Jessica Gutiérrez: “Keiki’s Home és allò que em realitza, a cada peça de roba dono una part de mi”
D’una mala època la Jessica Gutiérrez va treure un negoci. Gràcies a la destresa per fer roba i complements per a infants ha pogut crear la seva pròpia marca, Keiki’s Home. La va poder mostrar als veïns amb una paradeta a la Fira de Nadal celebrada a la plaça Onze de Setembre.
Revista de Ripollet. Et vam conèixer a la fira de Nadal.
Jessica Gutiérrez: He viscut a Ripollet tota la vida. Tot i que ara visc a Rubí, passo moltes hores aquí. La meva família encara viu al municipi i aquí mantinc amics. És més, part del taller on creo les meves peces és una habitació de casa dels meus pares.
RdR: Què sols crear en el taller?
J.G: Inicialment, feia roba i complements per nadons, però actualment faig peces de tota mena. A més, faig estampació de vinils amb ‘tote bags’, ampolles… també faig ‘ninos’ de ganxet.
RdR: Anem a pams, com definiries allò que ofereixes?
J.G: Quan parlo del meu perfil sempre dic que faig roba i complements pels més petits de la casa, i els no tan petits. Al principi estava pensat per a infants, però a poc a poc vaig decidir fer per a tota la família.
RdR: Com sorgeix el projecte Keiki’s Home?
J.G: Va haver-hi una temporada de la meva vida que vaig haver d’agafar la baixa en la feina que estava fent perquè vaig tenir una depressió. Tres mesos després em vaig quedar embarassada del meu tercer fill. Llavors, em vaig trobar en la tessitura que necessitava trobar una motivació, més enllà de la que tenia amb l’embaràs, per sortir d’aquell moment complicat que estava vivint. Així, i com havia de néixer el meu fill, em vaig plantejar aprendre a cosir i a fer ganxet per fer-li roba i ‘ninos’. Era una manera de fer alguna cosa per a ell i una activitat que es va convertir en un mètode d’autoajuda. Buscar, aprendre com fer-ho i crear em va servir per sortir del mal tràngol que estava passant. Al final, podem definir que és allò que em realitza, ara mateix no em veig fent una altra cosa. A més, cada feina que m’encarreguen és com una petita part meva que faig arribar al client.
RdR: Però quan t’adones que pot ser un negoci?
J.G: Crec que el fet que em va impulsar a fer-ne un negoci va ser una anècdota en concret. Va ser un dia que vaig portar el meu fill a l’escola bressol. Ell tenia un ninot d’un pop que havia fet jo que cada una de les potes era d’un color diferent. Una de les professores es va sorprendre del pop i em va preguntar si l’havia fet jo. Quan li vaig dir que sí, em va demanar un per l’escola, per poder treballar els colors amb els infants. Així em vaig preguntar per què no provava convertir la meva nova afició en un petit negoci. Aquesta idea també va venir perquè la roba que li feia al meu fill més petit agradava molt. Entre els ninots de ganxet per a l’escola i les mares que s’interessaven i els hi agradava la roba que feia vaig veure una possibilitat que pogués sortir bé.
RdR: Quins passos fas perquè aquesta afició passi a ser un negoci?
J.G: El primer pas va ser formar-me, vaig fer cursos de patronatge per saber agafar mides. També vaig ser bastant autodidacta, mai havia fet ganxet i a partir d’informar-me vaig anar aprenent. Així vaig poder acceptar comandes més personalitzades i millorar-les. L’altre gran pas va ser obrir el compte d’Instagram. Per allà gestiono les comandes i és una finestra a la meva feina. També m’ajuda el boca orella, a vegades intento fer sortejos i l’altra manera és intentar anar a fires.
RdR: Per tant, la fira de Nadal és un espai clau per a gent com tu?
J.G: Totalment, per a mi va ser molt important poder participar-hi. Era la meva segona fira. Poder tenir un petit espai al meu poble per retrobar-me amb la gent que feia temps que no veia i ensenyar-los la meva feina va ser tot un regal. També crees sinergies amb altres artesans com potser l’Apassiona’t. Normalment, pot fer alguna comanda o te la fan a tu, però posar cares i tenir un espai per fer companyonia t’ajuda molt. I en el meu cas específic cal tenir una altra cosa en compte, com no tinc cap local físic aquesta fira va ser l’oportunitat d’exposar la meva feina i ensenyar allò que faig. El mercat va servir perquè em puguin posar cara, saber qui hi ha darrere de l’Instagram, i exposar les meves peces fetes a mà, que les toquin, perquè agrada molt i per mi és molt important.
RdR: Un dels teus objectius és tenir un petit local?
J.G: Això mateix, és la meva intenció. I no només per mostrar les meves peces, sinó que també per poder fer classes de costura. En especial per als petits. A partir dels nou anys crec que pot ser molt interessant que hi hagi un espai en el qual puguin aprendre tècniques de cosir.
RdR: Quins altres objectius tens per Keiki’s Home?
J.G: En general créixer. Si la cosa anés bé voldria ampliar la feina que faig, i per això em faria il·lusió no fer tota la feina sola, m’agradaria trobar algú que em pogués ajudar. A vegades em trobo que vaig una mica ofegada, que no puc agafar més feina i arribar bé a totes les comandes amb la rapidesa que m’agradaria.
RdR: Cal tenir en compte la dificultat de la feina artesana.
J.G: És molt fàcil anar a un centre comercial, entrar a la primera botiga i buscar la peça que sigui bona, bonica i barata. Però l’artesania té una cosa que les grans empreses no podran fer mai, la personalització. Si vols alguna cosa especial, no ho pots trobar a qualsevol botiga, sobretot quan fas un regal. De les meves peces no trobaràs mai dues que siguin iguals. Tot i que la comanda sigui igual que una altra sempre intento posar un petit detall únic. A la gent li agrada tenir una peça pròpia que senti seva.
RdR: Creus que és una feina que s’aprecia?
J.G: Fins que no estàs dins d’aquest món no t’adones de tota la feinada que porta. I sobretot el temps que inverteixes a fer un ‘nino’ o qualsevol peça de roba. Trobar les teles, fer el patró, confeccionar-la… és un procés llarg i molt elaborat
RdR: Quin producte té més èxit?
J.G: Va molt per èpoques, però el que normalment més em demanen és el ‘kit’ per a nens que acaben de néixer. Però també al setembre, amb l’inici del curs escolar, em demanen moltes bates i complements per a l’escola, va variant bastant.
RdR: Com a curiositat, per què esculls el nom de Keiki’s Home?
J.G: És una mica rebuscat. Keiki significa infant en hawaià. La meva idea era un nom bonic i que estigués relacionat amb els infants. I barrejat amb l’anglès, va aparèixer això que en català seria llar de l’infant.
Fotografies: Cedides