J. Llargués i N. Muntanya: ‘Tan sols demanem molts anys de salut per seguir fent pessebres’

Cada any, a partir del pont de la Puríssima, a Cerdanyola es repeteix una estampa nadalenca única. En una de les finestres del 166 del carrer Sant Ramón els vianants poden veure un pessebre artístic. Els enginyers d’aquesta obra feta a mà són Joan Llargués i Núria Muntanya. Aquesta entranyable parella que porta més de 60 anys junts són uns enamorats d’aquesta tradició nadalenca. Durant anys feien amb dedicació el pessebre com a simple passatemps però en vista de l’èxit que tenia van associar-se l’Agrupació de Pessebristes de Ripollet i cada any participen amb grans resultats al concurs que organitza l’entitat. La vitrina amb tants premis ja se’ls hi queda petita

Joan Llargués: De tota la vida. De ben petit ja feia pessebres. El meu pare agafava una cadira i m’ensenyava com fer-ne.

Núria Muntanya: Abans, quan érem més petits, a Cerdanyola i a Ripollet hi havia la tradició d’anar per les cases a visitar els pessebres. Per exemple les cases que gaudien de cert benestar feien uns pessebres amb unes figures molt grans. Tothom el podia anar a visitar.

J.L: Si, ella m’ajuda moltíssim. Per exemple, si posem una casa ens agrada afegir-li detalls com una tauleta amb un gerro o plats. Treballem en equip. Jo m’encarrego de treballar la fusta i pintar i ella dels petits detalls. I per pintar no utilitzem pintura. Tot és ecològic. Fem una barreja amb aigua, terra de diferents colors i cola de fuster.

N.M: Jo aquest any he patit una lesió al braç i no m’ha quedat igual. No he pogut ajudar tant i a la llarga no hem pogut dedicar-li tot el temps que voldríem.

N.M: Nosaltres el fem al nostre aire, com ens agrada i si agrada al jurat bé, sinó no passa res. Tota la vida ho hem fet així. Abans casa nostra era una botiga i sempre fèiem un a l’aparador. Però fèiem el popular. Quan es va jubilar vam començar a fer l’artístic perquè teníem més temps. En vista que agradaven tant va ser quan vam decidir fer-nos socis de l’Agrupació de Pessebristes de Ripollet i entrar als concursos, però mai hem participat amb la intenció de guanyar.

J.L: Jo ja estic rumiant de cara l’any que ve. Durant tot l’any em llevo a les sis i ja em poso a treballar. Ara estic de vacances, ara que és l’època dels pessebres em toca descansar.  Al febrer trèiem el pessebre i a començar de nou. A dibuixar, apuntar, fer plantilles… un pessebre ben fet comporta molta feina.

.
RdR: Llavors un dels vostres pessebres té més d’un any de treball?

N.M: Sinó un any, de vuit a nou mesos no ens els treu ningú.

N.M: Aquest any hem fet un a Can Llopis. Des de fa molts anys els hi muntem un. Les monges que hi viuen ens ho demanen i aquest el tenen per elles i les persones que les visiten. Enguany només en fem dos però havíem arribat a fer cinc. Muntàvem un a l’Ateneu, l’altre a les monges, un a l’associació de veïns de Xarau, un altre que fèiem pel concurs a dins del menjador i el que exposàvem per a tothom.

Però poc a poc ens anem fent grans. Aquest any hem decidit que aquest que és públic serà el que entri al concurs de Ripollet. El problema que tenim  és que als veïns els hem malacostumat. Nosaltres posem el pessebre pel pont de Puríssima. Però més d’un cop a finals de novembre ens ensopeguem a algú que ja ens pregunta: ‘Què no poseu el pessebre? Quant trigareu?”. Aquest any no feia ni deu minuts que havíem tret les cortines i ja teníem gent fent fotos. Ens agrada molt que tingui tan bona rebuda i als veïns els hi agradi el que fem.

J.L: Nosaltres ens movem per Catalunya per agafar idees per fer el nostre pessebre. Sobretot ens agrada ambientar-lo en les zones més rurals i en la zona dels Pirineus. I com Catalunya és molt gran i hi ha molt on inspirar-se. Aquest any em fet una barreja entre les dues zones.
.