Liliana Figini: ‘M’inspiro a partir de coses que d’alguna manera em criden l’atenció i m’atrapen’
Liliana Figini és la professora de pintura del Centre Cultural de Ripollet des de fa més de 16 anys. Actualment, i fins el 27 de febrer, es pot visitar la seva última exposició, Silbando bajito, al mateix casal de cultura. Nascuda gairebé amb el pinzell a la mà, l’artista pretén transmetre tot un seguit de sensacions de forma dissimulada i subjectiva.
RevistadeRipollet: Què és per a tu la pintura?
Liliana Figini: En la meva vida és la primera o la segona cosa més important. És molt vocacional. M’agrada molt, per això pinto i dibuixo.
RdR: T’has format en aquest art?
L.F: Sí, jo he fet Belles Arts, l’especialitat de Pintura. Això no obstant, jo vaig estudiar a Buenos Aires. Allà és una mica diferent d’aquí, ja que és una carrera gairebé docent, on t’ensenyen a treballar per fer classes. També he estudiat a l’Escola Superior de Pintura, que és més específica i basada en tallers.
A part, sempre he estat fent cursos. Actualment, estic aprenent sobre pintura oriental. N’hi ha moltes tècniques; a mi m’interessa una que es diu Sumi-e, la base de la qual es la tècnica Zen. És tota una tècnica de concentració, basada en tinta xina i pinzells xinesos.
RdR: Com aconsegueixes la inspiració?
L.F: En aquest moment, a partir de coses que m’interessen o que d’alguna manera em criden l’atenció i m’atrapen. A partir d’això, i amb el que jo sé de tècniques de dibuix i pintura, intento passar aquesta motivació a una imatge. És subjectiu.
RdR: La teva exposició al Centre Cultural es diu Silbando bajito. Per què rep aquest nom?
L.F: “Silbando bajito” és una expressió argentina que s’utilitza quan fas una cosa de manera dissimulada. Quan algú fa alguna cosa o, precisament, es nota molt que està fent alguna cosa, algú li pot dir “silbando bajito”, referint-se a que dissimuli una mica.
Justament, la meva obra és molt subjectiva, i pretén dir alguna cosa sense cridar, fent-ho de forma més dissimulada.
RdR: Si l’objectiu és dissimular, hi ha algú que no hagi entès alguna obra?
L.F: En general, l’art, com el cinema, sempre té diverses lectures. Jo vaig veure una pel·lícula quan tenia 25 anys, i vaig entendre el que deia. Això no obstant, molt després em vaig interessar pel director i la visió de la pel·lícula va ser molt diferent. La pintura o el dibuix és igual. Generalment, l’artista intenta explicar el que ha volgut fer, però el que arriba depèn de l’altre, de la persona que mira l’obra, independentment de la intenció.
RdR: Quines tècniques has utilitzat?
L.F: Aquesta exposició jo dic que està feta de dibuixos. Jo per pintar faig coses molt diferents; m’agrada l’oli, i sóc molt del color. Aquí, en canvi, hi ha molt llapis, tinta xina, acrílic, i un altre marró que es diu nogladina, un pigment que s’utilitza per il·lustrar mobles. És molt agradable, perquè té un color molt natural, com de fusta.
RdR: Quin és el teu quadre preferit de l’exposició?
L.F: En tinc 2 o 3 de preferits. Algun inclús el donaré a algú. Per exemple, hi ha un quadre d’un arbre, que està fet amb molt poca tinta i molt subtil. El cavall gran també m’agrada. Després, les figures també m’agraden; jo no sóc de figures, però va sortir el tema i té ganxo. També hi ha els quadres d’Argentina. Són històrics, més concrets i personals.
RdR: Així doncs, podem trobar de tot?
L.F: La majoria estan fets a finals del 2012 i començaments del 2013, menys els tres primers, una mica anteriors, que estan relacionats amb Buenos Aires. El tema dels quadres canvia, però pot ser que la intenció o la recerca sigui la mateixa. Estan fets tots en 2 o 3 mesos continuats. Amb molta llibertat gràcies a totes les tècniques que sé, la meva primera intenció va ser aconseguir transmetre la sensació, la idea o el pensament d’una primera cosa que m’impacta.
RdR: També ets professora de pintura al Centre Cultural. Què els hi ensenyes als teus alumnes?
L.F: Deu fer uns 17 o 18 anys que estic aquí. El curs és molt lliure; hi ha qui dibuixa o pinta alguna cosa que li agrada o imagina, hi ha qui pinta per regalar el quadre a algú o hi ha a qui li agrada una imatge i la copia. Primer de tot, però, si no saben una tècnica l’aprenen, com l’oli, l’aquarel·la o l’acrílic, així com també tècniques noves. Dibuixar no els agrada molt, però ho han de fer.
RdR: Autors o estils que t’inspirin.
L.F: Els estils són com una recepta, d’alguna manera. A mi m’interessa personalment la pintura tradicional i la conceptual. En realitat, no hi ha una divisió entre la pintura antiga i l’art contemporani, tot i que molts diuen que hi és. Personalment, també m’agrada molt un moviment que es diu avantguarda italiana, que són dels anys 80 i 90.
Abans, també m’agradaven els pintors com Bonnard, més tradicionals i coloristes. També m’agrada Picasso i Tàpies. Tàpies és tot un tema; és una cosa hermètica, s’ha de llegir i entrar. Si no saps alguna cosa, no s’entén.
RdR: Es pot viure actualment de la pintura?
L.F: Actualment és un mercat, com qualsevol cosa. Ara, jo conec molta gent que vivia de la pintura i, en aquest moment, no es ven res. Si no ets una persona d’un terminat nivell o molt famosa, que n’hi ha pocs, pots guanyar en algun moment diners, però no tindràs una cosa constant i un equilibri per viure.
Més que pintar
Cadascun dels artistes que acudeixen als tallers de pintura del Centre Cultural té les seves raons per aprendre a pintar. Alguns volen adquirir una tècnica, uns altres volen expressar-se i d’altres, en canvi, volen fer un quadre per regalar a algú o decorar casa seva. També hi assisteixen pintors amb anys d’experiència; “en aquests casos, jo els ajudo en la part expressiva o la de dibuix”, comenta Liliana Figini, tot argumentant que, malgrat que pintin de meravella, els pot fallar la composició.
Un altre objectiu dels tallers és la recerca de l’equilibri. La professora de pintura explica que, mentre pintes, la concentració és tal que aconsegueixes desconnectar i calmar-te. “Estàs una hora i mitja o dues pintant i et quedes com si haguessis fet ioga”, sentencia Figini.
