José Luís Moreno: “La festa de Sant Antoni apropa al jovent com vivien els seus avis”
Vocal de l’AV de Sant Andreu, col·laborador de la revetlla de Sant Joan del carrer Calvari, catifaire, va estar vinculat al futbol sala… i professor al Sant Gabriel més de quaranta anys. El José Luís Moreno tindrà l’honor diumenge de portar la bandera en la passada de Sant Antoni que suposa el retorn de la festa. En parlem amb ell sobre la celebració i també sobre la seva gran passió, l’ensenyament.
Revista de Ripollet: Preparat per sortir de banderer?
José Luís Moreno: Sí, i amb molta il·lusió. Perquè nosaltres fa molt de temps que pertanyem a la Comissió. Vaig entrar perquè tenia molta amistat personal i de l’AMPA del Sant Gabriel amb el Joan Albinyana.
RdR: Amb qui anirà a la passada?
JL.M.: Sortiré amb el meu net Rui, de 6 anys, i la seva cosina Martina, de 10. Perquè el net més petit té vint mesos i encara no pot.
RdR: Està acostumat a anar a cavall?
JL.M.: Quan era jovenet al poble, però fa molts anys. Més que cavalls eren rucs i mules de feina. I hi pujava per fer un cop de mà als avis i al meu tiet que era forner i repartia les fogasses pel poble i jo amb set anys ja li acompanyava.
RdR: Quin és el primer record que té de la passada de Sant Antoni?
JL.M.: El primer record que tinc és de l’any 79. Vivíem a la Rambla Sant Esteve i el meu fill gran tenia poc més d’un any i va sortir en un carro amb el pare d’un exalumne de l’escola.
RdR: Com va viure els anys sense passada i la crisi que va posar en risc la festa?
JL.M.: Les crisis són entre les juntes. Els socis el que dèiem quan ens trobàvem sempre era que la festa no s’havia de perdre. Per a mi és una festa que s’ha de mantenir perquè és una festa de les més maques que tenim. Per això esperem que aquest cap de setmana la gent respongui adequadament.
RdR: Ara hi ha debat sobre si s’han d’utilitzar animals en festes i si Sant Antoni s’ha de seguir celebrant, què opina?
JL.M.: És un tema complex i d’inici s’ha de respectar l’opinió de tothom. Si aquests cavalls estan preparats per fer una festa i no la fan, al final aquests cavalls quedaran fora… Però és un tema molt delicat i cal entrendre que la natura és una entesa cordial.
RdR: Per què serveix ara la festa?
JL.M.: Sobretot per mostrar al jovent com vivien els seus avis. És tradició i és cultura i no s’ha de perdre. Hem perdut cançons, tradicions, llegendes, molta gent jove no coneix els estris del camp… és una llàstima.
RdR: Diumenge molta gent el coneixerà per haver estat professor. Quants anys va estar al Sant Gabriel?
JL.M.: Vaig començar el 2 de novembre del 75 al Sant Esteve, ara Sant Gabriel, ‘els hermanos’. I em vaig jubilar al 2016. Però encara segueixo anant de tant en tant a saludar perquè encara hi ha professors que van ser alumnes meus, per exemple el director, l’Albert Uribe.
RdR: Professor per vocació?
JL.M.: Sí, soc professor perquè m’agrada. Tinc la sort de poder dir que he viscut una vida plena perquè he fet el que m’ha agradat. En ser el més gran dels germans potser em podia haver quedat el negoci familiar però vaig fer el que volia. I estic molt content i tinc molts bons records.
RdR: Què és el que més troba a faltar?
JL.M.: Treballar amb nens, estar amb ells i fer activitat. Encara que l’ensenyament actual és molt diferent i malgrat que sempre m’he format molt i m’he actualitzat jo ja estaria fora. Vaig estudiar per fer educació física, també els cursos de català… Però quan més vaig aprendre va ser quan em van demanar que fes motricitat al parvulari. Allà sí és difícil fer classes, és on s’aprèn. I va ser genial, el millor de tot. Jo mai havia treballat amb nens de cinc anys, sempre havia tingut alumnes més grans. I les lliçons magistrals les pots preparar però els nens de parvulari els tens allà i t’obliguen a adaptar la sessió.
RdR: Quines assignatures feia als grans?
JL.M.: Feia de tot, religió, matemàtiques, llengua… tot. I ja els últims anys vaig tenir la sort que em van deixar fer matemàtiques i educació física. I l’any del canvi de l’ESO també vaig fer classe però vaig dir que no, que m’agradaven més els petits.
RdR: Com creu que li recorden els seus alumnes? Era època de professors durs.
JL.M.: Com un professor dur no. Quan hem fet sopars o em trobo a algun d’ells sempre diu que recorda quan jugava amb ells o quan anàvem d’excursió. Perquè el millor moment per conèixer un nen és quan està al pati, jugant. Jo tinc molts bons records d’ells i penso que la majoria també de mí, encara que segur que alguns no. Perquè en la relació sempre hi ha lo bó i lo dolent. També sempre he dit que les errades de mestres i metges són greus perquè afecten a persones. I tots en cometem d’errades. Mirant enrere i recordant a algun alumne penso que llavors no es coneixia tant l’autisme, per exemple, i que en alguns casos hauríem d’haver fet més però eren altres temps.
RdR: L’educació ha canviat molt.
JL.M.: Sí i jo estic bastant desfassat, ja porto set anys fora de l’educació. Però penso que la virtut està en l’equilibri. Ni tot el d’abans és dolent ni tot el que es fa nou és bó. Per exemple, jo sempre he pensat que la pissarra és molt bona. Jo treia tres alumnes a resoldre un problema i els companys estaven atents i això era bó perquè s’esforçaven per fer-ho bé.
RdR: Té la sensació que s’ha perdut el reconeixement a la figura del professor?
JL.M.: Tinc grabades dues frases sobre ensenyament d’una professora meva a l’escola de magisteri a Burgos. “L’ensenyament és un binomi de pares i professors”. I ara penso que no sempre es dona, que no es viu igual. I l’altra és “l’escola és l’aprenentatge de la vida”. Així que a l’escola també cal ensenyar a afrontar moments durs perquè se’ls trobaran fora. Jo he tingut aquestes idees com a guia, però són només la meva opinió, està clar que hi pot haver d’altres de bones.
