Jorge Cerro: “Cal seguir obrint la festa, posar-laal dia i enfocar-la també als joves”
Amb 32 anys el Jorge Cerro, el perruquer, es convertirà diumenge en un dels banderers de Sant Antoni més jove, com a mínim, dels últims anys. Malgrat l’edat té força experiència sortint en la passada, en la d’aquí i en altres. Se sent orgullós de la festa i de poder participar-hi portant la bandera
Revista de Ripollet: Més il·lusionat o més nerviós?
Jorge Cerro: Ara que ja s’apropa el diumenge no sé, potser 50 i 50. Però il·lusió sempre, cada any que he sortit n’he tinguda des que vaig començar. Però com ho feia per lliure era diferent, en aquest cas portar la bandera ja em posa més nerviós i quan m’ho van proposar també va ser il·lusió i vergonya.
RdR: Ho tens tot preparat?
J.C.: Sí, la roba està preparada i el cavall, el que em posin aquell dia. Porto molts anys muntant i em sé adaptar, estic menys preparat per a les ‘agujetas’ del dia següent.
RdR: Qui t’acompanyarà amb la bandera?
J.C.: La meva cunyada segur i estava previst que també ho fes la meva mare però es va posar malalta dilluns així que si no pot m’hauré de buscar a algú altre però segur que en trobo.
RdR: Ets un banderer molt jove. És una prova més del canvi que es vol fer en la festa?
J.C.: Sí, jo ho veig una mica així. Veig que realment volen donar un gir i que es vegi que no és només per a gent gran. Volen que la gent jove també hi participi i s’impliqui amb Sant Antoni. Si no fem poble entre nosaltres…
RdR: Notes interès per la festa entre la gent de la teva generació?
J.C.: La veritat és que per lliure a la passada sí que surt bastant gent jove, que després vulguin implicar-se més en la festa ja és una altra cosa. És a dir, hi ha més joves en la passada que entre els socis. Però inclús aquests joves són també més grans que joc, gent de 40 cap amunt.
RdR: Tu ets un habitual de la passada. T’agrada muntar a cavall?
J.C.: M’encanta. Encara que ara el meu temps lliure és més justet. Tenim a la família un cavall, es diu Camarón i s’encarrega d’ell el meu pare. És el tercer que hem tingut i recordo que he muntat des del 9 o 10 anys. És la passió del meu pare i dels tres germans que som, el petit i jo som als que més ens ha agradat. Potser la primera vegada que vaig sortir a la passada tenia uns 14 anys. I a més hem anat a molts llocs per Sant Antoni, he estat a Montcada, Caldes de Montbui, Sabadell, Polinyà, Santa Perpètua…
RdR: Què és el millor de sortir en Sant Antoni?
J.C.: Penso que el millor d’aquest dia és la implicació de la gent. Que els veïns surten al carrer i que podem mantenir viva la festa. És cert que surts a lluir-te, però més enllà de llençar o no caramels el que m’agrada és sentir que estic fent alguna cosa pel meu poble. Fa goig sortir i sento orgull de participar.
RdR: Què diferencia el Sant Antoni ripolletenc dels Tres Tombs en altres pobles?
J.C.: És més proper que en altres llocs i la gent surt molt més a veure la passada. Per exemple a la plaça Onze de Setembre i també a la Rambla davant el Centre Cultural sempre hi ha molta gent. A Ripollet es viu amb més intensitat que en altres llocs on he estat, on potser és més freda la celebració. També cal destacar que aquí recorrem, de veritat, tot el poble.
RdR: Molts banderers destaquen que Sant Antoni és una manera d’ensenyar com es vivia abans, una forma de mantenir i mostrar les arrels… Què penses tu que aporta avui en dia la festa?
J.C.: Veig que hi ha aquesta part més ‘vintage’, la de rememorar i recordar el passat, i està molt bé que es mantingui la tradició viva. Però jo també veig que és un atractiu turístic. És a dir, que s’entengui turístic com un motiu per venir a Ripollet o perquè els mateixos veïns sortim a celebrar-ho. Aquesta festa és una particularitat nostra, en aquest poble portem molts anys celebrant Sant Antoni i per on estem situats pot ser una bona proposta per gent d’altres municipis. A nivell dels negocis locals és un bon dia, pels restaurants per exemple. Perquè va més enllà de veure els cavalls, aquí a Ripollet ho vivim com una veritable festa, gràcies a la resta d’actes, al mercat de parades… Molta gent aprofitar per trobar-se a casa o anar a dinar junts. S’assembla al Sant Jordi, la gent surt al carrer i això sempre és bo.
RdR: Molta gent et coneixerà per la perruqueria. S’arregla molt la gent per Sant Antoni?
J.C.: Aquí a Ripollet menys que en altres llocs, on potser és una mica exagerat. I els joves ja no ho mirem tant però sí que encara hi ha gent gran, iaies que sí que volen sortir a la festa ben pentinades.
RdR: També hi haurà molta gent que et conegui del Cuadro Andaluz. Ballar i el flamenc, com els cavalls et venen també de l’origen del pare?
J.C.: Sí, és l’arrel andalusa. Va ser el meu pare qui em va transmetre el gust pel cavall i des de ben petit per la música flamenca, més que pròpiament pel ball, penso que va lligat a una manera de viure. De fet, dins del flamenc també hem ballat amb els cavalls. Jo he nascut aquí i soc català però els meus pares són d’Andalusia, així que tenim aquesta barreja. I m’agrada que també es vegin aquestes coses a Catalunya on vivim tanta gent vinguda d’altres llocs.
RdR: Com veus el futur de la festa?
J.C.: Cal obrir-la a més gent i que com ja s’està fent hi hagi col·laboració de més entitats. També s’hauria de potenciar a les xarxes socials, fer-la més actual, posar-se al dia i enfocar-la als joves perquè vegin que és una festa accessible, que no és només per a determinades famílies o per gent gran.
RdR: I què els hi diries als que veuen en la passada maltractament animal?
J.C.: Els diria que s’informessin. Que analitzin l’activitat des d’un punt de vista cultural i que s’informin de forma científica del que és o no maltractament, darrerament trobo que es parla de maltractament massa a la lleugera. Hem de seguir mirant d’evitar al màxim esforços excessius als cavalls i per descomptat el maltractament però no hem de pagar tots per la irresponsabilitat d’alguns. Gent que no fa les coses bé hi ha a tot arreu, al món del cavall i al dels cotxes, les motos… A casa tenim cavall, el Camarón que muntarà el meu pare a la passada, i sabem l’estima que s’ha de tenir pels animals. Per al meu pare és com un fill més. Va cada dia a treure’l, a pentinar-lo, a netejar, el deixa lliure allà a les pistes, vigila el que menja, seguiment veterinari i de cures… Hi ha molta gent que opina des del desconeixement.