Jordi Allepuz: “Vam morir d’èxit, no érem amateurs ni professionals. Ara celebrem els 20 anys”
Mario Benedetti és un dels personatges més destacats de la literatura castellana del segle passat. Assajos, novel•les o contes han donat la volta al món. Entre tots els textos destaca ‘Pedro y el Capitán’, una obra que va portar a la companyia teatral La Marfanta a diferents escenaris i a la fira de Tàrrega. Jordi Allepuz i Xavi Caballé com actors dirigits per Angel Màrquez van gaudir del seu èxit. Després d’any sense actuar junts, tornen amb motiu del vintè aniversari. Han desempolvat el guió i tornaran a donar vida a Pedro i al Capità
Revista de Ripollet: Com va néixer La Marfanta?
Jordi Allepuz: La companyia va néixer a l’estiu del 1996. Cap al 1997 vam començar amb l’obra de ‘Pedro y el Capitán’ però la vam estrenar dos anys després. La gran majoria de representacions van caure al 99 i vam optar per agafar aquesta data per celebrar el vintè aniversari. Els tres havíem sigut companys de l’escola del Domènec Torras. Vam encetar un periple nou amb ganes de deixar enrere el teatre amateur per fer un teatre més compromès, de companyia més professional. Com l’Àngel treballa en aquest món, es dedica a l’escenografia teatral, teníem ganes de fer aquest pas.
RdR: Per què vau escollir ‘Pedro y el Capitán’?
J.A: La vam escollir perquè només compta amb dos personatges, que ja ens anava bé perquè som dos actors, en Xavi i jo, i un tercer en discòrdia, l’Àngel, que és el director. També la vam escollir perquè era una obra que a l’escola dels Amics del Teatre als anys vuitanta, a l’època de Domènec Torras, l’havien de representar en Pedro Belmez i en Toni Oller però al final no es va fer. La Careta, que era el grup de joves d’Amics, va tenir problemes amb el Centre Parroquial pel contingut polític de les obres que feien en aquell moment i no es va representar. La manera de reprendre el fil d’aquella història va ser representant l’obra en el seu honor.
RdR: Com van ser aquells anys de La Marfanta?
J.A: Van ser una pujada d’adrenalina increïble perquè amb ‘Pedro y El Capitán’ vam estar al Versus Teatre de Barcelona un mes i mig amb funcions de dijous a diumenge. També vam anar a la Fira de Tàrrega amb aquest muntatge. Després vam tornar al Versus amb l’obra ‘Fi de Partida’. Va ser una experiència fascinant, des d’un teatre més enllà de l’amateur teníem l’experiència de tastar l’ambient professional. Sempre és interessant i curiós, a més t’omple d’experiències. Participar en una Fira de gran renom internacional i participar com una companyia més sempre és afalagador.
RdR: I amb tot això per què deixeu els escenaris?
J.A: La Marfanta va morir d’èxit. Som una companyia de teatre que en l’àmbit amateur no ens volen perquè diuen que som professionals i en l’àmbit professional no ens volen perquè diuen que som amateurs. És un limbe existencial en el qual no et volen en una banda ni en l’altra. No acabes de progressar però alhora t’agafen a concursos i certàmens perquè ho fas tan bé que agrada, sembla professional. En aquesta línia et quedes sense possibilitats d’avançar. Al Xavi i a mi al final d’un muntatge ens van fer la gran pregunta: ‘Vosaltres sou amateurs?’. Va ser una lloança. Aquesta pregunta dona resposta a moltes qüestions.
RdR: Quin és el límit entre el teatre professional i l’amateur?
J.A: No hi ha límit, hi ha bon teatre o mal teatre, punt. Quin és el límit? Que et paguin? Que et paguin el que diu un contracte que finalitzarà quan acaben les representacions? Llavors ser professional és que et paguin? Pots ser amateur i fer-ho millor que un professional. Quina és el límit entre el professionalisme i l’amateurisme? Un contracte o el teatre que puguis fer?
A més és un món complicat, ho hem parlat amb gent que s’hi dedica, ells no poden viure del teatre i tot i això s’hi dediquen. Com els sous de baix cost, que treballes vuit hores al dia i no arribes a final de mes, doncs el mateix. Nosaltres fem el que podem, si a la gent els hi agrada i els hi sembla professional doncs perfecte, i si ens diuen que som ‘aficionadets’ també perfecte. Fem el que ens agrada, com ens agrada, amb un nivell de compromís, missatge i contingut. I sobretot ens preocupem de la qualitat en l’actuació. La història pot agradar més o menys però volem que el públic surti satisfet de la nostra feina. Al final l’entrada val uns diners.
RdR: El retrobament és únicament per l’aniversari?
J.A: Sí i no. El passat abril vaig preguntar-me: Quant temps fa que vam fer ‘Pedro y el Capitán’?. Vaig trucar al Jordi Parra, el tècnic de l’Auditori, a veure si entre retalls de diaris trobava si feia vint anys. M’ho va confirmar i crec que era una bona excusa per tornar-la a fer. Vaig parlar amb en Xavi i em va posar una condició: refundar la Marfanta. Amb l’excusa del Pedro els tres ens hem posat d’acord i tornem a la palestra.
RdR: L’estreneu el dia 25 de gener.
J.A: Sí, esperem que la gent surti contenta, sobretot aquells que ja l’han vist. Pels més joves, els que ara tenen 30 o 40 anys tinguin l’oportunitat de conèixer-la. Ens hagués agradat estrenar l’any passat. Ens va sobtar que vam demanar la data al maig i ens van donar aquest 25. L’any 1999 en dos mesos ja hauríem tingut data. Com pot ser que hagis d’esperar tant per fer una obra a Ripollet? Tenim l’Auditori saturat i cal buscar una solució per cuidar les arts escèniques a Ripollet.
RdR: Propers reptes?
J.A: Ja estem remenant textos per properes actuacions. No ens tanquem a una única representació, volem treure-li profit a la feina feta i treure rendiment artístic i comercial per poder invertir en altres obres.