Jordi Martí: ‘Ja no es pot viure de l’escriptura. Per mi és només un hobby’
En l’afany del Gurri Taverna per dinamitzar la cultura el bar s’ha topat amb un escriptor desconegut però que apunta maneres. El passat dimecres 4 d’abril el novell escriptor va presentar al Gurri la seva novel•la, ‘La mort no és el final’. Auto editada per ell i publicitada per xarxes socials Martí espera que aquesta obra arribi a un gran nombre de fans de la novel·la policíaca. El segrest d’un nadó es converteix en tot un trencaclosques per un inspector dels Mossos d’Esquadra. Una presentació a Ripollet que va arribar de rebot però on descobert un poble acollidor amb la literatura
.
Revista de Ripollet: Com arribes a presentar un llibre a Ripollet?
Jordi Martí: La meva vinculació amb Ripollet és a través d’un amic que és guitarrista. En les presentacions del llibre ell, amb una violinista i una cantant, interpreta el que seria la banda sonora del llibre. Com el guitarrista és assidu al Gurri i coneix al propietari, en Gamero. Va ser en Gamero qui em va proposar fer-la al poble. A més, una entitat literària del poble em va preguntar per l’obra i es va interessar per promocionar-la. La veritat és que m’he sentit molt acollit a Ripollet, crec que la pròxima novel·la m’inspiraré en el poble.
.
RdR: Per què comences a escriure?
J.M: Jo he treballat de diverses professions. Una d’elles era camioner internacional. Durant set anys la meva feina era aguantar el volant a 90 per hora. Com sempre he sigut molt de llegir al final construïa històries. També alguna de les vivències de la carretera em servia d’inspiració. Concretament el protagonista de la novel·la està basat en un dels meus viatges. Mentre em prenia un tallat havien al costat meu dos homes que vaig deduir que eren guàrdies civils. Estaven parlant que hi havia molts guàrdies civils destinats a Catalunya que no tenien connexió amb la nostra comunitat i que havien tingut més d’un problema d’infidelitat amb les seves parelles.
.
RdR: Com arribes a escriure una novel·la?
J.M: Diguem que explicar històries curtes no m’agrada i em vaig decidir a escriure novel·les. Fa un temps, quan encara vivia a Sant Andreu de la Barca, em vaig apuntar a classes d’escriptura. Allà vaig conèixer una professora que té certa fama internacional com a escriptora alumna de José Luis Borges. Encara no entenc bé com va anar però entre trenta persones, quan va acabar la classe, se’m va acostar i em va dir: ‘Vull fer més classes amb tu, tu pots ser un gran escriptor, els altres no”. Jo li vaig preguntar: “Tant bo sóc?”, i ella em va contestar: “Ara no, però ja ho seràs”. Em vaig riure però des d’allà vam fer més classes. N’estic molt content de tot el que he après.
.
RdR: Com t’inspires per escriure l’obra?
J.M: Em considero una mica especial a l’hora d’escriure. Realment m’inspiro amb l’arquitectura. Potser visito un lloc on cada dia passen milers de persones i a mi em suggereix que hi ha una història. En el cas d’aquesta novel·la va ser l’Hospital de Can Ruti. Vaig anar a visitar a un amic i la seva arquitectura em va donar una idea. També ho he lligat amb els modernistes anònims, persones que quasi sense saber d’arquitectura fan petites obres imitant als arquitectes modernistes. I m’ha semblat que aquestes construccions algun dia es poden posar de moda.
.
RdR: El títol pot semblar un llibre d’autoajuda, per què aquest títol?
J.M: És cert, per això vaig insistir que a la portada es posés una cinta de policia. Un cop escrit el llibre de casualitat vaig escoltar aquesta cançó. És l’himne que es posa per honrar la figura d’algun caigut de les Forces Armades Espanyoles i vaig veure que encaixava perfectament. I la cançó va encaixar perfectament en la novel·la, sembla feta a mida.
.
RdR: Com és actualment el procés de publicar una novel·la?
J.M: Avui en dia el món editorial està molt malament per la pirateria de les lectures online i la davallada de lectors. O tens un suport mediàtic com el de la Belén Esteban o has te tirar per l’autoedició. Tu pagues de la teva butxaca els exemplars que tu creus que vendràs i et llences a fer el carrer a veure com va l’aventura.
.
RdR: Es diu que abans de morir s’ha de plantar un arbre, escriure una novel·la i tenir un fill. Ara sembla molt més fàcil escriure-la i tenir-la publicada però l’aventura de l’escriptor és més difícil?
J.M: La veritat és que si. Tu pots escriure qualsevol merda i publicar-la. Ningú et posa un criteri de qualitat. Això té aspectes positius i negatius. També és molt difícil per la gent destriar el gra de la palla. No és que abans no es publiqués merda però s’intentava que tot tingués un mínim de qualitat. Ara és més una selva.
.
RdR: Com ha sigut l’inici de la teva aventura?
J.M: Fa pocs dies que vaig presentar per primer cop la novel·la i farà dues setmanes que està publicada, encara no tinc molt feedback. I en relació al que parlàvem avui en dia no puc esperar viure d’això. Jo tinc la meva feina fora de l’escriptura i això, malauradament, no és més que un hobby.
.
.
Un llibre benèfic
Un dels personatges principal, en Bakunin, és un rodamón molt intel·ligent que de forma extraoficial és la mà dreta de molt policies i també ho serà del protagonista de l’obra. En Jordi Martí es va inspirar en un rodamón real per crear aquest personatge. El va conèixer mentre estava assegut en un banc, mai més va tornar a saber d’ell però en el seu honor i en gratitud per haver-li servit d’inspiració ha decidit que un 30% de l’import de cada llibre vagi destinat a l’associació Arrels que ajuda als sense sostre.
El llibre es pot comprar al Gurri per 18€.
.
.
