Joaquín Martín: ‘El més gratificant és la satisfacció dels invidents per poder fer esport’
Amb invalidesa d’audició gairebé total, en Joaquín és tot un model a seguir. A partir d’un voluntariat de l’ONCE, fa de pilot per a invidents que volen anar amb bicicleta. Per a fer-ho, utilitzen un tàndem on en Joaquín es situa al davant i tant poden fer sortides simplement per fer una mica d’esport, com competicions on poden superar els 60km per hora. També és un dels membres més antics del Club Ciclista Ripollet, amb el que també acostuma a sortir.
RevistadeRipollet: Quant fa que et dediques a pilot ciclista?
Joaquín Martín: Fa uns tres anys, quan vaig perdre l’audició. Amb la meva invalidesa, vaig haver de deixar de treballar i em vaig tornar a dedicar al ciclisme, que havia estat la meva professió de jove. La veritat és que l’esport m’ha servit per sobreportar el meu problema.
RdR: Què et va motivar?
J.M: Em vaig fer voluntari de l’ONCE arran un conegut meu que és invàlid. Em va parlar de la iniciativa i em va comentar que necessitaven pilots. S’ho va proposar al coordinador i quan el meu amic li va dir que tenia 61 anys, li va comentar que buscaven un perfil més jove. Llavors, el meu amic li va contestar “és que no coneixes el meu amic” (riu). Els va convèncer, vaig anar a fer una prova i em van aprovar. La seu d’aquesta iniciativa està al velòdrom de Vall d’Hebron i està pensada per a persones associades a l’ONCE que volen fer esport, en aquest cas concret, anar amb bicicleta.
RdR: Cada quan fas sortides?
J.M: Normalment cada setmana. Sortim dimecres i dissabte i fem una ruta d’uns 60 o 80 quilòmetres. Sóc pilot d’invidents que tenen de 25 a 35 anys i prèviament han passat per un procés d’aprenentatge. Primer, al taller del velòdrom, aprenen a anar amb bicicleta amb un tàndem fix, per així familiaritzar-se amb ella i aprendre a fer-la rodar, canviar les velocitats del pedaleig… A part, comencen a entrenar per esta físicament en forma. Quan ja porten un temps i estan preparats, comencem a fer sortides. No volen anar amb bici només per passejar, els agrada competir, esforçar-se i córrer a curses amb persones sense discapacitat.
RdR: Quina tasca té el pilot?
J.M: Nosaltres tenim el manillar amb el fre i les marxes, és a dir, controlem totalment la direcció de la bicicleta. També ens encarreguem d’explicar a l’acompanyant tot el que gira al nostre entorn: li expliquem per on passem, l’avisem de quan s’acosten les pujades o baixades, si s’acosta una corba, si ens parem a descansar… L’invident que ens acompanya al darrere només pedaleja. Els pedals els porta fixos als peus, com si fossin un esquí de neu.
RdR: Què és el més gratificant per a tu?
J.M: Sens dubte, la satisfacció dels invidents per poder practicar un esport. Si, a sobre, participen en una marxa d’unes 500 persones i queden dels 20 primers (que és la mitjana que solen assolir), la seva alegria és indescriptible i m’omple molt emocionalment. A més, el fet de practicar esport els obliga a anar al gimnàs durant la setmana i mantenir-se en forma, de manera que és molt beneficiós per la seva salut. Recordo que un invident, la primera vegada que va sortir amb bicicleta, em va dir: “la sensació que he tingut al notar l’aire a la cara i el sentit de velocitat ha estat quelcom tan fort que no ho podria explicar”. Quan ells gaudeixen i estan contents amb el que fan, és com una recompensa per a tu i ets sents el doble de content.
RdR: Quines diferències té el tàndem de la bici?
J.M: És molt diferent a la bicicleta normal perquè el pes i la inèrcia de dues persones són molt més elevades. La forma de circular i l’equilibri amb un tàndem són molt més complicats i la dificultat augmenta quan estàs envoltat de 100 persones. Has de saber dominar la bicicleta, estar tranquil i, sobretot, estar atent de no ocasionar cap accident, perquè ets tu el responsable.
RdR: Què és el més difícil?
J.M: A mi el que em resulta més difícil és el domini del tàndem, sobretot quan agafem velocitats molt elevades, com 70 o 80 km/hora. Recordo que quan vaig començar, un dels problemes que més em preocupaven eren les corbes després de baixades a alta velocitat. I és que un ciclista, quan veu una corba, es tomba per inèrcia per així poder agafar-la. Ara bé, un invident no veu aquesta corba i no sap que s’ha de tombar, a més, depenent de la velocitat, tampoc tens temps d’advertir-lo. Quan em vaig trobar en aquesta situació, però, em vaig adonar que no passa res perquè l’invident es deixa portar i fa exactament el que fas tu.
RdR: Competiu en tot tipus de curses i competicions?
J.M: Sí. N’hi ha que són específiques i n’hi ha d’altres on també competeixen ciclistes sense discapacitat. L’única diferència és que, en el moment de la puntuació, la nostra categoria és diferent. Fa poc, per exemple, vam fer una cursa a Collserola i vam participar unes 300 persones. Quan vam acabar de fer una baixada al màxim, un altre corredor ens va dir que mai havia vist a un tàndem córrer a una velocitat tan ràpida i que segur que ens havia costat molt d’esforç aconseguir tanta compenetració i sincronització. El meu acompanyant li va dir: “És molt fàcil! A més, jo sóc cec”. L’home es va quedar sorprès (riu). En aquesta cursa vam quedar en la 15a posició dels 300 totals i vam ser els primers de la nostra categoria.
RdR: Vas sempre amb la mateixa parella?
J.M: Quan fem competicions sí que solem anar amb la mateixa parella, però quan sortim amb el grup anem canviant de parella. Fem rotacions perquè les condicions físiques dels pilots són diferents, és a dir, n’hi ha que són ciclistes experimentats i n’hi ha que ho tenen més com a hobby. En el meu cas, jo rebo a tots els nous, perquè m’encarrego de formar-los.
A dues rodes
En Joaquín va començar a muntar en bicicleta a Extremadura, als 16 anys. Competia a la categoria que llavors s’anomenava ‘Juvenils’ i va arribar a guanyar els campionats de la regió. Als 17 anys va traslladar-se a viure a Ripollet i va seguir corrent en bicicleta. Es va professionalitzar i va guanyar competicions com el Campionat de Catalunya, el d’Espanya i, amb la Selecció Espanyola, va guanyar el Campionat del Món. No va anar a les Olimpíades de Munich del 72 per una discussió amb el seleccionador, però assegura que “va ser una sort”, perquè van ser els Jocs Olímpics on va haver-hi un atac terrorista. Va abandonar amb 24 anys perquè es guanyava molt poc i hi havia molt pocs equips.
Després es va dedicar al sector empresarial i, per problemes d’estrés, el soroll de la maquinària i genètica familiar, va perdre l’oïda. Ara torna a competir amb marxes i carreres de tota Espanya, fins i tot també s’aventura amb competicions a l’estranger.