L’estat del benestar és viable. La qüestió és com repartim el pagament

Els polítics conservadors proclamen que l’estat del benestar no és viable, que Espanya i Catalunya no tenen els recursos necessaris per “pagar la factura” d’uns sistemes públics d’educació i de salut de qualitat. I això és el que ens estem jugant ara, com sortim de la crisi, quin tipus de societat quedarà després de la crisi. Volen aprofitar la crisi per desmuntar l’estat del benestar, per destruir un sistema de relacions laborals que arbitri entre els interessos de la patronal i dels treballadors, per eliminar drets democràtics i socials que han costat tantes lluites. Alguns, fins i tot, asseguren que aquesta és la intenció de la crisi.Presenten, doncs, les retallades com a única política possible . Diuen que les retallades no afecten la qualitat i que en temps de crisi només persegueixen evitar el “despilfarro”. Per començar, “el despilfarro” cal evitar-lo sempre, amb crisi o sense, i ja fa temps que s’hagués hagut d’evitar. Però dit això, es pot creure algú que amb menys mestres i més alumnes hi haurà la mateixa qualitat? Segons la Fundació Bofill, a Catalunya  la despesa pública en educació, tant amb referència al PIB com per estudiant, és netament inferior a la mitjana espanyola. També ho és la despesa en beques. En canvi, la despesa per pagar els concerts als centres privats és significativament més alta a Catalunya. Per tant, no només es tracta de quants recursos es disposa sinó també de com es reparteixen…
Però tornem als ingressos. El tipus dels impostos que paguen les empreses és inferior al que paguen les famílies per la renta segons informes de l’Agència Tributària. O, mentre s’han congelat les pensions públiques es segueixen desgravant els plans de pensions privats. Desgravació, que segons un recent article a El Periódico representa uns 2.000 milions d’euros aquest any, dels quals gairebé la meitat van a parar a la minoria d’espanyols que declaren més de 52.000 euros a l’any, Mentrestant, el govern apuja l’IVA, que grava igual al més ric i al més pobre. O tots paguem 1 euro per recepta i el cèntim sanitari de la benzina, independentment del que guanyem. I, si es té en compte la renda de cadascú, com en el “copagament” de les medecines, paguen el mateix els que cobren 18.000 euros anuals que els que en cobren 100.000, com si fos el mateix! En lloc d’anar fent pedaços el que caldria és una reforma fiscal, que pagués més qui més guanya, ja sigui per sou o per beneficis empresarials o financers.
L’estat del benestar és sostenible. Es qüestió de prioritats polítiques, de control en la despesa però també d’obtenir els recursos necessaris segons una política fiscal progressiva. I després diuen que ja no hi ha dretes i esquerres! Que el debat de la relació Catalunya-Espanya, que és molt important, no serveixi per amagar-ne un altre de tant important com l’anterior, el del tipus de societat que volem.

Jordi Casanova
Científic