La primavera que vam viure… perillosament (lI)
Que por mayo era, por mayo,
cuando hace la calor,
cuando los trigos encañan
y están los campos en flor,
cuando canta la calandria
y responde el ruiseñor,
cuando los enamorados
van a servir al amor…
Sí, va ser el 14 de maig de 1973, “quan fa la calor”. Tots els intents de la “ma negra” per fer-me fora de Sintermetal els hi havien fallat. Les cartes certificades amenaçant de matar-me o de volar la casa dels meus pares no havien tingut èxit. Jo continuava treballant a Sintermetal i, com que era puntual a la feina i treballava correctament, només amb la mentida es podien inventar una excusa per acomiadar-me.
Vaig iniciar la meva pertinença a les Joventuts Comunistes, on ja militaven en Ramon Costa i en Josep Petit, i a CC.OO l’ any del còlera de 1970 a partir d`un contacte quan em treia el carnet de conduir a l`auto escola l`Española on feia d`instructor en Joan Morral, responsable del PSUC de Ripollet a la clandestinitat.
Inicialment, vaig començar a entrar propaganda clandestina a l`empresa en solitari i, poc a poc, varem anar connectar-nos alguns companys: l’Eliseo Angulo (que també formaria part de les JJCC), en Manolo Herbilla (alias “tres cosechas”), l’Elias, en Jaume Sariol i algun altre que, circumstancialment, venia o ens donava suport, fins formar la Comissió Obrera de Sintermetal. El nucli inicial era petit però molt actiu i vàrem publicar dos fulls clandestins informatius amb el nom “Voz Obrera de Sintermetal”. Ens reuníem on podíem: cases particulars, bars… alhora que participàvem a les reunions de coordinació clandestines de CC.OO amb companys d’Aiscondel, Uralita, Meler, Trilla, Aismalibar, Fusal…
El fracàs d`acomiadar a tota la plantilla per la vaga del 9 d`Abril de 1973 en solidaritat i repulsa per la mort a trets d’un obrer a la Tèrmica del Besòs, va portar a la Direcció a fer posteriorment un acomiadament selectiu i centrat en una sola persona, no per raons de treball sinó per raons estrictament polítiques. El 14 de maig el director Sr. Estraich i el cap de personal Sr. Ferrándiz es van presentar a casa per acomiadar-me. Començava així, tant pels treballadors i treballadores de l`empresa com per moltes persones que ens varen donar suport la “primavera que varem viure perillosament”.
La solidaritat demostrada en aquelles condicions tant adverses per la gran majoria de companys i companyes de l`empresa és quelcom que no oblidarem mai. Començava una vaga que va durar dotze dies i va provocar conjuntament amb Aiscondel un dia de vaga general a Cerdanyola i Ripollet i grans manifestacions per primera vegada des de la fi de la guerra civil. El poble aquest dies va ser pres per la policia que estaria gairebé un any anant a la porta de Sintermetal.
El 22 de maig, per posar pressió i por a la gent, l`empresa va acomiadar a 12 persones més. Cap al migdia la policia va entrar a les instal·lacions per tornar a desallotjar a tots els que seguien en vaga (ja ho havien fet el primer dia). El 23 de maig de 1973 es produiria la vaga general.
La situació d`ocupació policial, les necessitats econòmiques de les famílies i les grans dificultats que es donaven en plena Dictadura va fer que el 27 de maig en una reunió, al Centre Borja dels Jesuïtes de Sant Cugat, es decidís tornar al treball. Finalment, l`empresa va rebaixar a 7 els acomiadaments.
Desprès vindrien els judicis on sortiria a la llum que la justificació per intentar maquillar el primer acomiadament va ser feta pel Dr. Bofill. Finalment, 6 persones varen pactar, en un acord pres entre tots, i jo vaig anar a un judici que vaig guanyar perquè, tal com diria el jutge davant les acusacions de ser membre de CC.OO: “esto no es el tribunal de orden público (TOP). Es un tribunal laboral y ruego se ciñan a los motivos laborales para justificar este despido”. No els tenien. Només tenien la col·laboració amb un règim opressor que silenciava a tots aquells que intentaven lluitar contra ell.
Sí, va ser al maig d`ara fa quaranta anys, quan comença la calor i els camps estan en flor… Nosaltres ens vam haver de perdre aquella primavera en que varem viure perillosament… però varem somiar, viure i lluitar per la llibertat.
La historia tañe sonora
Su lección como campana
Para gozar del mañana
Hay que pelear el ahora
(Mario Benedetti)
A tots els companys i companyes de Sintermetal que varen demostrar la seva valentia en temps difícils.
Ramon Martos