protagonistes de ‘Woman’, un documental fet amb to cinematogràfic. El 2 de març a les 19.15h es podrà veure al Teatre Auditori dins els actes del 8 de març
Revista de Ripollet: D’on sorgeix l’idea de fer la pel·lícula?
Iván Zahínos: La idea sorgeix en el marc d’un projecte a Moçambic. Fa uns anys que treballem amb una associació de dones feministes i volíem explicar la problemàtica de la violència de gènere però des d’una òptica poc comú. Volíem que pogués arribar a diferents públics: tant a zones rurals i urbanes de Maputo com fer-la arribar a festivals on aquests temes no arriben. Per això vam decidir desfer-nos de la part més tècnica i transmetre a partir de la passió que té el grup de dones que són les protagonistes de la pel·lícula. És un col·lectiu que lluita per defensar els drets de la dona però cada una des del seu àmbit.
RdR: S’apropa més al gènere del documental?
I.Z: És un documental perquè no hi ha ficció. Relata la vida de diferents dones i surten entrevistes. Fa molts anys que treballem amb la productora de cine Kanaki Films, que són qui ha fet ‘Woman’, i són uns artistes. Han guanyat dos Goyas i aquest any optaven al tercer, han estat a Canes i als Oscars. Amb l’equip de la productora vam tenir clar que el documental havia de tenir un valor artístic potent quant a fotografia, música, format… no és el típic documental d’entrevista davant de la càmera. Hi ha molt carrer, vida i passió. L’hem mogut per diferents països i funciona molt bé, estem contents perquè teníem l’objectiu que fos global i ho hem aconseguit.
RdR: Quina és la situació del feminisme allà?
I.Z: És un tema que afortunadament ja fa temps que ha deixat d’estar tancat al calaix. En molts llocs és portada i agenda política i en molts casos es transforma en pressupostos. Tot i això genera polèmica per culpa dels grups conservadors que intenten mantenir el seu estatus. Això en societats més tradicionals s’accentua encara més i fa que no s’entengui bé el missatge. En el cas concret d’aquest grup de dones, fa anys que fan un activisme cultural, polític i legislatiu molt potent i han aconseguit que es comenci a parlar del tema, per exemple els visionats que s’han fet allà han tingut bona rebuda. Però és veritat que es troben en una situació semblant a la que nosaltres vivíem fa uns anys. Comença a moure’s i a calar en la societat però encara no s’ha transformat en fets polítics. El documental serveix per fer incidència política en certs òrgans de decisió.
RdR: Com animaries als ripolletencs a veure’l?
I.Z: Aquest és el tercer documental. Els altres dos són més tècnics i malgrat que van ser molt útils i van ser molt ben rebuts per públic i crítica potser no havíem aconseguit donar amb la tecla, com hem fet amb aquest.
El documental arriba directament al cor, et fa sentir perquè té un munt d’elements artístics, la música juga un paper important i això ens ha permès arribar a nous públics. Tanmateix toca una problemàtica que ens afecta a tots, el masclisme no entén de raça ni classe social. Després de veure’l tens una nova visió sobre el tema i permet obrir un debat. Veure’l significa passar una bona estona i a la vegada reflexionar sobre el tema.
RdR: Ni ets director de cinema ni periodista. Explica’ns el teu perfil.
I.Z: Sempre he treballat en temes de salut, enfocat en temes de salut visual però a mesura que passaven els anys vaig tirar cap a l’estudi de la salut pública. És un tema que m’apassiona i que m’ha portat a treballar en diferents països. Però tots tenim altres especialitzacions que van més enllà del currículum. L’art sempre m’ha agradat i això m’ha portat a treballar amb Medicus Mundi. És una sort treballar amb ells, ja que dins de la medicina faig una feina més creativa. Treballem la salut des d’un punt de vista més social. La salut és el resultat de moltes altres coses que van més enllà d’anar al metge: estar a gust, viure confortablement… en definitiva estar feliç. Per això com a director de projecte m’he allunyat dels informes i he passat als documentals per arribar a més gent.
RdR: L’any 98 vas marxar d’aquí per viatjar pel món.
I.Z: Això mateix. Estudiava a Terrassa i allà, al 96, es va muntar una entitat que va començar arran de la guerra a Bòsnia. Quan vaig acabar la promoció vaig anar a Sarajevo i allà em va canviar la vida, era una Europa molt salvatge. Em vaig adonar que volia enfocar el meu perfil en salut al servei de projectes de cooperació i justícia social. He passat per Centreamèrica i Amèrica Llatina. L’any 2005 em vaig instal·lar a l’Àfrica fins fa ben poc. Ara visc a Barcelona però segueixo viatjant.
RdR: Què penses de la doble visió que té la societat sobre les ONGs?
I.Z: Les ONGs són instruments que estan al servei de la justícia social, la idea que independentment d’on hagis nascut tens els mateixos drets. El problema de l’ONG està en la visió que tenen les juntes d’aquestes. Algunes segueixen en la idea de caritat influenciada per les missions religioses. Aquestes perpetuen les diferències i crec que cal transformar-les. Per sort he caigut en ONGs amb aquesta idea i que tenen una base honesta en la seva missió i gestió de fons.