Júlia Nonell: “Fins que no vius un trànsit de prop no et preocupes d’entendre-ho”
En un moment donat el Pol va entendre que el seu cos no pertanyia al seu gènere de naixement i va fer el valent pas d’explicar-ho a la seva família. La seva germana, la Júlia, potser s’ho esperava però el canvi sempre és un pas intens. Ella es va convertir en un pilar important per al Pol durant el trànsit, concepte que ajuda a explicar el procés que viuen les persones trans. Sota aquest nom la Júlia va decidir immortalitzar l’experiència fent un llibre que ha il·lustrat i escrit ella mateixa.
Revista de Ripollet: És destacable que hagis il·lustrat i escrit el llibre.
Júlia Nonell: Sóc dissenyadora tot i que estic cursant segon d’il·lustració. Ho tinc com a professió però també com afició i això és un projecte personal. També l’he escrit totalment però els textos han estat extrets d’entrevistes amb el meu germà, que n’és el protagonista, la meva mare i després la meva part. Els he escrit de manera més informal, transmetent els seus pensaments.
RdR: Com t’animes a fer el llibre?
J.N: El vaig engegar com a projecte fi de curs però al final el vaig treballar a un nivell més personal. Vaig fer una editorial per presentar-la al curs i després vaig fer el projecte sencer amb textos i il·lustracions perquè volia tenir un record de tot el procés de trànsit de la transsexualitat del meu germà. Un record personal i emocional del procés.
RdR: Per tant la intenció del llibre és tenir un record?
J.N: No només, també tinc l’objectiu d’ajudar i donar suport a les persones que es troben en la mateixa situació que el meu germà. Sobretot el que més pateixen les persones transgènere i transsexuals és l’aïllament social, se senten persones estranyes i que no pertanyen a cap grup socialment parlant. La intenció del llibre és que qualsevol persona que sigui transsexual, transgènere o acompanyant d’algú que pertany a aquest col·lectiu pugui arribar a entendre per totes les fases que hem passat.
RdR: Com vas viure aquest procés?
J.N: És un canvi de mentalitat molt contrastat. Hi ha certes situacions que poden fer que ho oloris però al final ningú t’educa per una situació així. Avui dia és més visible però quan ets pare o mare i et diuen si el teu fill serà nen o nena, sense voler, condiciones la seva vida. No hauria de ser així perquè hi ha moltes possibilitats, altres orientacions sexuals i situacions emocionals que són molt diverses. El més complicat és el canvi de mentalitat. És entendre que sempre s’ha sentit un noi però que fins a certa edat no s’ha adonat del que veritablement passava. Al final aquest procés és evolucionar i créixer acompanyant aquesta persona. No cal entendre-ho. Si tu no ets transsexual o transgènere potser no entens el procés o com es pot sentir aquesta persona, l’únic objectiu que tens és acompanyar-la perquè ho passi el millor possible. El col·lectiu transsexual és potser el menys acceptat, què menys que els familiars i persones properes ajudin a fer el camí.
RdR: La societat està preparada per canvis així?
J.N: Hi ha moltes generacions i evolucionem més de pressa del que sembla. Hi ha persones de vuitanta anys com la meva àvia que ho entenen perfectament. En canvi hi ha d’altres de quaranta per exemple que mira malament o fa comentaris grotescos que aïllen. Al final és un tema que depèn del lloc on creixes, com vius i sobretot de les persones que t’envolten. Qui ho vol entendre ho fa. Però és cert que sovint fins que no ho vius de prop no et preocupes d’entendre-ho.
RdR: Al final és un pas valent.
J.N: Quan tu vas pel món, no vas dient: ‘Hola, sóc tal i m’agraden els homes o les dones i em sento així’. No cal que li diguis a ningú la teva orientació sexual o com et sents. En canvi aquest col·lectiu sí que es veu obligat a haver de dir que és, el que senten i com se senten o a qui estimen i al final és una cosa molt personal. Per què li has de dir al món que tens entre les cames o dins la samarreta? Són coses personals. És un pas molt difícil.
RdR: El llibre també pot ser una eina de visibilització.
J.N: I tant. Perquè la gent ha d’entendre que hi ha moltes alternatives al món que potser no hem viscut a prop però existeixen.
RdR: Com es va prendre el Pol la publicació?
J.N: Tot estava pactat. És veritat que encara no l’ha llegit del tot, en part em sorprèn. Suposo que hi ha moments de la vida que ens costa reviure. Se’l vol llegir però es pren el seu temps i ho entenc.
RdR: És un llibre on us acosteu a moments molt personals.
J.N: No només parlem de moments que qualsevol altra persona del col·lectiu es pot trobar sinó que expliquem la nostra història. Per part dels tres és un pas molt valent dur a terme el projecte.
RdR: Que expliques en la teva part del llibre?
J.N: Quan va començar a sortir de l’armari, ell va sortir dues vegades, quan va dir que li agradaven les noies i quan va dir que era transsexual, vaig ser de les primeres persones a saber-ho. La família li va fer costat. Hi havia trets que ens ho feien intuir però quan m’ho va explicar em vaig quedar en xoc. Per exemple, si jo avui em dic Júlia i demà em dic Marta a tothom li costarà dir-me Marta. Al final el coneixes amb un nom i un pronom. Però vaig assolir molt de pressa el paper que em tocava com a germana, que era ajudar-lo durant el camí. Vaig assimilar molt de pressa qui era i com es deia. Potser en la nostra història sóc la persona més ferma, la que vaig tenir menys alts i baixos.
RdR: Ja es pot aconseguir el llibre?
J.N: Vaig fer una primera tirada de vint unitats que ja tinc reservada. Estic plantejant-me fer una segona. De moment m’esperaré a tenir tota la venda completa. No tinc un límit d’exemplars així que si algú el vol es pot posar en contacte amb mi a través d’Instagram, el meu compte és @ju.piters_.
