Janet Ruiz: “Es pot dir que hi ha mètode Janet, però la base de l’èxit és de l’equip i els patinadors”
El Club Patinatge Artístic Ripollet està de celebració, ja és mig segle de vida. Des del 1999 l’entitat i Janet Ruiz van unir camins i aquest binomi s’ha convertit en tot un èxit. El club compta amb campions d’Espanya, d’Europa i del Món. És una de les bases més prolífiques i està en el Top 3 de clubs de més nivell internacional
Revista de Ripollet: Setmana de molts nervis: final de temporada, Mundial, Gala d’aniversari… Malgrat tot, contenta?
Janet Ruiz: Ha valgut la pena tot l’estrès viscut, però no li hem dedicat el temps que ens hagués agradat a la Gala del cinquanta aniversari. Tot just fa tres setmanes que tornàvem del Mundial, abans ja havíem preparat certes coses… Per la preparació que podíem dedicar-li vam creure més convenient fer una celebració interna per al club i no fer un espectable obert al municipi que, en gran part, ens hagués agradat oferir. L’objectiu era que s’ho passessin bé i es va assolir.
RdR: Fa ja 23 anys que ets al club. Quina situació vivia llavors el CPA Ripollet?
J.R: Ja en són vint-i-tres, sí. En aquella època el club no era punter en l’àmbit competitiu, gaudia de molta qualitat humana i era molt social, hi havia molts patinadors, però era un club sense grans aspiracions competitives.
RdR: En canvi, ara sou un club referent a tot el món. Com es produeix aquest canvi?
J.R: No estàvem acostumats a fer podis ni tenir grans referents, això va canviar quan va venir en Carles Gasset, al 2007. Vam fitxar un patinador de renom, que participava en campionats internacionals, i això va obrir les portes d’accés a europeus i mundials al club. Fins aquella data només havíem tingut patinadors que havien participat en competicions catalanes i espanyoles.
RdR: Entenc que la figura de Gasset és important. Però quins canvis estructurals es van fer?
J.R: No és un procés fàcil, més aviat és molt lent. Cal començar per la base, si comences per dalt és com començar la casa per la teulada. Així que ens vam esforçar a millorar els patinadors més petits. També vam estructurar els entrenadors. Quan vaig començar teníem 60 infants a la pista al mateix temps, allò semblava més aviat l’Skating. Es va fer una programació repartint bé els horaris de la pista que va coincidir amb el fet que l’Handbol va deixar de fer ús del pavelló i vam poder comptar amb més hores. Per altra banda, vam començar a treballar la preparació física fora de la pista i a treballar per edats, personalitzant els entrenaments. Vam iniciar el format que tenim ara, però en versió més reduïda.
RdR: També cal destacar el teu paper. Com arribes al club l’any 99?
J.R: Havia estat patinadora d’aquest club. Quan vaig marxar se’m va quedar una espineta clavada, sabia que algun dia tornaria. Llavors vaig tenir certa visió l’any que em vaig decidir tornar. En aquell moment hi havia molts patinadors i moltes ganes de fer coses. Però una persona sola no pot fer cap canvi si al costat no té d’altres que l’acompanyen. En aquell moment vaig tenir el suport de la Maria Molinero, la Sílvia Garcia, que eren monitores i del mateix president, el Bartolomé. Van ser part molt important del canvi de l’entitat. També cal tenir en compte que en aquell moment era jove, crec que si m’haguessin ofert l’oportunitat amb l’edat que tinc ara segurament no ho faria. Tenia empenta, energia i ganes de pujar el club tant a dalt com pogués.
RdR: Es pot dir que heu arribat a cotes molt altes. Què significa complir els cinquanta anys amb aquests resultats?
J.R: Com visc tot això des de dins no en soc massa conscient. El patinatge funciona de forma diferent a altres esports, la temporada va en funció de l’any natural, és a dir, nosaltres tanquem ara el curs i tornem a començar al gener. No parem mai. Aleshores no hem pogut parar i mirar amb perspectiva aquests cinquanta anys. A més, l’esport és cíclic. Ara podem estar entre els millors clubs d’Europa i d’aquí unes temporades ja no. Estem contents d’arribar a aquesta xifra, però l’esport no et deixa prendre consciència de tot el que hem aconseguit, amb el temps ja ho veurem.
RdR: Quins èxits us han marcat durant aquests anys?
J.R: Més que èxits destacaria esportistes. I més enllà d’en Carles Gasset, ara entrenador del Parets, destacaria a la Júlia Figueroa. Va sortir de la base del club i va guanyar l’Europeu i va ser diverses vegades campiona d’Espanya. També cal esmentar a la Gemma López. Va haver-hi una fornada de patinadors de bon nivell i que la majoria es dediquen a l’esport. Ara els més emblemàtics són en Llorenç Àlvarez, l’any passat campió del món de Solo Dance i la Clàudia Aguado, que ara és tercera d’Europa. Però hauria de destacar-ne molts, ara mateix en gaudim de molt bons. No em puc quedar amb un sol esportista, cadascun té un valor únic.
RdR: La clau està en la base.
J.R: Sí, en treballar bé els fonaments. És com l’estudi, has de fer més exercicis a banda de memoritzar. Vam obrir els ulls i vam veure que podíem treballar d’una altra manera a la pista i incorporar treball fora. Vam fixar-nos en el sistema del patinatge sobre gel. Poder entrenar amb una pista de gel és molt complicat i car, per això aquests patinadors fan feines fora de la pista. Amb els petits fem físic, flexibilitat, dansa i ‘spinner’, un aparell que serveix per fer piruetes. Fem grups reduïts, amb menys hores de pista, però més personalitzats. És un esport tècnic i has de corregir molt l’error per poder millorar.
RdR: Quina importància té l’esport per als infants i què s’ha de fer perquè arribin al màxim nivell?
J.R: En la societat que vivim hi ha molt proteccionisme dels pares cap als nens. L’esport dona unes eines necessàries per al desenvolupament de l’infant, disciplina, sacrifici, puntualitat, cooperativisme, acceptar la frustració… components psicològics necessaris en una societat en on regna el consumisme i el materialisme. Tot això més enllà del benestar i la salut. L’esport és vital perquè els nens ja no juguen al carrer com abans. Per accedir al màxim nivell calen unes capacitats innates i també moltes hores de treball i, per tant, un sacrifici que no tothom està preparat ni disposat a fer. Significa perdre’s moltes coses i ser molt organitzat. L’alta competició treu molt de temps. Cal sentir passió per l’esport que fas.
RdR: A més de la feina en el club també col·labores amb la Federació Espanyola.
J.R: Sí. A partir del 2019 es va canviar el mètode per valorar les actuacions, ara és molt semblant al patinatge sobre gel i cada pirueta té el seu valor, i això ha permès fer una escola de preparadors. Així, amb dos companys més, soc el nivell III internacional. Que poques persones el tenen i treballo amb la federació en programes de nous valors i m’encarrego de diferents comunitats. Anem també de la mà de World Skate, què és la federació internacional de patinatge a tot el món.
RdR: Podem dir que hi ha Mètode Janet Ruiz?
J.R: Possiblement sí, i puc dir que molta gent l’utilitza ara. Potser caldria que en busqués un altre (riu). Vaig ser de les primeres que vaig integrar el fet de fer moltes hores fora de pista. També ja al 2017 vaig començar a utilitzar l’estil Solo Dance com a base per a tots els patinadors. És un tipus de patinatge molt tècnic i ara tothom el treballa, però vaig ser una mica pionera, em vaig avançar. Al final vaig basar-me molt en el gel i vaig extreure allò que vaig valorar interessant, a poc a poc tots els clubs han fet el mateix perquè veuen que funciona. Però si destaqués un tret seria el treball en equip. Viatjo molt fent classes arreu del món i en el club han de treballar sense mi. Tinc la Júlia Ventura, l’Anna Ruiz, la Júlia López, el David Bueno, l’Antonella, l’Ivonne… i em deixo noms que són molt importants també. Ells són la clau de l’èxit. Abans un sol entrenador ho feia tot però si treballes en equip pots perfeccionar els àmbits que millor domina cadascú.
Fotografies: Cedides Janet Ruiz i CPA Ripollet
