José María Guerrero: “Busco campions de la vida, ajudar a créixer a la gent que passa pel gimnàs”
Trenta-un anys dedicat a la boxa es diu de pressa. Aquest és el temps que José María Guerrero ha estat vinculat a aquest esport. Primer com a boxejador i més tard com a tècnic. Ara es dedica íntegrament a buscar nous talents perquè arribin al màxim nivell, tant en el seu gimnàs, Zona de Combate, com amb la Selecció Espanyola. L’últim que ha ajudat és ‘Zizou’, que va penjar-se el bronze en el Campionat d’Espanya.
Revista de Ripollet: Vint-i-nou triomfs i un nul en trenta-quatre combats. Són grans resultats.
José María Guerrero: Estic molt orgullós del que vaig aconseguir com a boxejador. I més començant a un club humil com és el Club Boxa Ripollet, una entitat que no rebia les mateixes ajudes ni facilitats que van rebre altres boxejadors. Ha sigut una vida vinculada a aquest esport, vaig començar amb tretze anys i cap als vint vaig anar a Madrid amb l’equip nacional.
RdR: Com comences en aquest món?
J.M.G: Abans de la boxa jugava a futbol, però va arribar un moment que em vaig cansar. Quan era petit es van posar de moda les pel·lícules sobre arts marcials i em va cridar l’atenció. Practicar karate suposava que la teva família podia permetre’s pagar-ho, hi havia pocs dojos o llocs on practicar-lo. El meu pare era amic d’un entrenador del Club Boxa Ripollet, per aquesta raó vaig decidir provar-ho i fins al dia d’avui, que s’ha convertit en el meu dia a dia.
RdR: Vas participar al preolímpic d’Atlanta i tot.
J.M.G: Era molt jove, vaig anar amb dinou anys, per exemple els quatre que aniran a Tòquio roden els vint-i-tres anys, vulguis o no es té una mica més d’experiència. En aquella època va morir el meu pare i em vaig quedar bastant desemparat. El meu entrenador era en Julián Cabeza, ell em va ajudar, però jo volia arribar molt més lluny i per això es necessita un equip que t’acompanyi i t’ajudi, no pots fer la guerra per la teva banda. Però estic molt content del que he aconseguit amb els mitjans dels quals disposava.
RdR: Per què obres el gimnàs mentre competies?
J.M.G: Amb vint-i-vuit anys vaig ser campió d’Espanya. Després de vint-i-cinc combats com a professional em van donar l’oportunitat de disputar-lo, hi ha boxejadors que amb tres o quatre combats ja el poden participar. Després d’aconseguir-lo em va venir un moment de decaiguda emocional molt gran per motius personals. Em va afectar molt, però el meu equip no em va deixar descansar. Em van preparar un altre combat que vaig perdre. No ho hauria d’haver fet, considero que el podria haver guanyat, però el meu estat anímic no em va ajudar. Aquell combat va fer que decidís penjar els guants. Amb vint-i-vuit anys em vaig veure sense saber què fer. Havia dedicat la meva vida a la boxa i segons l’època ho havia compaginat amb la construcció o seguretat. Al final com feia tant temps que estava en aquest món vaig obrir Zona de Combate. Tot això el 2006, fa quinze anys.
RdR: Però no et centres únicament en el gimnàs.
J.M.G: Després d’obrir el gimnàs vaig tornar a boxejar per publicitar-lo, a partir d’aquí em van arribar les oportunitats de veritat. Vaig disputar el Campionat de la Unió Europea i vaig combatre contra el campió del món. En aquell moment ja no tenia les condicions per poder estar aquell nivell. Al final entrenava en Zona de Combate mentre havia d’estar pel gimnàs. Era un entrenament molt pobre perquè a vegades havia de parar-lo per atendre a les visites o pels imprevistos que sorgien. A més, treballava de nits perquè en aquell moment no podia viure només del gimnàs. Va ser una etapa bastant dura, però que em va ajudar molt a aprendre.
RdR: Quan t’hi centres?
J.M.G: A partir del 2012. Des d’aquell moment he intentat formar-me al màxim nivell. Sóc entrenador internacional d’una estrella AIBA, és un dels títols més destacats en àmbit nacional. La majoria dels entrenadors de clubs de per aquí són monitors. El meu nivell està per sobre d’entrenador nacional.
RdR: Quins objectius tens com entrenador?
J.M.G: Paral·lelament d’entrenar al meu gimnàs sóc coordinador del PNTD, plan nacional de tecnificación deportiva. És un programa del Consell Superior d’Esports i la Federació Espanyola que busca captar als joves talents perquè arribin a les categories superiors. D’aquesta manera estic vinculat amb aquests estaments perquè el meu somni com a entrenador, a part de treure campions en el meu gimnàs, seria estar com a tècnic a uns Jocs Olímpics. Com en el seu moment no vaig poder com a boxejador el meu objectiu és estar-ho com a entrenador. Per això he d’aconseguir les tres estrelles, i això implica seguir formant-me.
RdR: De moment quins són els millors registres dels teus boxejadors?
J.M.G: Del gimnàs han sortit fins a deu campions de Catalunya, dues medalles de bronze i una medalla de plata al Campionat d’Espanya. Aquest és el nostre palmarès fins avui. Cal seguir picant pedra. Més enllà d’aconseguir campions també treballo per organitzar vetllades. La boxa no se sustenta amb una lliga com altres esports. I en definitiva busco campions de la vida, l’objectiu és ajudar a créixer a les persones que passen pel gimnàs.
RdR: L’últim ha sigut Zineddine Chaoui Chefai.
J.M.G: És un boxejador que venia del club boxa Terrassa. Com a coordinador del PNTD havia treballat amb ell, en aquell moment va quedar Campió d’Espanya el 2019 i també va aconseguir una medalla en el torneig internacional de boxa. Cinc setmanes abans del Campionat d’Espanya es va presentar al gimnàs amb el seu pare. Volia canviar d’aires perquè no estava content amb el Club Boxa Terrassa i volia que jo l’entrenés. M’agrada fer les coses bé i abans d’acceptar vaig fer un parell de gestions, vaig parlar amb l’entrenador i el president per veure si els hi semblava bé i van acceptar. Com té qualitats per presentar-se al Campionat d’Espanya vam decidir que es presentés. Quedaven cinc setmanes i ens vam posar les piles per arribar amb les millors condicions. Vam guanyar els primers dos combats, el primer per decisió unànime i el segon per KO al primer assalt. En el tercer combat es va enfrontar al que a la fi seria el campió. El combat anava molt igualat, però en el tercer i últim assalt va rebre un cop que va fer que se li dobleguessin les cames a Zizou i l’àrbitre va decidir que no podia continuar. Es va quedar amb la medalla de bronze. En part contents perquè vam tenir poc temps per preparar i alhora no ho estem perquè aspiràvem a l’or.
RdR: Costa trencar l’estigma d’esport brusc?
J.M.G: El problema que tenim és que la televisió i els mitjans han fet molt mal. No s’ha reflectit l’essència. Seria molt bo fer entendre que no és només agressivitat, que no se surt per fer mal al contrincant, sinó per demostrar que s’és millor. Sembla que un boxejador surti odiant al seu adversari. Moltes vegades que vaig pujar al ring desconeixia al meu rival. Quan dónes un cop maldat et preocupes per l’altre. El nostre és un esport amb molts valors. La gent se sorprendria amb la bona gent que et trobes. El problema està que aquesta passa desapercebuda. El gran públic es fixa els tarambanes d’aquest esport, però aquests no tenen res a veure amb la boxa de veritat.