José Rosiñol: ‘La consulta no està convocada, tan sols forma part de la narració política’
José Rosiñol és el fundador i el vicepresident de Societat Civil Catalana (SCC), l’associació de recent creació que té com a objectiu conscienciar i mobilitzar aquells catalans que volen mantenir un vincle sòlid amb la resta d’Espanya. Ripolletenc de naixement i resident a Sant Cugat, defensa que tot s’ha de dialogar i que actualment es viu una espiral del silenci, amb persones que no se signifiquen en contra el procés de secessió per por.
RdR: José, quins són els vostres principis fonamentals?
José Rosiñol: A SCC hi ha gent que es considera nacionalista, gent que es considera una mica més espanyolista i gent que es considera més europea. Nosaltres, per començar, volem defensar tota aquella part de la societat catalana, que creiem inclús que pot ser majoritària, que sent la seva identitat d’alguna d’aquestes tres maneres, i que no té perquè escollir entre una o altra. Dit això, els principis sobre els quals es basa SCC són tres: el respecte a l’imperi de la llei, a l’estat de dret i a la democràcia. A partir d’aquí, qualsevol cosa s’ha de dialogar. Volem procurar que la gent parli i arribi a acords, i inclús facilitar converses entre partits polítics. Això no obstant, sempre des d’una forma en la qual nosaltres no siguem partícips.
RdR: I com es dialoga si una part diu que està oberta al diàleg, sempre i quan no es parli de la consulta?
J.R: Per les converses que he tingut jo amb membres de Convergència i Unió, crec que s’està disposat a parlar de tot. Jo mai els diré el què a Mariano Rajoy o a Artur Mas, en el cas que algun cop parli amb ells, sinó que els diré simplement que han de dialogar i arribar a acords, siguin del tipus que siguin. Imagina que en un futur hipotètic s’arriba a un acord entre el Govern d’Espanya i la Generalitat. Si aquest acord està dins l’imperi de la llei i és democràtic, SCC ho acceptarà, encara que no ens agradi.
RdR: Al vostre manifest fundacional defenseu una Espanya que faci seva les seves llengües. Succeeix això realment ara mateix?
J.R: Es poden millorar moltes coses. Hi ha membres de SCC que defensen que el català, l’eusquera i el gallec han d’estar a les cambres de representació política, i que aquestes llengües s’haurien d’ensenyar a tot Espanya. Per què no? No és incompatible. No s’han de perdre de vista els problemes, de la mateixa manera que no s’han de perdre de vista les cortines de fum per buscar un altre tipus de coses.
RdR: Al teu blog, Diario de un no nacionalista, parles de pensament únic.
J.R: Sí. Tinc la sensació que a Catalunya només hi ha una forma d’entendre la catalanitat, cosa que va en detriment de la qualitat democràtica. Segueixo molt a John Rawls i John Stuart Mill, i crec que la diversitat és el que enriqueix la democràcia. Realment, la diferència t’ajuda a veure coses diferents i pot provocar la perceptivitat, tant odontològica com democràtica. Si només hi ha una forma d’entendre la catalanitat, l’espanyolitat o l’europeïtat, realment no hi ha res a millorar ni canviar.
RdR: En el cas que hi hagués una sola forma d’entendre la catalanitat, no sembla convèncer?
J.R: Cert. Estic a favor que hi hagi independentistes, així com federalistes o confederalistes. El que no es pot fer és que només sigui una cosa o l’altra. Entre la independència i, per exemple, el centralisme francès, hi ha una varietat increïble de possibilitats amb les quals la gent pot estar d’acord.
RdR: Joaquim Coll, portaveu de SCC, va dir a la presentació de Societat Civil Aranesa que “els aranesos no volen veure’s obligats a escollir ser català o espanyol”. El procés català obliga a escollir?
J.R: Sí. Fixa’t que la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, diu que no hi ha forma de ser català i espanyol a la vegada. Tinc 43 anys i he viscut molts canvis aquí a Catalunya. Crec que realment una cosa són les paraules, i l’altra els fets. Realment, a dia d’avui el castellà no es tracta com una llengua pròpia de Catalunya.
RdR: Sense acord, se celebra la consulta?
J.R: Com a ciutadà crec que han de ser els polítics els que han de solucionar els problemes. Com a vicepresident de SCC, crec que hem d’obligar-los i tot. Fixa’t en una cosa molt curiosa, amb la qual molta gent a vegades no hi repara: la consulta no està convocada, només forma part de la narració política. És una forma de mantenir la tensió política a nivell social.
RdR: Convocada o no, pots intuir un resultat?
J.R: No ho tinc clar. Jo no vull que es faci la consulta, ni que sortís el que jo opino. La consulta fractura. Hi ha un politòleg italià que es diu Joani Sartori que diu que la democràcia és el govern de les majories amb el respecte a les minories. En qualsevol referèndum d’aquest estil, de molta repercussió, no pots obligar a la gent a decidir entre blanc i negre.
RdR: En teoria, però, la gent haurà de decidir. Podríem estar vivint una espiral del silenci que afavorís el no a la consulta?
J.R: Totalment. Et poso un exemple: quan vam anar al Teatre Victòria, per presentar SCC, el qual va ser un èxit, nosaltres volíem una persona que fos especialista de la comunicació i la cultura, per tal que guiés l’acte. Vam contactar com a mínim amb 12 persones d’aquest perfil, amb significació pública i amb un pensament similar al que defensem en el nostre manifest. Ens van respondre tots que treballaven a Catalunya i preferien no significar-se en aquest sentit. Això és por. Això és espiral del silenci.
Qüestió de ‘sortir de l’armari’
Societat Civil Catalana està preparant diversos actes de mobilització ciutadana. Molts d’ells tindran lloc a ciutats i municipis petits, a diferència de l’acte de presentació que es va organitzar al Teatre Victòria de Barcelona, el passat mes d’abril, que no va deixar una sola cadira lliure. L’objectiu és territorialitzar l’organització, així com animar les persones a que “surtin de l’amari”, se signifiquin en contra del procés secessionista i, finalment, es mobilitzin.
Des del 23 d’abril, SCC ja ha aconseguit més de 18.000 firmes. “El 98% de les firmes són de persones que viuen a Catalunya. Són moltes o poques? No ho sé”, manifesta José Rosiñol. “El més important és que es vegi que hi ha molta gent que té el coratge de significar-se en contra del procés de secessió”.
