Jaume Sariol: “Hem arribat fins aquí gràcies a la participació de molta gent”
El passat dimarts es complien 40 anys de l’inici de les emissions de Ràdio Ripollet, data que l’Associació encarregada de la creació de l’emissora local celebra com a punt de partida d’un projecte comunicatiu singular que ha tingut continuïtat amb la Revista de Ripollet. En parlem de l’efemèride amb el president Jaume Sariol i el vicepresident, Joan Puig.
Al 1982 éreu uns joves amb molta il·lusió però pocs recursos… Com expliqueu que l’aventura que vau iniciar amb un micròfon i un petit estudi porti ja 40 anys de vida?
Jaume Sariol: Precisament per la il·lusió. Les ganes que hi vam posar i la convicció que Ripollet necessitava en aquells moments un mitjà de comunicació popular i independent. I els temps han canviat molt però la necessitat segueix ben viva. Mirant enrere t’adones que aquesta història no hagués estat possible sense tota la gent que s’ha implicat en algun moment en la ràdio o en la revista.
Joan Puig: Va haver-hi un bon gruix de gent fent programes a la ràdio durant molts anys i després també hi han passat molts per la revista. Gent voluntària, estudiants que han après a fer periodisme aquí i també professionals que han aportat qualitat i que han ajudat a que la revista sigui un referent.
Un projecte associatiu i de ciutat.
J.S.: Ripollet es va fer seva la ràdio i també la revista. Quan parlem de tota la gent que hi ha participat no ens referim només als que hi han fet ràdio o han escrit sinó també als comerciants que han confiat en nosaltres per publicitar els seus productes, les entitats que han explicat les seves activitats i els veïns que agafen cada setmana la revista.
J.P.: Sense oients els primers anys i sense lectors ara, tot l’esforç que hem fet no tindria cap sentit.
Malgrat tot el recorregut no ha estat fàcil. L’associació ha hagut de superar força obstacles, com els recordeu?
J.S.: La pèrdua de la ràdio va ser un conflicte amb l’Ajuntament de l’època difícil de superar. Potser és el pitjor moment que hem viscut. Llavors vam comptar amb molt suport veïnal però sí que va suposar perdre una part del que érem.
J.P.: Després amb la revista tampoc han faltat dificultats però les hem anat superant. El canvi de format i periodicitat va marcar un abans i un després. Ens hem anat adaptant al moment. Vam començar molt aviat a tenir presència a internet i hem buscat fer una gestió acurada que garantís la continuïtat del projecte.
40 anys comunicant, alguns moments destacats
Clica a la imatge per veure-la més gran
Ara vivim un altre moment delicat. Ens en sortirem?
J.S.: Esperem que sí. Ens agradaria poder seguir celebrant aniversaris però el cert és que cada cop és més difícil mantenir un mitjà popular. La fórmula que funcionava fins ara en la premsa gratuïta s’està esgotant i cal buscar alternatives perquè els costos, el preu del paper per exemple, no deixen de créixer. És necessari que tots els que ens estimem la Revista hi col·laborem per poder seguir.
Com està funcionant la campanya de subscripcions?
J.P.: Massa lenta. Va gota a gota i anem sumant però necessitem molts més per garantir la viabilitat de la revista. Tant dels lectors com de les entitats. La campanya és un crit d’ajuda. La gent no s’imagina que un dia no existeixi la Revista però ara és el moment d’aportar perquè realment no passi mai.
J.S.: Hem rebut missatges de suport i molta gent que ens diu que no podem tancar. Ara necessitem que es concreti l’ajuda, que entre tots ho fem possible.
Per què és important mantenir la Revista de Ripollet?
J.S.: Perquè explica notícies que no explica ningú més. Perquè els mitjans independents dels poders polítics i de grups econòmics o empreses que volen fer negoci són l’únic reducte del periodisme lliure. Sempre hem volgut ser l’aparador còmplice de l’associacionisme local i si no existíssim les entitats ho notaríem molt.
J.P.: I perquè és en català. I perquè és un mitjà obert a la participació de tothom. En èpoques de xarxes socials, crispació i ‘fake news’ tenir una revista feta per professionals on els veïns i les entitats poden dir la seva és un tresor que no hauríem de perdre.
