José Luís Muñoz: ‘L’educació està segrestada pels interessos dels partits polítics’

Mentre ensenyava com es persegueix una pilota d’handbol José Luís Muñoz va veure que la seva vocació estava en l’educació. Uns anys més tard s’ha doctorat en pedagogia i imparteix classes a la UAB. En aquest temps ha escrit tres llibres derivats de la seves tesis i treballs. La feina dels municipis o els ajuntaments en l’educació o l’era digital en els centres educatius són els temes dels seus llibres
.
Revista de Ripollet: Com comences en el món de la pedagogia i quin és el teu treball?
José Luís Muñoz: Vaig començar entrenant a un equip d’handbol femení i allà es va despertar en certa manera una vocació. A partir d’allà em vaig vincular al Centre d’Esplai l’Estel i a l’Escola d’Adults Jaume Tuset. Després inicio els estudis en pedagogia fins arribar al doctorat, la recerca en matèria educativa i el màster en la  Universitat. L’àmbit del meu treball es vincula en l’organització i gestió dels centres educatius. Entenent que les organitzacions educatives estan al servei de la societat, per tant procuro per com es poden millorar.
.
RdR: Quines eines té un ajuntament per millorar els seus centres?
JL.M: El problema que tenen els ajuntaments és que en el nostre context no són considerats administració educativa. A nivell d’estat aquesta feina la fa el Ministeri d’Educació i a nivell autonòmic les conselleries. El que fan els ajuntaments és un paper complementari a l’educació. Ofereixen activitats extraescolars, activitats complementàries al currículum, el manteniment… El que defensem en la tesi és que els ajuntaments poden incidir més en l’educació. Tenint com a referent als països del nord, sobretot Finlàndia, l’educació està descentralitzada. Aquí va haver un primer pas de descentralització, de l’Estat a les Comunitats Autònomes però així es va quedar. El protagonisme dels ajuntaments finlandesos en l’educació explica part de l’èxit. Per tant hem defensat que els ajuntaments necessiten més competències i finançament en matèria educativa per poder intervenir en una realitat educativa que ells coneixen millor. Actualment és complicat perquè l’Estat vol tenir un control més gran de l’educació.
.
RdR: Llavors el paper de l’ajuntament es limita a les quatre activitats extres i poc més?
JL.M: Sí, però si hi ha voluntat política pot millorar. Ens trobem experiències com les ciutats educadores, com els projectes educatius de la ciutat, com els plans educatius d’entorn o com els pressupostos participatius. I aquestes iniciatives neixen si hi ha interès.
.
RdR: En el nostre estat sembla utòpic tot plegat.
JL.M: El problema que tenim és que l’educació està segrestada pels interessos dels partits polítics. Quan un partit polític arriba al poder imposa la seva legislació sota la seva concepció. Als centres els hauríem de deixar tranquils i no fatigar-los amb normatives.
.
RdR: I quin és el paper dels municipis?
JL.M: Ara s’acaba d’arrencar una iniciativa que es diu educació 360º. L’educació va més enllà de l’escola. Hi ha un proverbi africà que diu que per educar un infant cal implicar a tota la tribu. Seguint aquest precepte cal veure com es pot implicar la ciutadania en l’educació.
.
RdR: En matèria d’innovació educativa quina evolució s’està seguint?
JL.M: Jo entenc que les innovacions educatives haurien de respondre a les necessitats de cada centre. Per exemple, les necessitats educatives del Martinet i les del Clavé són diferents. Les comunitats educatives no són iguals, per tant la innovació ha de respondre a les problemàtiques de cada centre. L’administració dóna diners als centres que innoven sobre tecnologies, o avaluació, o tutoria… però potser no atenen a les necessitats. La innovació ha d’anar de baix cap a dalt.
.
RdR: Com cal incorporar les noves tecnologies?
JL.M: Les tecnologies són eines al servei de l’aprenentatge com la pissarra. Per tant han de facilitar l’aprenentatge i no ser un fi en si mateix. D’altra banda, les tecnologies formen part de l’ús quotidià i a partir d’elles es pot aprendre. Els gestors de la formació han de facilitar nous entorns per l’aprenentatge.
.
RdR: Quins són els mals de l’educació pública?
JL.M: Té diferents amenaces que es vinculen amb les polítiques neoliberals. Això implica privatització de l’educació i per tant segregació escolar, és perillós. I més perquè venim de les retallades. El primer àmbit de millora seria treballar a nivell curricular, metodologies més actives i ajustades a les necessitats dels que aprenen. El segon és la passió dels professors, això té a veure amb la formació permanent i el compromís amb el projecte educatiu. El tercer és millorar les organitzacions, fer-les molt més horitzontals a més de tot el que hem dit anteriorment. El quart és social, les organitzacions han d’adaptar-se a la comunitat.
.
Ripollet Progressa adequadament
“Ripollet viu un bon moment perquè fa adaptació dels centres educatius. Aquests estan desenvolupant projectes molt interessants que fomenten l’èxit escolar. I la pluralitat de projectes ens dona una riquesa única”, reconeix Muñoz. La riquesa educativa del poble és un fet diferencial però el problema de Ripollet és la massificació de les aules: “El nostre problema és la falta de recursos derivat de la massificació. D’aquí neix la reivindicació del quart institut o l’institut escola. La tasca que estan desenvolupant és lloable però amb millors recursos la situació seria molt diferent”.
“Però la lluita del poble no ha de ser allargar els projectes educatius sinó evitar aquesta massificació i cuidar les ràtios. Això és un problema que apel·la a totes les comunitats del poble. Per tant la reivindicació hauria d’anar pel quart institut. Sinó ens acaben d’escoltar ens hem de fer escoltar. La comunitat educativa i l’Ajuntament haurien d’agitar el poble i anar en busca del quart institut. A Ripollet s’està menyspreant la seva població i que molta gent hagi de marxar del poble per estudiar l’ESO” reivindica Muñoz.
Segons ell s’ha de seguir l’exemple del Can Mas: “S’ha d’apel·lar a la memòria històrica. Com es va aconseguir el Can Mas? A base de lluita i reivindicació”.
.