Laia Serres: “No m’esperava el debut, vaig començar a jugar tard però he treballat molt”
Laia Serres pot dir que ha passat de no tenir ni idea de jugar a handbol a debutar amb la selecció catalana en qüestió de cinc anys. Aquesta ripolletenca va començar a jugar de portera quan era juvenil i aquest mes ha jugat el seu primer partit amb la selecció. Una carrera fulgurant plena de reptes però sobretot de molta feina i dedicació
Revista de Ripollet: Per què comences a jugar a handbol?
Laia Serres: Després de fer 13 anys de natació, aquí a l’escola de Ripollet, em donaven l’opció d’anar a un club de natació o passar-me al waterpolo. A un club no volia anar perquè suposava dedicar-li més hores i el waterpolo no em va acabar d’agradar. El que tenia clar és que volia seguir fent esport i com mon pare havia estat porter d’handbol em va proposar que ho provés. Vaig començar com a juvenil de primer any, amb 16 anys.
RdR: Comences de zero a una edat poc habitual.
L.S: Completament de zero. Els clubs no estan acostumats al fet que qualsevol noi o noia comenci a jugar a aquesta edat. En la meva situació el meu pare va parlar amb un company seu per veure com estava el tema de l’handbol i al final vam anar al Club Handbol Sant Quirze. El director tècnic d’aquell moment em va dir que no hi havia cap problema per fer una prova i veure si m’agradava. Després de fer-la vaig veure que sí i em van comentar que no hi havia cap problema per fitxar-me la pròxima temporada. La prova va ser just a principis d’estiu quan va acabar la temporada i per preparar-me millor em vaig apuntar a un campus d’estiu, allà va ser quan em van ensenyar més secrets sobre la porteria. La veritat és que dins de l’àmbit català el Sant Quirze és un club amb bastant nivell.
RdR: Quina és la teva trajectòria d’aquells anys?
L.S: Vaig estar una temporada a Sant Quirze i d’allà vaig passar al Sant Joan Despí. El director tècnic del Sant Joan va contactar amb el meu pare per veure si volia provar. Vaig fer la prova, una vegada feta vaig mirar pros i contres i em vaig decantar pel nou repte. Per dir-ho així va ser un pas endavant. Són clubs diferents pel que fa a l’organització. El Sant Joan és un club bastant més ampli en nombre d’equips, per tant hi ha diferencia de nivell. Vaig estar dos anys, el segon de juvenil i el primer de sènior.
RdR: I d’allà passes a la Roca?
L.S: Sí, abans de començar el segon any de sènior em va trucar el Ramon Plans, l’entrenador d’aquell moment, i em va comentar que tenia un projecte i que comptava amb mi. A en Ramon el vaig conèixer al Sant Quirze i sempre havia volgut entrenar amb ell. Aquesta d’ara ja és la meva tercera temporada al club.
RdR: La Roca és un dels clubs més importants en l’àmbit català.
L.S: Molta gent considera que sí, què és un gran club. Però la veritat que a mi em criden més els projectes que no els clubs. Val a dir que va pujar l’exigència i va ser un plus en la meva carrera.
RdR: I en la tercera temporada a La Roca t’arriba la convocatòria de la selecció. Te l’esperaves?
L.S: Si et soc sincera no me l’esperava. Aquest any el seleccionador català, en Pau Campos, em va convidar a fer una tecnificació que es feia cada divendres al Pavelló de Sant Joan Despí. Són unes trobades destinades a treure el màxim rendiment de jugadores de diferents clubs. Em va convocar per aquests entrenaments, però d’aquí a la selecció hi ha un pas. Em vaig prendre la tecnificació com una oportunitat per aprendre.
RdR: En la teva posició tens més rivalitat perquè et convoquin?
L.S: Perquè et convoquin amb la selecció considero que és més complicat en altres posicions que no pas en la porteria. En si som menys quantitat de porteres que de jugadores. Per exemple, en el nostre equip tenim tres pivots i dues porteres, és una mitja que es manté en la majoria d’equips.
RdR: Com va ser el debut?
L.S: Va ser una experiència molt bona. Era un partit solidari i l’objectiu era passar-nos-ho bé tant el Granollers, el rival, com nosaltres. També per conèixer millor a les companyes però sobretot gaudir i ho vaig fer. No vaig fer el millor partit de la meva vida. En qüestió anímica sí que és el millor que he jugat mai, pel fet de gaudir-lo. En un caire més resultadista es va notar, les rivals tenien molt nivell, però estic contenta.
RdR: Esperes més convocatòries?
L.S: M’agradaria? Oi tant que sí. N’espero més? No ho sé. Depèn de si els vaig agradar o no i altres factors. Hi ha competència sana amb dues altres porteres, però treballant i amb bons resultats espero tornar-hi.
RdR: Té més mèrit en el teu cas?
L.S: Realment no m’esperava res d’això perquè vaig començar molt tard a jugar. Però he de dir que hi ha molt de treball al darrera per tal d’arribar al nivell de les companyes amb les quals he jugat. En part, crec que m’ho mereixo per tota la feina que he fet. He entrenat cada estiu, he entrenat els dies que el meu equip no ho feia i cada dia estirava a casa per guanyar flexibilitat.
RdR: Quins són els propers reptes?
L.S: Tinc de petits per millorar tècnicament. Però el meu somni és jugar a Divisió d’Honor, el màxim nivell de l’handbol estatal, i jugar a França.