José Corrales: “Molta gent se sorprèn que totes aquestes històries les hagi pogut inventar jo”

La seva història personal té aspectes compartits amb molts veïns del municipi. Compromès amb l’associacionisme i la lluita obrera va descobrir a l’Escola d’Adults és seu gust per l’escriptura. Acaba de publicar un llibre que recull diverses històries de ficció amb dones protagonistes i esdeveniments que suposen també el retrat d’una època.

Revista de Ripollet: A ‘El Crimen del Boletaire’ s’expliquen cinc històries. Fes-nos cinc cèntims.
José Corrales: Hi ha tres capítols amb les històries de tres dones i dues proses. La primera és la història de l’Ana que es queda sola amb tres fills quan el seu marit, republicà, en tornar de la guerra se l’emporta la Guàrdia Civil. Llavors el fill gran, Juanito, es pregunta com farà la mare per donar-los de menjar. S’explica com ell acaba agafant mel per menjar i també és detingut. En la segona història, la de la Maria, s’explica la història del ‘guaperes’ del poble i a qui totes les dones li anaven al darrera. I com aquest ha de fugir a França perseguit també. I la tercera és la de l’Antònia, una mestra republicana que estant a Alemanya crea una guarderia per a nens necessitats i acaba optant a l’alcaldia del poble.

RdR: Es parla de la guerra, de l’exili, de dificultats econòmiques, dels cacics, de la migració, de la prostitució… Reflex d’una època. Què hi ha de veritat, de record o de coses que t’hagin explicat?
J.C.: No hi ha res. Tot és fruit de la meva imaginació. De tot això ningú m’ha dit res. Tampoc en les dues proses, que les vaig escriure abans de la novel·la. Una sobre una noia del Marroc que ve en pastera i l’altra ‘Amor ciego’ sobre un home que ve a Barcelona buscant a la seva enamorada. Tot és creació, ficció, imaginació.

RdR: Quan decideixes escriure aquestes històries i publicar-les?
J.C.: Un cop vaig deixar la Junta de Pensionistes i la meva dona va caure malalta ya no sortia tant i em va donar per escriure. Abans havia fet alguns poemes però poca cosa. Però a partir de tenir temps vaig començar a escriure més. Així que per les tardes, mentre estic al costat de la meva dona, vaig fent.

RdR: Un gust per l’escriptura que es remunta al seu pas per l’Escola d’Adults. Què va suposar per vostè?
J.C.: L’Escola d’Adults va fer que m’hi llancés. Jo no havia estudiat de jove però quan vaig anar a l’Escola d’Adults, amb 70 anys, ja sabia escriure. Havia après pel meu compte i ja havia format part del sindicat a l’Aiscondel, de l’AMPA, de l’Associació de Veïns i de l’agermanament amb Avrillé. Però no va ser fins que vaig arribar a l’Escola d’Adults que em vaig adonar que escriure m’agradava. Allà vaig començar a fer alguns poemes. La feina que han fet amb més d’una generació és molt destacable. És una activitat molt important per una ciutat com la nostra on molta gent gran no va poder estudiar.

RdR: Quan va venir a Ripollet?
J.C.: Sóc d’Alcolea del Río (Sevilla) i vaig venir amb 20 anys, porto aquí més de 60. A Catalunya primer vaig viure a Molins de Rei, després a Barcelona i com la núvia vivia aquí vaig venir a Ripollet i aquí em vaig casar.

RdR: Va treballar a l’Aiscondel. Quants anys?
J.C.: Vaig estar-hi 30 anys allà.

RdR: I com deia abans a més de la feina ha participat d’associacions i moviments veïnals. Per què?
J.C.: Lo meu sempre ha estat el moviment obrer, sempre en la lluita. Sempre a favor de la classe treballadora.

RdR: Ha viscut i ha participat llavors d’una important transformació de Ripollet?
J.C.: I tant. I hem rebut per fer-ho també. Al 73 en la vaga de l’Aiscondel o després aquí a la Rambla amb motiu d’una vaga d’Uralita es van baixar dels Jeep i van venir cap a nosaltres a pegar-nos. També he estat vinculat a Izquierda Unida i després a Iniciativa, vaja ha anat canviant el nom però jo sempre d’esquerres.

RdR: Què pensa quan veu com puja l’extrema dreta?
J.C.: Em descomponc. Aquí i a tot arreu. Com pot haver tanta gent votant a aquests partits, sembla que no escarmentem. Es diu que divideix i guanya i això està passant. I com la gent té per mig menjar ja no vol moure’s i el capital campa ample.

RdR: Ha perdut Ripollet aquesta espurna reivindicativa?
J.C.: Sí, està la gent molt passiva, molt. Noto que la gent jove no es vol moure. Abans estàvem sempre de manifestacions, demanant. Així és com es va aconseguir l’ambulatori del pont, per exemple. Però ara no els hi parlis de tot això. I no només als joves. Mira aquí a ‘la Moncloa’, als bancs de la plaça Pere Quart, tampoc es parla de política. Hem tingut gent molt lluitadora aquí al poble però ara ja no és el mateix. De fet, estic molt molest amb l’alcalde. Va arribar dient que venia a l’Ajuntament a cobrar menys que a l’empresa privada però només arribar es va apujar el sou, cobra també de l’AMB i ens apuja els impostos als veïns. Jo tinc una filla amb discapacitat i no entenc com un alcalde que diu que vol el millor pel poble ens posa ara un impost de noranta euros pel transport d’aquestes persones. No és just.

RdR: Tornem al llibre. Qui li agradaria que el llegís?
J.C.: Tothom. M’ha fet il·lusió que el vaig enviar al meu poble i m’han dit que l’alcalde l’ha llegit. Molta gent que el llegeix se sorprèn que aquestes històries me les hagi pogut inventar jo. No s’expliquen com he pogut desenvolupar tot el que hi ha. Així que penso que pot agradar a molta gent.

Unes vides complicades, amb dificultats i entrebancs

Deixant de banda els problemes de correcció o d’estil, el llibre ‘El crimen del boletaire’ conté un torrent d’esdeveniments. En José ha escrit les històries igual que les diu parlant, amb detalls i amb ritme. Quan ara explica algun dels episodis sembla que l’estigui llegint.

És un exercici valent i que suposa un bon colofó a un procés d’aprenentatge autodidacta primer i per afició després. D’idees per explicar no li falten. Per a mostra un botó. Així comença el segon capítol del llibre: “Los caciques decidieron eliminarlo, pero Carlos, consciente de que vendrían por él, ya estaba preparado para huir. Aquella noche, cuando tocaron la puerta de su casa, se escabulló por los olivares adyacentes. Al no recibir respuesta, los caciques golpearon la puerta con fuerza. María la abrió, y ante la pregunta de dónde estaba Carlos, respondió que había salido al corral, probablemente a hacer sus necesidades. Insatisfechos, comenzaron a interrogarla sobre el paradero de su esposo. Ante su negativa de conocimiento, los caciques, incrédulos, le cortaron el pelo y la obligaron a caminar por el pueblo como escarmiento…”