Lídia López: “Sortir al carrer és una gimcana, moltes coses que em trobo són trampes mortals”
Quan tens un 5% de visibilitat sortir al carrer pot ser tota una aventura. Això és el que viu diàriament la Lidia López des de fa anys, però per ella mai ha estat un impediment. S’ha llicenciat en periodisme i publicitat per la Universitat Autònoma de Barcelona i fa poc va treure el llibre ‘Una vida a mitja llum’. Amb motiu del Dia de la Discapacitat, el dissabte 3 de desembre, el presentarà al Centre Cultural a partir de les 18h.
Revista de Ripollet: El títol del llibre és ‘Una vida a mitja llum’, podríem dir que descriu la teva vida?
Lidia López: El llibre en si és la meva història, les meves vivències. El llibre és jo en estat pur, soc jo. S’explica des que va començar la pèrdua de visió, que va ser quan tenia 14 anys, fins avui, que en tinc 50. De com passo de ser una nena normal, entre cometes per poder entendre’ns, a com deixo de veure la pissarra quan estic a l’escola passant per tot el procés fins a arribar al 5% de visió que tinc actualment, que camino amb un bastó. Al final la meva vida ha estat un aprenentatge constant, per això ho detallo en el llibre.
RdR: Sense fer espòilers del llibre, com és la Lidia i la seva vida?
L.L: Em considero una persona normal, això sí, molt inquieta, sempre tinc ganes de fer coses. No puc quedar-me a casa sense ganes de fer res, si no em cau a sobre. Sempre he tingut al cap explicar la meva història, crec que la meva vida pot ajudar a alguna persona que estigui passant per quelcom semblant a la meva vivència. En el seu moment m’hagués anat molt bé que alguna persona m’obrís el camí. Per tant, la meva intenció quan vaig decidir escriure el llibre era explicar la meva història per si puc servir d’ajuda o de suport si hi ha algú que ho necessita. Per altra banda, també tinc la intenció de treure etiquetes que se’ns posen a les persones amb diversitat funcional.
RdR: No dir discapacitat i dir diversitat és treure etiquetes.
L.L: Cal dir que a mi el terme discapacitat no em molesta, però a les persones afectades normalment no els hi agrada, pot semblar discriminatori. Però com hi ha gent que no coneix el terme de diversitat funcional cal reivindicar-lo. Al final ens hem de treure l’etiqueta dels pobrets. Doncs no! Ni tampoc herois. Simplement som persones que per circumstàncies adverses vivim de diferent manera. Aquest és un altre motiu pel qual escric el llibre.
RdR: Podem dir que el teu cas és viure amb circumstàncies diferents?
L.L: Exacte. Quan et toca viure-les has de saber-les viure, no hi ha un altre remei.
RdR: Com ha estat aquest procés?
L.L: És un procés molt personal, varia segons com ets tu. Al final és com tu te’l prens, per mi no ha sigut gens fàcil, però amb esforç i ganes contínues endavant i adaptant-te a allò que et toca viure. Però això que acabo de dir et val per un cas com el meu, de pèrdua de visió, com per qualsevol mena de problema que vius a la vida. La manera d’afrontar-ho es pot extrapolar.
RdR: Com t’has adaptat a les teves circumstàncies?
L.L: Cada dia és un aprenentatge. Per mi sortir al carrer és una gimcana. Cada vegada que arribo a casa em dic a mi mateixa ‘prova superada, no he tingut cap accident’. És això, no tinc més opcions, què puc fer si no? Tot això, grosso modo, és el que vull que la gent entengui. La vida és molt maca per perdre-la plorant.
RdR: La gimcana és un bon símil, és una activitat divertida.
L.L: Imagina’t, cada vegada que surto al carrer em trobo bicicletes, patinets, cotxes elèctrics que no fan soroll, gent que va mirant el mòbil i que l’haig d’esquivar perquè no s’adonen de res, cartells enmig de la vorera, obres… i infinitat de coses, són tants impediments que em puc trobar que al final no saps per on et pot sortir. Ens hi trobem amb moltes coses que la gent ni ho pensa però per nosaltres són trampes mortals.
RdR: Es poden aconseguir ciutats menys perilloses?
L.L: Abans que en l’estètica s’hauria de pensar en les necessitats de les persones, de totes les persones. Normalment es prioritza que quedi bonic i no pensen en la funcionalitat, i molt menys es paren a tancar els ulls. Estaria bé que quan els ajuntaments es plantegen els plans urbanístics pensessin en tots els integrants de la societat, que és una societat per a tots: hi ha persones cegues, persones que van amb cadira de rodes, persones amb problemes per caminar… i podem fer un llistat tan gran… Si volem ciutats integrals calen plans urbanístics que pensin en tothom, sobretot amb les persones que tenen necessitats més rellevants.
RdR: Aquest pot ser un bon exemple pel qual es necessita un dia per reflexionar en aquestes situacions, com és el dia 3.
L.L: És una pena que hagin d’haver-hi aquests dies recordant el que és evident que passa cada dia, però serveix per posar de manifest que estem aquí, que som persones com tots vosaltres i que no tenim les mateixes oportunitats. Estic contenta de poder participar d’aquest dia amb la presentació del llibre, al final és la història de la meva vida i allò que he fet per tirar endavant. No busco alliçonar a ningú ni és una narració generalitzada, jo no soc ningú per fer això. Simplement, explico pel que he passat, el que jo he sentit i el que jo he fet. Cada persona és un món i allò que m’ha pogut servir potser a una altra no, però la idea és aquesta. De moment he rebut bones crítiques, estic fent xerrades a les escoles i veig que als infants gaudeixen de l’experiència mentre aprenen, al final els hi parlo de discapacitat sense pena, intento connectar i que empatitzin positivament.
RdR: Aquesta serà la intenció de la xerrada del dissabte?
L.L: Això mateix, que el missatge vagi arribant. Per mi és aportar un granet de sorra, de la millor forma que puc.
RdR: Arribarem a una societat per a tothom?
L.L: És complicat perquè la gent té molta por, per culpa del desconeixement, simplement perquè no s’impliquen. Es veu com una desgràcia i hauria de canviar aquest punt de vista. És veritat que és un pal que et toqui, però una vegada que t’ha tocat has d’aprendre a viure-ho i no pensar que és una desgràcia, si no caiem en la victimització i això no ajuda a ningú ni fa sentir còmode a ningú. El problema encara és que quan surts de la “manada” ja no se’t veu de la mateixa manera, a la gent li costa molt acceptar les diferències i integrar-les. Per això se’m va ocórrer fer les xerrades als nens, ells són el futur i els que han de canviar les coses.