Lleis injustes
Dies enrere vaig llegir un escrit encapçalat per unes paraules que van donar que pensar i fer reaccionar. Part de la frase era “lluita… contra una llei injusta”. En els meus 58 anys m’he vist en la tessitura de ser davant d’un jutge més d’una vegada i per motius diversos, i això sense ser allò que se’n diu un delinqüent habitual. La meva “sort” davant de les diverses sentències ha estat també diversa. He sentit al meu cor com em veia alleugerit en llegir una sentència favorable, i emprenyat quan ha estat contrària. En tots dos casos, mai podré dir que la Llei ha estat injusta. D’entrada, no hi ha cap Llei injusta. Les lleis són instruments de la societat que regulen les accions de les persones, físiques o jurídiques, davant de la societat. Aquestes les redacten persones, doctes, enteses, solvents, que poden estar d’acord amb un determinat color polític, aquell governant en aquell moment en que es promulga, però la justícia o injustícia de la mateixa, crec que, no és en la seva lectura, és en la seva aplicació.
Normalment quan una persona duu un cas als tribunals, ho fa perquè creu que te raó o raons per fer-ho, per guanyar el cas, que el jutge li doni la raó en el que exposa. L’altra part, abans d’entrar en litigi, té dues opcions, fer-ho o claudicar i fer el que li demana la part demandant. Si opta per la primera s’arrisca a que el famós “pes” de la justícia no sigui tot favorable que voldria o creu que hauria de ser, per això no podrà dir que la Llei ha estat injusta. No, la Llei és això, un text per a tothom igual. Una altra cosa és que de la interpretació de la Llei, de l’ús que de la mateixa se’n faci, de com sàpiga donar-li la volta, l’un, l’altre advocat i fins i tot el mateix jutge, és quan haurem de dir que la Llei no ens ha estat JUSTA, és a dir, no ens ha donat el que ens creiem era nostre. (Justícia.-Virtut consistent en donar a cadascú el que li pertany). O sigui que no podrem dir que la Llei ha estat injusta, tot cas ho haurà estat el veredicte, la sentència, la resolució judicial, però la Llei diu el que diu i de la seva aplicació i interpretació de les tres parts i de l’habilitat d’un advocat i mal destresa de l’altre davant del jutge, farà que estiguem d’acord amb ella o no. Que una cosa és la Llei i l’altre, ben diferent, la justícia, i que aquesta s’esdevé de l’aplicació, com he dit, de la millor o pitjor aplicació o interpretació d’aquella. Sovint hem vist la imatge de la Justícia, com aquell cos femení que té els ulls tapats sostenint la balança a la seva mà, en clara eloqüència al significat de la ceguesa de la mateixa a l’hora d’impartir allò que significa (de vegades he pensat que no sé si és tan cega com la representen).
Tot això em duu a pensar que a la societat moderna i la nostra en particular, li manca una paraula que és al diccionari, però com un altre parell, sentit comú, les tenim oblidades. Aquesta oblidada és l’equitat. L’equitat és més basada en la justícia natural que en la justícia legal. De ben segur que aplicant-la, moltes coses es resoldrien millor, més ràpid, més d’acord tothom, tot deixant-se dur més pel sentiment del deure o de la consciència que per les prescripcions jurídiques o pel rigor de la Llei escrita.
La famosa Llei que tant mal ha fet aquest cop, la Hipotecària, diuen, és una llei de fa anys i que masses, però el que és cert i hem de tenir en compte que aquesta hi era abans de la crisi econòmica, però que des del 2007 l’hem sentit com es desplomava al damunt de masses caps verds, per i amb coneixements o no dels cervellets, economistes i vidents. Com s’ha dit sempre, la culpa és molt negra i ningú la vol, i el que és segur és que la culpa del que ens està passant és de TOTS, i al menys ja ho he dit dues vegades des d’aquesta tribuna d’expressió i que tampoc val allò de no saber o conèixer la llei, perquè de seguit et sortirà qui us dirà “que el desconocimiento de la ley, no exime de su cumplimiento”. Sortim-ne com puguem i no siguem rucs en caure-hi un altre cop.
Molt agraït.
Pius M. Gassó