J. Macias: ‘A la nostra societat encara hi ha un rerefons masclista molt important’
55 anys entre cargols, claus i ferros. Abans de casar-se Justa Macias va començar a treballar a la Ferreteria Vilalta, el negoci familiar del seu futur marit. Ara, amb 75 anys, ha decidit tancar el negoci, de cara al públic, que es va obrir el 1942. Un comerç històric local que tanca i tota una demostració de dona treballadora.
.
Revista de Ripollet: El 1942 s’inaugura la Ferreteria Vilalta. Com va començar el negoci?
Justa Macias: El meu sogre treballava a una ferreteria de Barcelona que es deia Dos Lleons. Amb aquesta experiència va decidir posar quatre panys, una pala i quatre cosetes per l’estil. La meva sogra anava pels mercats però quan va quedar embarassada del meu marit ho va haver de deixar i va ser quan van decidir obrir la botiga, l’1 de maig de 1942. Els meus sogres van ser els fundadors, després ho van continuar el meu marit i el meu cunyat i quan ho va deixar ho van seguir els meus fills. Jo he estat 55 anys darrere del taulell.
.
RdR: Per què es van instal·lar a Ripollet?
J.M: La meva sogra era de Ripollet i el meu sogre venia a estiuejar. Així es van conèixer, van començar a viure aquí i així van obrir la ferreteria.
.
RdR: I vostè quan comença a la ferreteria?
J.M: No sóc d’aquí. En realitat sóc gallega però quan tenia dos anys vaig venir a viure a Barcelona amb la família, al Clot. Vaig conèixer al meu marit i va ser quan vaig venir a viure aquí. Ni idea de ferreteria en aquells moments. No sabia ni que era un cargol però n’he anat aprenent. Abans de casar-me el meu marit havia de marxar a la mili i estava preocupat pel negoci. Així vaig començar a despatxar un any abans de la boda. Oficialment només havia de passar comptes, que és la meva feina, però feia qualsevol feina que calgués.
.
RdR: Com són els primers anys a la ferreteria?
J.M: Van ser molt divertits. Em va ensenyar el meu cunyat. No va ser difícil perquè eren moments molt entretinguts. Quan em demanaven alguna cosa no sabia on era i ell m’indicava amb molta gràcia. M’hi vaig agafar de valent. Vaig pensar que o ho feia bé o no ho feia. I al final sé bastant de ferreteria. Diuen que ‘el diablo sabe más por viejo que por diablo’.
.
RdR: El 1964, quan va arribar, com era Ripollet?
J.M: Va venir molta gent de fora. En aquell moment va ser quan Ripollet es va convertir en una ciutat dormitori. Així el poble va créixer. Tot un canvi.
.
RdR: Quan agafes les regnes de la ferreteria?
J.M: Mai he estat sola en la ferreteria. El meu marit sempre estava al carrer, el meu cunyat a la ferreteria i jo a l’oficina. Quan hi havia més feina intentava fer el que calgués. Fins que no va faltar el meu marit i el meu cunyat es va jubilar, sempre hem estat els tres a l’una.
.
RdR: Què significava ser dona treballadora en aquella època?
J.M: Treballar a tot arreu. Havies d’estar a la feina i a casa. Havies de fer-ho perquè el marit d’aquella època no estava educat per ajudar a casa. Per sort, jo he tingut un marit fantàstic. Però no estaven ensenyats com nosaltres sí que hem ensenyat als nostres fills. Nosaltres acabàvem de treballar a les 21h i ells seien a la taula i no es movien. A més a més jo vaig tenir una pega i és que vaig viure amb el meu sogre i era molt masclista. Si alguna vegada veia alguna cosa que es desviava del que ell creia, deia la seva. Tot això i més és el que s’han trobat les dones treballadores. Per sort la cosa ha anat canviant, s’ha suavitzat i crec que hem millorat molt. Però en la meva època era això i a més no es reconeixia.
.
