Josep Lluís Badal: ‘Sempre deia que quan sabés escriure prou faria un bon conte per a nens’
Després de 26 anys vivint a Ripollet, Josep Ll. Badal va taslladar-se a Montcada. Escriptor de poesia i de prosa, el Ripollet rural que viu una transformació radical a causa de les polítiques urbanístiques ha aparegut sovint a les seves obres, sempre de forma personal. La seva darrera obra és un llibre infantil, Els llibres d’A.
RevistadeRipollet: Què et va dur a aficionar-te a la literatura?
J.B: Qui ho pot saber! Què és el que fa que des de petit t’agradi escoltar, després llegir, després escriure? Potser que la meva àvia sempre m’explicava històries? Que el meu pare, amb qui vaig caminar infinites hores pel camp, era un fabulador nat? Que la meva mare es delia sempre per explicar amb infinits detalls les pel·lícules que més li agradaven?
Els estudis de filologia catalana també en són conseqüència. Quan vaig haver de decidir carrera vaig prendre una de les decisions més encertades, em sembla ara, de la meva vida. Recordo la gent em recomanava carreres més… “útils”. Jo, com que volia capbussar-me en aquest llenguatge estrany, fascinant i infinit de la literatura, vaig pensar que el que m’ajudaria més era conèixer per dins els mecanismes de la meva llengua i la meva tradició.
RdR: Ets autor de prosa i poesia tant per a adults com per a nens. Cada estil té el seu què?
J.B: La veritat és que les considero la mateixa cosa. Un músic pot compondre una simfonia, un quartet, un solo per a instrument… Per a mi, l’única cosa que varia és el quadern que agafo en aquell moment. En tinc diversos d’oberts. Alguns publicables, d’altres no. Dificultats diferents? Tècnicament, sí (però per a això hi ha l’ofici que donen els anys, suposo). El procés de creació, però, és molt semblant.
Què et va portar a fer el salt a la literatura infantil?
J.B: Jo sempre deia que quan sabés escriure prou faria un bon conte per a nens. Després, per voltes de la vida, em vaig capbussar, una època, en l’explicació oral de contes. Quan van néixer els meus fills, em va sortir una vena explicadora torrencial: cada dia, cada moment, sorgien les històries.
Un dia, en una llibreria, van veure un llibre vermell: “Mira, papa, un llibre vermell”. I va resultar que era fet meu, un llibre de poemes. No els havia dit que publicava res, la literatura a casa era una cosa natural. Llavors vaig dir-los que els ensenyaria com es fa un llibre. Els nanos ho van viure com una aventura personal, opinaven sobre les il·lustracions, etc. I ja no vaig parar. Després va venir el premi, a finals de 2012, que va obrir més portes, aquí i a l’estranger.
RdR: Què influeix a l’hora d’escriure per als més petits?
J.B: El mateix que a l’hora d’escriure per a grans. No escriure per moralitzar, per sentir que ets especial i tens alguna cosa a ensenyar…, això és un error, crec. Sinó inscriure’t en la gran faula humana, i explicar-la a la teva manera única, humanament única, participar-hi i, si tens prou art, que el lector hi participi. Humilment. La meva idea és que caldria publicar sense nom d’autor (en poesia ja he fet diverses coses així… Però clar, llavors hi ha el món editorial, comercial…). Qui coneix els noms dels grans explicadors de tots els segles, o del verdader creador de l’Odissea?
RdR: Els llibres d’A és l’última obra que has publicat. De què tracta?
J.B: És tan difícil, resumir-ho… És un viatge iniciàtic (potser com tota novel·la…). Dos nens s’endinsaran en el bosc, coneixeran el mal, cometran un error. El pes del remordiment els doldrà. Llavors, el seu avi els traspassarà la clau a un altre món (a través del pou del jardí). Alguns animals hi parlen, i hi ha criatures fantàstiques. Allí coneixeran l’amistat, l’aventura, el sacrifici per l’amic, la vella saviesa, el valor d’un te en silenci i centenars de personatges, com l’Avi Roure. Cada cop hauran de prendre més el control de les seves vides i la responsabilitat de les altres. I s’endinsaran en el món de la literatura, de la lluita contra l’oblit i la despersonalització, i també de la llibertat, paraula clau. Ells seran els hereus d’aquell món, d’aquesta flama en la nit que, quan la humanitat no hi sigui, haurà fulgurat un temps en l’espai, la part millor de l’ésser humà. No és el que voldríem tots, com a persones? Bé, jo, almenys, sí…
RdR: La casa sense ombra és el teu primer recull de contes. Com hi apareix representat Ripollet?
J.B: Ripollet és el meu poble, hi vaig viure 26 anys, i és el que ha marcat allò bo, el mite personal de la infantesa i l’adolescència, i allò dolent, també necessari. A La casa sense ombra hi apareix directament, però a altres llibres també. I El Ripollet que fa acte de presència en la meva literatura és personal, és clar. El món del descobriment, de la impressió que a un nen li fa veure transformar-se el seu petit carrer (Moncada), sense asfaltar i encara amb alguns carros i cavalls és el que apareix. També hi surt el Ripollet semi-rural, el poble dormitori i impersonalitzat, el poble amb polítiques urbanístiques que et prenen el passat… Suposo que és una vella història repetida a tants i tants pobles. Durant un temps vaig odiar aquells personatges mesquins que es van enriquir fent mal a tanta gent coneguda. Però me n’ha quedat, de tot això, una mena d’amor al poble. Com més gran em faig, més dic que sóc de Ripollet, més orgullós n’estic.
RdR: Projectes literaris futurs?
J.B: Avui a la nit continuaré escrivint! No ho sé. Tinc molts quaderns començats. No és un projecte… és com si et digués, “tens el projecte de beure gaires cerveses més, a la vida?” Home, sé que m’agrada la cervesa, per exemple, i sé que en beuré. Però pensar gaire endavant… qui sap! Sabem què farem demà? Tu ho saps?
Aventura literària
Tot i que el que més uneix Josep Ll. Badal amb la literatura és l’escriptura, aquest no ha sigut l’únic contacte que hi ha tingut. Amb vint-i-pocs anys, quan estava rumiant-se publicar, va dedicar-se plenament a la crítica literària a Els Marges, una revista que suposa un gran far literari. Així mateix, l’escriptor també ha viscut una breu aventura pel món de l’edició. El llibre que va editar correspon a Herman Melville, un autor que apassiona a Badal. “Recordo escriure el pròleg del llibre en estat d’eufòria”, comenta.
També ha traduït poesia, així com ha dirigit un grup d’explicadors de contes. D’acord amb Badal, la seva dedicació a la literatura és un aprenentatge constant que no acabarà mai. “A vegades llegeixo autors que m’impressionen i em quedo parat de quantes poques coses que sé”.
