Jordi Allepuz i Xavi Caballé: “Cal més suport a les associacions i un nou teatre o sala polivalent”

L’entitat teatral La Marfanta anuncia la seva dissolució. Van arribar a representar dues obres al Versus de Barcelona i ara pleguen perquè no poden seguir fent les coses al nivell que els hi agrada fer-les. Entre d’altres problemes es mostren molt crítics amb la manca de suport de l’adminitració a les entitats i al teatre en particular.

Revista de Ripollet: Per què ho deixeu?
Xavi Caballé: Bàsicament perquè tenim problemes tant a nivell institucional com de salut per part meva i hem decidit no continuar. Jo estic pendent d’una operació de maluc i vaig passar una pneumònia associada a la COVID, encara tinc seqüeles i no volia fotre al meu company no podent anar a tots els assaigs.

RdR: I els problemes institucionals? És ara molt més complicat mantenir una companyia que fa 30 anys?
Jordi Allepuz: Sí, és molt més difícil per totes les qüestions burocràtiques. Semblava que els nous sistemes de comunicació, els tràmits online… havien de facilitar la comunicació amb l’administració però és a l’inrevés, és tot més difícil. Demanen més paperassa per qualsevol petició, s’han complicat les formes de justificació i és més difícil accedir als espais públics. Per exemple, ens demanen pòlisses d’assegurances privades per poder fer ús dels equipaments públics. Em pregunto si quan un ciutadà entra al lavabo al Centre Cultural també li demanen una assegurança pels danys que pot provocar si s’enrampa a l’assecador de mans. Ens demanen una assegurança a nosaltres dos per poder assajar en una sala, que ni tan sols en el teatre, és incomprensible. I sabem que aquesta queixa la comparteixen altres entitats i gent de la cultura al municipi. I nosaltres som membre de la Federació de grups amateurs de teatre de Catalunya i podíem fer ús de la seva pòlissa però pensem que s’ha de dir i que no s’ha d’acceptar. La gent de la cultura també estem per reivindicar aquestes coses.

RdR: Què caldria fer per solucionar aquests problemes?
J:A.: A nivell de suport a les entitats, menys cursets de com omplir la paperassa i més suport de l’administració. Per què l’Ajuntament no destina un o dos funcionaris a ajudar en els tràmits a les associacions locals? Nosaltres volem dedicar el nostre temps a fer teatre i ja comptem que haurem de dedicar un temps a fer una petició, a demanar una subvenció o a justificar-la però ara en comptes de crear una entitat has d’obrir una gestoria per poder fer tots els tràmits. I a nivell particular de teatre és una activitat que està molt ignorada per part de l’administració. Ripollet necessita un teatre perquè el Teatre Auditori ni és teatre ni és auditori i és petit, molts dels muntatges que han vingut no s’han pogut veure amb tota l’escenografia. Caldria fer un de nou o potser un espai polivalent, amb les mides necessàries, per activitats única i exclusivament artístiques, des de la música a la dansa o el teatre. I que les entitats poguessin actuar i també assajar, muntar espectacles. Tothom entén que els clubs esportius han de tenir i tenen equipaments reglamentaris on poden jugar i entrenar, per què els de la cultura hem de ser menys?

RdR: En el comunicat de comiat afirmeu que teniu una “confiança nul·la en l’actual equip de govern local”. Per què?
J.A.: Perquè els socialistes ja han governat molts anys a Ripollet i sabem com ho fan. A més a més políticament el pacte de govern actual és antinatural. I davant d’aquests pactes la desconfiança és total i absoluta.

RdR: Quan vau començar, l’estiu de 1996, on pensàveu que podíeu arribar?
X.C.: Potser no on vam arribar. Nosaltres volíem anar tirant, fent teatre amb els nostres pobres mitjans i segurament no teníem en ment poder anar al Festival de Tàrrega o estar al Versus amb dos muntatges diferents.

RdR: Anem al principi. Comenceu a fer funcions l’any 1998 amb ‘Pedro y el capitán’, el vostre gran èxit. L’experiència al Versus i a la Fira de Tàrrega amb aquesta obra han estat les millors experiències viscudes?
J.A.: Si ho mirem des de la vessant quantitativa, sí.
X.C.: Amb ‘Pedro y el capitán’ vam gaudir dues experiències que t’omplen. Estar a Tàrrega amb tantes bones companyies i les representacions al Versus van ser grans moments.

RdR: Després, l’any 2000, vau fer també al Versus ‘Fi de partida’ de Beckett que vau interpretar amb Josep Espàrrech i Pilar Castillejo. Un muntatge 100% ripolletenc amb Àngel Márquez, Jordi Parra, Jordi Nonell, Begonya Marcos… quin luxe.
J.A.: Ja ho pots ben dir. Va ser tot un luxe però va ser una cosa que no es va entendre aquí a Ripollet. Penso que són projectes com aquests als que hauria de donar suport l’administració. No podria l’Ajuntament ajudar a coproduir obres, per exemple? I no parlo de nosaltres, sinó de tots els grups que fan espectacles a Ripollet. No pot ser que el suport al teatre amateur sigui només pagar els cartells. En un Ajuntament i sobretot en l’àrea de cultura l’administració no està només per administrar els diners, està també per fer política, per fomentar la cultura i donar suport a les iniciatives locals. Mira, aquesta obra ni tan sols l’hem poguda fer a Ripollet.

RdR: Per què no es va estrenar aquí?
J.A.: I per part de la Marfanta ja no es farà mai.
X.C.: Perquè en el seu moment es va menystenir al públic de Ripollet, se’l va insultar. Qui ens havia de contractar, malgrat que l’obra agradava, va dir que no. Ens va dir que no la programava perquè a Ripollet aquesta obra no s’entendria, que el públic local no era capaç d’entendre un text de Samuel Beckett.

RdR: A qui et refereixes?
X.C.: Al Wenceslau Soler. I segur que va fer moltes coses bé i s’han de dir, però les que es fan malament també.
J.A.: No ho vam entendre perquè va ser una obra feta per un grup de teatre de Ripollet, muntada i assajada a Ripollet i que s’estava fent a un teatre professional de Barcelona però no se’ns podia contractar a Ripollet.

RdR: Després ho vau deixar un temps i des del 2020 tornàveu a estar actius. Vau recuperar ‘Pedro y el capitán’ i heu fet altres accions com tastets de teatre en comerços, per exemple.
J.A.: Sí, hem anat fent coses i teníem alguns projectes que volíem tirar endavant però amb tota la realitat que hem comentat abans era difícil poder fer-ho bé. Estem molt cremats després de tant temps amb dificultats. I segurament seguirem fent teatre a títol individual perquè és el que ens agrada i no se sap mai que passarà en el futur però estem bastant cremats.

RdR: Com us agradaria que es recordi La Marfanta?
J.A.: Com una companyia de teatre que ha intentat fer les coses el millor possible.