J. Parralejo: ‘Ha estat una alegria fer el mural. Tanco un vincle amb el poble i em sento reconegut’

Vividor en essència, artista multidisciplinari, dement despert, brètol i pensador. Així es defineix a la seva web Jonathan Parralejo, conegut com Fullet. Aquest artista ripolletenc va començar firmant per les parets del poble per introduir-se en el món del grafiti. A força de pintar, pintar i pintar el que al principi es va convertir en un hobby mal vist ara és la seva forma de vida i el que l’ha fet créixer com artista. Tant és així que el van contactar perquè fes el mural de l’espai M.A. Capmany.
. 

Jonathan Parralejo: Suposo que van contactar amb mi perquè m’he criat a Ripollet i he pintat mig poble. Algú de l’Ajuntament devia pensar amb mi per aquest motiu. Amb 16 anys vaig començar a pintar. Ripollet va ser l’inici de tot i on vaig començar a destrossar parets, sobretot perquè en aquella època només feia firmes. Ara, que tinc 43 anys, ja fa 15 anys que sóc professional del grafiti i em dedico als murals. Amb tot aquest recorregut i com m’he criat aquí suposo que m’han volgut premiar.

J.P: Per Ripollet no queda cap. Quan vaig començar sobretot eren firmes i lletres. Sortia cada nit a pintar pel poble i dels més grans o treballats no es mantenen. Aprofito per disculpar-me amb els afectats, per sort ja ha prescrit. Aquest projecte ha suposat una gran alegria per mi. Pintar a Ripollet significa tancar el vincle amb el poble. És com si haguessin reconegut el meu art. A més aquest projecte guarda una anècdota molt especial. Abans de fer-lo em van avisar que dos pintors vindrien a preparar la paret. El dia que començava i van arribar em vaig sorprendre. Els dos pintors eren dos amics de sempre que ens trobàvem de joves al bar. Jo ja em dedicava al grafiti i ells a la pintura. Sorprenentment el temps ha passat però els tres seguim igual, va ser un retrobament molt especial.

J.P: Ells tenien clara una idea. Volien que sortís el seu rostre. Per Internet no hi havia molt on escollir. Vaig trobar una que m’agradava molt, sortia fumant-se un puro. Però no va agradar gaire la proposta. Tenien clar quina frase volien. El color blau turquesa és per donar llum a l’espai, és un patí molt fosc i el blau dóna molta vitalitat i frescor. La sanefa amb la rajola modernista com a referència, tot i que no va viure aquest moviment, compartia molts ideals. Ella va ajudar que la cultura creixés, una mica com el modernisme. Volia fer les rajoles de casa seva però no vaig poder acostar-me i vaig fer aquesta, amb un motiu floral. Al final no cal pensar gaire, t’has de deixar portar.

J.P: Sí. A part de llegir llibres i treballs seus vaig fixar-me molt amb les portades d’aquests. Però les portades i il·lustracions no m’agradaven, les veig matusseres.

J.P: Em va agradar molt. Va tenir un rotllo semblant al d’un cabaret. Tota la gent que participava, menys una artista, era amateur i van fer-ho amb molt d’amor i dedicació, s’agraeix. A més, veure l’espai ple i amb la decoració va ser molt emotiu. Realment ha estat una gran idea recuperar aquesta plaça. Quan tenia 14 anys allò estava abandonat, em trobava ‘jonquis’ drogant-se. Darrera de l’Ajuntament es cremaven cotxes robats, era fastigós. Tot ha canviat, però la vida que li han donat a aquest espai em sembla un encert.

J.P: Més aviat un mural. El grafiti té una altra connotació  i es fa d’una altra manera.

J.P: Tot comença de petit, a l’escola els mestres no em feien cas. No m’adaptava a res del que m’explicaven, a més tenia el meu punt de vista i sempre ho qüestionava tot. Suposo que créixer a Ripollet, en una zona difícil amb ‘jonquis’ xutant-se, no és fàcil. El teu tarannà ha d’aflorar, o bé a quelcom positiu o bé a alguna cosa més negativa. El que a mi m’ha salvat de portar una vida pitjor ha estat la pintura, transmetre allò que em passava a través de l’art. Per no entendre la vida, o que feia allà o perquè les coses eren com eren. Era una forma de reivindicar-me: aquí estic jo, sóc així i estic en aquest barri. Quan acabava els primers murals sentia una emoció enorme i aquesta sensació sempre busco repetir-la.

J.P: No és difícil. Per exemple a les galeries comencen a entrar els grafitis. Ara mateix és més fàcil guanyar-se la vida amb els murals o grafitis que no pas amb els quadres. Dediques més setmanes amb un quadre i és més car, en canvi amb un mural trigués menys temps i es ven molt més fàcil. A més quan algú es dedica totalment a allò que li agrada al principi no sortirà però amb el temps ho aconseguiràs. La gent et comença a conèixer i al final aconsegueixes trobar un lloc. Tampoc em dedico només al grafiti, amb el temps he après altres tècniques.
.