Josep Gassó: “No podem posar-nos una vena als ulls per no veure les coses noves que van sorgint”
De conversa fàcil, tracte amable i obert, de paraula i de fets. Parem una estona a xerrar amb el mossèn i ens explica que l’església ha d’entendre que ha d’acollir a tothom i que, com està fent ara Càritas, han d’actualitzar algunes formes de fer. Després d’una dècada a Ripollet es mostra il·lusionat amb les obres previstes a l’església i que faran visitable el campanar, “a la gent li agradarà poder pujar”
Revista de Ripollet: Ja porta deu anys com a mossèn a Ripollet.
Josep Gassó: Sí, aquest pròxim mes de juliol farà 11 que em van nomenar.
RdR: És el destí on ha estat més temps?
J.G: No. A Corró d’Avall en vaig estar 16 anys i van ser molt intensos perquè era una parròquia que necessitava rehabilitacions i manteniments. Aquí és completament diferent perquè és una població més gran. És diferent la pastoral, el tracte amb la gent… i el servei social de Càritas i d’atenció a les persones que precisament ara estem actualitzant, un servei més humà. Hem fet un conveni per actualitzar-ho. Hi ha molta feina a la parròquia que no es veu i és molt poca la que es veu.
RdR: En què consisteix aquest conveni?
J.G: És un conveni entre Càritas parroquial i Càritas diocesana que ens permet tenir més personal d’acolliment, assessoria, psicòlegs, de seguiment a les famílies i la infància, també ajuda a víctimes de maltractament. Ens volem anar situant davant les noves problemàtiques i donar resposta a la demanda que va sorgint perquè van apareixent situacions noves. Atenem unes 350 famílies, és a dir més de 850 persones.
RdR: Càritas va més enllà de la cua de persones que espera aliments a la porta del rebost. Però aquesta imatge de la beneficència és la que més es coneix.
J.G.: Això canviarà ara, potser aquest curs serà l’últim que ja es faci així. En el següent intensificarem les targetes moneder, que és un sistema més digne. I serem pioners en això.
RdR: Més enllà de Càritas, quina és la salut de la parròquia?
J.G.: Ens estem refent després de dos anys complicats. Es mantenen les celebracions com sempre perquè penso que val més mantenir que no treure i a més la gent va responent. També es va recuperant l’assistència a les comunions, els baptismes i hi ha alguns casaments. I jo penso que és molt important la pastoral al carrer, fer el despatx al carrer, perquè a molta gent li costa venir a l’església però al carrer hi pots parlar, escoltar-los i dona bon resultat. Hem d’acollir a la gent i que sentin que hi ha una persona amb qui poden comptar. Hem d’innovar, el que no podem fer és posar-nos una vena als ulls per no veure les coses noves que van sorgint. I hem d’acollir i tenir en compte a tothom, hem de fer que la gent se senti estimada, a l’església no hem de rebutjar a ningú.
RdR: Com és la relació amb els grups de voluntaris, els fidels i les entitats pròximes a la parròquia?
J.G.: Ripollet és molt plural i això és molt bo perquè et permet conèixer i descobrir altres realitats. Hi ha bona relació però soc conscient que no es pot agradar a tothom i sempre hi hauria qui digui que aquest capellà és molt seriós o no riu… però jo penso que estem per coses més importants i no per perdre el temps en coses que no porten enlloc.
RdR: Com està el projecte del campanar?
J.G.: Bastant bé, va avançant. S’ha signat el conveni amb l’Ajuntament, altres administracions ens han concedit les subvencions per fer-ho i ara estem treballant per tirar endavant les obres. Em fa il·lusió que un cop estigui feta la reforma es podrà visitar el campanar i també les golfes, que és un espai més desconegut i que es podrà veure i utilitzar. Ens agrada acollir activitats al temple i que la gent se’l senti seu. Ara al mes de maig hi haurà un Nits de Música al pati de la rectoria i comptem amb una església que té molt bona acústica i això es valora i s’ha de gaudir.
RdR: I el Centre Parroquial?
J.G.: Ara fa 100 anys i ho celebrarem. Està en un bon moment. S’han fet millores a la teulada, s’ha fet manteniment i s’han actualitzat la sala i els sanitaris… Mica en mica anem fent. També estem treballant en un pla d’accessibilitat per complir les normatives. I pel que fa a les activitats, a més dels grups del teatre i la catequesi, a la primera planta es van habilitar les sales per fer el servei d’atenció de Càritas.
RdR: Arriba la Setmana Santa i enguany coincideix amb el Ramadà.
J.G.: Sí, gràcies a Déu cadascú fem el que ens correspon. Tinc bona relació amb altres confessions i això és molt bo. Que cadascú que faci lo seu, que faci en el que creu que creu.
RdR: Les activitats populars més destacades seran el Diumenge de Rams i el Via Creu que comptarà amb la imatge de la Mare de Déu portada per dones. Encara sorprèn?
J.G.: Em sorprèn que sorprengui. La imatge de l’església ha quedat molt afectada per coses com aquesta. Qui som nosaltres per marginar a ningú, per tallar les ales. A les celebracions, al lavatori dels peus, tan pot haver homes com dones i a les processons també.
RdR: Està costant més que les dones puguin ocupar càrrecs importants a l’organització?
J.G.: Sí, però tinguem clar que qui mou més les parròquies són les dones. A la diòcesi la representant de Ripollet és una catequista dona. La presidenta de Càritas és una dona. Al Vaticà hi ha 800 càrrecs de la cúria que són dones. S’ha de seguir avançant.
RdR: Costa més trobar joves?
J.G.: Ens ha vingut una tècnica molt jove a Càritas i també ha arribat un grup de joves molt interessats i implicats en aquest procés de canvi. A la parròquia ja és un altre tema i em preocupa, sí, però no més del compte. Hem d’anar fent, que es vegin acollits. El jovent té moltes ofertes i moltes opcions diferents. Sí em sembla interessant que a les escoles se’ls hi faci conèixer tot i així que després puguin escollir. A vegades quan venen visites escolars a l’església em trobo amb alumnes d’altres religions o que no estan batejats i quan s’obre un temps de diàleg o preguntes notes que hi ha respecte, interès per saber, que valoren el patrimoni, els hi agrada quan ensenyo la sagristia, on estic fent un petit museu… També en dies com el Corpus o quan venen parelles joves a la parròquia és curiós que et diuen “no sabia que teníem això a la parròquia” i és maco com ho diuen perquè vol dir que s’ho senten seu.
