Joan Pijuan: ‘Podríem aguantar més però l’Ajuntament ha estat injust amb el casc antic’
Mobles Pijuan tanca les seves portes. L’establiment ha perdurat al poble més de cent anys però els temps moderns han obligat a Joan Pijuan a posar punt i final al negoci.
Ell és el tercer que s’hi ha dedicat: primer el seu avi, després son pare i, fins ara, ell. Pijuan tanca una de les botigues més antigues de Ripollet
Revista de Ripollet: Tinc entès que al principi Mobles Pijuan era un taller.
Joan Pijuan: Això mateix. En el 1918 el meu avi, en Joan Massana, va obrir un taller de fusteria. L’any 1926 es va fer el canvi i es va obrir la botiga de mobles. Més endavant seria el meu pare, en Xavier Pijuan, qui s’encarregaria de la tenda.
RdR: Saps el perquè del canvi de taller a botiga?
J.P: En el 1918 pràcticament no hi havia tendes, qui volia un moble anava directament al taller. Però a poc a poc van aparèixer les tendes i per això es va fer el canvi. Recordo comentaris que vaig escoltar quan era petit que les primeres mercaderies venien en tren i s’havien d’anar a buscar a Montcada. El meu avi tenia un carretó, molt semblant al típic carro de cavalls, i a mà portaven els mobles fins aquí.
RdR: Quin és el teu primer record a la tenda?
J.P: Com aquell qui diu he nascut aquí, a la botiga. Per la banda del carrer Calvari, a la part de dalt, hi ha l’habitatge on havien viscut els meus pares i ara hi visc jo.
RdR: Quan prens les regnes del negoci?
J.P: Al voltant del 1980 pràcticament ja portava jo el negoci.
RdR: Com són aquells anys?
J.P: Abans d’entrar a la tenda vaig estudiar belles arts i decoració, a més de fer algun curs de disseny industrial. Mentre portava la tenda vaig fer algun projecte, com per exemple vaig redecorar el Cinema Coliseum que hi havia aquí al poble. També vam fundar un dels primers grups de compra de la comarca per bellugar-nos i no quedar-nos únicament a Ripollet. Durant molt temps vam ser l’única tenda de mobles i realment ens anava molt bé.
RdR: Quan comença a torçar-se la situació?
J.P: Antiguament aquest era el centre neuràlgic de Ripollet, el mercat estava a la plaça Onze de Setembre i el carrer Calvari era la carretera que anava de Montcada a Cerdanyola. Molts diumenges es formaven cues davant de la botiga perquè aquesta carretera arribava fins a la costa. Quan el mercat es va traslladar va començar el declivi de la zona i es va descentralitzar tot cap a la Rambla. Aquest canvi va ser bastant polèmic en aquella època, ni els paradistes de dins ni els comerciants que estàvem al voltant vam estar d’acord amb el canvi.
RdR: Fa més d’una vintena d’anys d’aquest canvi i heu aguantat.
J.P: Sí però el mercat portava molta gent. A partir d’aquell moment, en l’àmbit comercial, s’ha deixat morir la zona. Amb el casc antic no s’ha tingut cap mena d’atenció. Abans en el carrer Calvari totes les caixes i bancs tenien la seu al carrer i estava ple de negocis. Ara tot ha canviat molt. Entenc que s’hagi potenciat la Rambla però no calia deixar de banda el nucli antic. Molta gent que feia temps que no venia al poble m’ha comentat que la zona fa pena, tot està en venda o lloguer. Potser hauríem aguantat una mica més però l’Ajuntament ha estat molt injust amb el casc antic. No s’ha fet una bona política.
RdR: Tota la culpa és de l’Ajuntament?
J.P: Crec que podria fer quelcom més. No n’és cent per cent seva però podria fer més. Jo estava a la Unió de Botiguers però ho vaig deixar perquè es donava suport a aquesta zona. Tot és Rambla, Rambla i Rambla. No hi hagut cap incentiu. Si abans hi havia negocis i ara no, està clar que no s’ha fet bé. L’exemple més clar són els bancs, els comerços ens hem pogut quedar per sentiment però un banc no té sentiments. No queda cap perquè van veure que això s’estava quedant mort. Canviar el mercat pel teatre no ha ajudat perquè les obres es fan el cap de setmana i a la tarda o la nit.
RdR: Com es podria haver evitat aquesta situació?
J.P: La Rambla està ben a prop de la zona. S’hauria d’haver potenciat algun dels carrers que ens connecten amb la Rambla i beneficiar les dues parts. És una vergonya que nouvinguts al poble puguin estar molt temps al poble i no coneguin el casc antic. Això vol dir que no s’està treballant com toca.
RdR: Quin és el futur del casc antic?
J.P: Molt fumut. Realment pot acabar molt malament. I incentivar el comerç aquí quan la gran majoria ja ha marxat és impossible.
RdR: I per tot plegat et veus obligat a tancar?
J.P: En el meu cas particular ens han fregit a impostos. Tenim tres pisos però estan tancats des de fa molts anys, només està funcionant la part de la botiga. Però per a l’Ajuntament és comercial tot l’edifici. Ara resulta que tinc el Corte Inglés de Ripollet. M’estan cobrant un IBI excessiu. D’un any per l’altre m’han doblat els impostos. Això és insuportable. Ho he dit de totes les maneres possibles però no s’ha pogut canviar. Només de la banda de la plaça trimestralment pago mil euros. Hauria de tenir uns grans beneficis. Per mi és una gran injustícia i tinc constància que l’ha patit algú més. Ripollet no és una ciutat tan gran per posar un límit de metres quadrats tan baix i multiplicar el coeficient, crec que s’haurien d’estudiar cada cas i diferenciar comerç i gran indústria.
