La companyia Les Antonietes interpreta el clàssic ‘Un tramvia anomenat desig’
L’Associació d’Espectadors del Teatre del Mercat Vell porta aquest divendres, 4 de novembre, un dels clàssics del teatre nord-americà. La companyia Les Antonietes interpretarà l’obra mestra del dramaturg Tennessee Williams, “Un tramvia anomenat desig”, que el va fer mereixedor d’un Pulitzer l’any 1948. Sota la direcció d’Oriol Tarrasón, els actors de Les Antonietes interpretaran als quatre personatges principals de l’obra: Blanche, Stella, Stanley i Mitch. Amb una escenografia escassa, la versió d’Oriol Tarrasón del clàssic portarà la història de la Blanche i l’Stella Dubois, dues germanes que pertanyen a una arruïnada família dels Estats Units, i el marit de l’Stella, l’Stanley. La Blanche, una dona decadent que viu tancada al passat, provoca una sèrie de conflictes que alteren la vida de la parella amb la seva conducta inestable.
La representació de l’obra “Un tramvia anomenat desig” de Tennessee Williams dirigida per Oriol Tarrasón es podrà veure aquest divendres a les 21h, amb entrades a un preu de 16 euros que es poden comprar el dijous de 20 a 21h a la seu de l’associació i el mateix divendres de 19 a 21h a la taquilla del teatre.
.
CRÍTICA DE TEATRE
UN TRAMVIA ANOMENAT DESIG – De: Tennessee Williams – Dir.: Oriol Tarrasón
La companyia teatral Les Antonietes du a terme un teatre on es depura al màxim els elements i fins i tot els personatges, quedant-se en l’essència principal de les obres. I generalment la fórmula els hi funciona. Així passava amb “Stockman” adaptació de l’obra “Un enemic del poble” d’Ibsen, o amb “Vània” de Txèkhov. Ara ho tornen a intentar amb el gran drama clàssic escrit per Williams i que tots recordem per la mítica pel·lícula d’Elia Kazan amb Marlon Brando i Vivien Leigh. He de dir d’entrada que no s’han sortit tan bé com en el passat. L’obra té encerts notables. Destacaria l’excel·lent Blanche Du Bois que interpreta Annabel Castán, amb gran dosi de sensualitat i fragilitat alhora, encapçalant un repartiment correcte, on el més fluix, pel meu gust, era el personatge de Stanley Kowalski, fet inexplicablement en clau bilingüe (almenys quan jo vaig veure el muntatge en la Sala Muntaner). També em va agradar la manera de recalcar el minimalisme del muntatge escènic, amb els poquíssims elements que utilitzen i d’on destaca la gran banyera que presideix l’escenari, metàfora del petit espai de llibertat de que gaudeix la Blanche en el minúscul pis de la seva germana, i a la vegada, l’espai (entès com el bany) on conflueixen gran part de les tensions dramàtiques. Però aquest minimalisme escènic també pot jugar en contra del muntatge. Per exemple, ho fa amb la supressió d’alguns personatges secundaris, alguns dels quals es poden entendre per la modèstia del plantejament general, però que no es justifiquen quan aquesta supressió perjudica greument algun fragment fonamental. Quan Blanche diu allò, més o menys, de que “sempre vaig dependre de l’amabilitat dels estranys”, no té cap estrany davant seu. I tots sabem que en aquell moment, clau en l’obra, ella és ja una dona trencada definitivament i si pot caminar com ho fa, és perquè un estrany l’agafa del braç. Pot semblar una tonteria, però no ho és; no és gens gratuït. El director hauria d’haver trobat una manera més creïble per aquest moment transcendental de la peça.
Joana Raja
.
.
CRÍTICA DE TEATRE
UN TRAMVIA ANOMENAT DESIG – De: Tennessee Williams – Dir.: Oriol Tarrasón
La companyia teatral Les Antonietes du a terme un teatre on es depura al màxim els elements i fins i tot els personatges, quedant-se en l’essència principal de les obres. I generalment la fórmula els hi funciona. Així passava amb “Stockman” adaptació de l’obra “Un enemic del poble” d’Ibsen, o amb “Vània” de Txèkhov. Ara ho tornen a intentar amb el gran drama clàssic escrit per Williams i que tots recordem per la mítica pel·lícula d’Elia Kazan amb Marlon Brando i Vivien Leigh. He de dir d’entrada que no s’han sortit tan bé com en el passat. L’obra té encerts notables. Destacaria l’excel·lent Blanche Du Bois que interpreta Annabel Castán, amb gran dosi de sensualitat i fragilitat alhora, encapçalant un repartiment correcte, on el més fluix, pel meu gust, era el personatge de Stanley Kowalski, fet inexplicablement en clau bilingüe (almenys quan jo vaig veure el muntatge en la Sala Muntaner). També em va agradar la manera de recalcar el minimalisme del muntatge escènic, amb els poquíssims elements que utilitzen i d’on destaca la gran banyera que presideix l’escenari, metàfora del petit espai de llibertat de que gaudeix la Blanche en el minúscul pis de la seva germana, i a la vegada, l’espai (entès com el bany) on conflueixen gran part de les tensions dramàtiques. Però aquest minimalisme escènic també pot jugar en contra del muntatge. Per exemple, ho fa amb la supressió d’alguns personatges secundaris, alguns dels quals es poden entendre per la modèstia del plantejament general, però que no es justifiquen quan aquesta supressió perjudica greument algun fragment fonamental. Quan Blanche diu allò, més o menys, de que “sempre vaig dependre de l’amabilitat dels estranys”, no té cap estrany davant seu. I tots sabem que en aquell moment, clau en l’obra, ella és ja una dona trencada definitivament i si pot caminar com ho fa, és perquè un estrany l’agafa del braç. Pot semblar una tonteria, però no ho és; no és gens gratuït. El director hauria d’haver trobat una manera més creïble per aquest moment transcendental de la peça.
Joana Raja
.
