Jordi Moya: “Durant aquest temps la reinvenció del bar ha de ser contínua per sobreviure”

Fa 33 anys en Jordi Moya va obrir el bar musical JJ juntament amb els seus pares. Tota la vida ha estat dins del Gremi d’Hostaleria del Vallès Occidental i Barcelonès. Des de fa un temps és el representant del gremi a Ripollet. Ell segueix ben de prop la situació que viuen bars i restaurants, a més de ser un clar exemple de com un d’aquests establiments sobreviu en temps de pandèmia
Revista de Ripollet: Quin és el teu paper com a representant?
Jordi Moya: Miro d’estar al dia de tot el que treballa el gremi i les novetats que viu l’hostaleria per poder informar a tots els agremiats del poble, sobretot aquest any que és tan difícil: si poden utilitzar la barra, a quines hores han d’obrir, quines ajudes poden percebre… Estic pendent de tot això. També treballo amb l’Ajuntament per millorar el teixit econòmic, buscar solucions pels bars del municipi i també sobre ordenances. Hi ha molts projectes que surten del gremi i quan vegin la llum sóc l’encarregat de fer-los arribar als altres agremiats.
RdR: De tots els projectes que heu treballat últimament, quins han vist la llum?
J.M: Un dels últims que hem treballat amb l’Ajuntament ha sigut l’àmpliament d’espais de terrassa. També hem treballat amb properes ajudes econòmiques que esperem que no triguin a arribar, això depèn de l’Ajuntament. D’ençà que va començar la pandèmia hem treballat moltíssim.
RdR: Tens constància de quants bars i restaurants han tancat al municipi?
J.M: Sé que n’han tancat, però no sé dir quants perquè algun d’aquests han sigut traspassats. També n’hi ha d’oberts que canviaran de mans. Alguns d’aquests no puc dir-ne res.
RdR: En què esteu treballant al gremi?
J.M: Jo formo part d’una secció molt petita. Som el segon gremi més gran de Catalunya i enformem part gairebé 600 establiments. Per la pandèmia s’està fent molta feina, gràcies al gremi molts hem rebut ajudes que ens han ajudat molt. No et diria res concret, però estem treballant amb molts projectes que són molt interessants.
RdR: Al primer confinament es van abaixar o abolir taxes per als bars. L’Ajuntament ha fet alguna cosa per l’estil?
J.M: Aquest any passat la taxa de les terrasses no l’ha cobrat fins a final d’any. Farà una petita ajuda amb un pressupost d’institució local.
RdR: Quan va començar el confinament deies que si s’allargava molt la situació hauries de tancar. Per sort segueixes obert.
J.M: En el seu moment vaig fer una gran feina per reduir el màxim de despeses. La crisi anterior va ser molt dura per a mi, la vaig patir molt. Això em va servir d’aprenentatge i vaig canviar de filosofia. Això m’ha ajudat a aguantar. Però com tothom estic desesperat. Tenim ganes de treballar, tots estem fotuts econòmicament. Hi haurà molts locals que cauran, perquè aquesta situació comença a ser insostenible.
RdR: Com un bar de copes com el teu pot sobreviure als horaris que us deixen obrir?
J.M: Quan va acabar el primer confinament em vaig treure la doble llicència, ara tinc la de bar musical i la de bar normal. Ara estic treballant amb les limitacions del meu local. No tinc cafetera, per això no obro al matí per fer esmorzars, com tampoc tinc cuina. M’he reinventat i ara obro els caps de setmana per fer vermuts. Per sort m’estan funcionant tot i que només treballo cinc hores a la setmana. Amb això puc sobreviure. Però la reinvenció és contínua, cada vegada que treuen restriccions m’adapto amb allò que tinc.
RdR: Quant costa la llicència?
J.M: Això depèn de cada local. El primer que vaig haver de fer és un certificat de com tenia l’establiment. En el meu cas vaig deixar clar que no volia incorporar punts de cocció, simplement deixava el local com estava. L’únic per la qual la volia era per treballar més hores. A part de la llicència hauré de pagar l’impost de l’Ajuntament. Treballant amb l’enginyer del gremi i amb els preus que em van donar els tècnics de l’Ajuntament s’anirà a uns 500/600 euros. En un altre cas, si vols muntar una petita cuina o planxa tot pujarà de preu. A més, he treballat amb l’enginyer del gremi que això m’ha fet estalviar diners.
RdR: En aquesta situació t’has plantejat apujar els preus?
J.M: Ni m’ho he plantejat. Estic treballant amb uns preus que considero que són normals, que són econòmics. Per molt que el nostre sector està molt tocat crec que la gent també ho està passant malament. No és moment ni de apujar preus ni fer ximpleries, és temps de sobreviure. Per això, has d’oferir la millor qualitat i servei que pugis.
RdR: En el teu cas tens dues cambreres que estan en ERTO.
J.M: Estan així perquè les tinc contractades per treballar els caps de setmana a la nit, al final l’oci nocturn està tancat. Una d’elles té una altra feina i no ho nota tant, l’altra cambrera és l’única feina que té i ho està notant. Elles depenen de si els arriba l’ERTO o no i no sempre arriba o no saps quan arribarà. Per exemple en el cas de la meva dona no li va arribar el mes passat.
RdR: Creus que les restriccions us podrien tractar millor?
J.M: En el meu cas no faig més hores perquè no tinc manera de competir, no tinc cuina. Altres establiments fan dinars per emportar. Però realment és una manera pèssima de treballar, no saps amb quins treballadors pots comptar. Això fa que l’organització sigui molt incerta. Jo sóc molt conscient que estem vivint una pandèmia que està matant a la gent, però pels estudis que he pogut veure quan l’hostaleria ha estat oberta és quan menys contagis s’han produït. Dintre dels locals sempre hi ha algun cafre que ho fa malament, però hi ha altres que procurem fer-ho tot fil per randa: cuidar la desinfecció, vigilar l’aforament, seguir les restriccions… Si tot es fa com toca crec que podríem obrir més hores i no hi hauria cap problema.
RdR: Com a representant de Ripollet com veus que està vivint l’hostaleria en el nostre municipi?
J.M: Estic molt content del que he vist. Ens hem fet molta pinya, ens hem ajudat entre tots, hi ha hagut molta companyonia. Des d’aquí vull felicitar els hostalers de Ripollet i sobretot als veïns, gràcies a ells hem pogut treballar en les estonetes que hem estat oberts. ‘Chapeau’ per la gent del municipi.