Lluïsa Sallent: ‘M’alegro de tenir uns orígens de gent del camp. A Ripollet estan les meves arrels’
Model. Pintora i escultora. Lluïsa Sallent és una dona polifacètica que, després de la mort de la seva parella, el polític i expresident del COI Joan Antoni Samaranch, va escriure Vidas y apariencias. Es tracta d’un llibre terapèutic, on recorda els seus orígens humils. Després de repassar les vicissituds de la seva vida, també retroba els valors que li van inculcar de petita i reconnecta amb el poble que la va veure créixer: Ripollet.
RevistadeRipollet: Lluïsa, explica’ns els teus inicis com a model, quan tenies 19 anys.
Lluïsa Sallent: En aquella època jo feia de carnissera; de fet, vaig estar 3 anys tenint-ne una tota sola. La meva mare en tenia una altra. Això no obstant, mi no m’agradava la feina i, amb 19 anys, em van oferir de fer de model. Guanyava molt més, em podia vestir molt bé, i era una feina realment bonica.
RdR: Va estar ben vista la decisió que vas prendre?
L.S: No, en absolut. Les models, llavors, no tenien molt bona fama. Ens deien maniquins. Però, per a mi, només era una ocupació amb què em guanyava millor la vida. Per això em preguntava: “La gent que em critica, què em donarà a canvi si no faig aquesta feina?”. Era la llei de l’embut. Jo sentia que no era just.
La meva mare em deia que fer de model em portaria més temptacions, ja que tindria més oportunitats de passar-me a la mala vida. Però jo tenia molt clar que ho havia de veure com una feina. Vaig conèixer models que estaven casades, tenien fills i, per a elles, ser model era una forma de complementar la vida. Al poble, però, les visions eren més limitades, ja que no coneixien la realitat ni sabien què passava. A mi simplement em provaven una sèrie de vestits i me’ls ajustaven. Llavors, en un saló ple de senyores, totes desfilàvem ensenyant aquests models. No fèiem res més.
RdR: També ets pintora i escultora. Com va néixer la teva afició per aquestes arts?
L.S: Per atzar vaig començar a pintar quan ja tenia 33 anys, i fins als 44 no vaig començar a esculpir. Des d’un principi em va sorprendre descobrir el meu potencial artístic, ja que no havia anat mai a cap escola de Belles Arts. La meva obra és figurativa, o sigui: que s’entén tot. Com a escultora m’agrada treballar la pedra. Recentment he tingut l’honor que el Gran Teatre del Liceu de Barcelona hagi posat una important escultura meva a l’entrada de platea, i que el Palau de la Música n’hagi posat una altra en un lloc també molt destacat.
RdR: En aquestes escultures hi representes dues dones nues. Apostes sovint pel nu?
L.S: Sí, sovint. De petita vaig tenir molta repressió pel meu propi cos, perquè tot era pecat i no ens podíem ni mirar ni tocar. Havíem d’anar tapades i portar les faldilles per sota del genoll i les mànigues fins a sota del colze. També portàvem mitges a l’estiu per anar a missa, encara que fes molta calor. Tinc la sensació que aquella repressió m’ha dut a fer un tipus d’obra basada en figures lliures i despullades. A mi el cos no m’ofèn. Possiblement, això ha sigut una rebel·lió que he tingut com a contrapartida a la contenció que vam patir durant la meva infantesa.
RdR: Ara fa 3 anys que vas escriure Vidas y apariencias. Va ser una forma de superar el dolor?
L.S: Possiblement em va evitar patir una depressió. En desaparèixer Joan Antoni Samaranch, vaig quedar socialment molt desemparada. Jo l’havia estimat sense cap tipus d’interès material, però quan, malgrat això, em vaig sentir tan maltractada pels seus fills, em vaig rebel·lar i vaig necessitar posar les coses al seu lloc. En escriure la meva història vaig ser sincera i mesurada, i van avalar les meves declaracions vint anys de silenci, sempre a l’ombra de la conveniència de la meva parella. Va ser una teràpia que em va retornar als meus orígens i amb els meus propis valors.
RdR: Uns orígens que et porten a Ripollet, on la vida no era fàcil.
L.S: Van ser uns anys durs, principalment perquè veníem de la postguerra. Era una època en què hi havia normes molt estrictes i uns costums molt tancats. Tal com dic al llibre, “el que no era prohibit era pecat”. A casa ens van quedar uns principis de comportament, d’ètica, noblesa i seny, marcats pel meu avi. En escriure el llibre, on reconnecto amb el passat, me n’adono que estic molt vinculada a la terra, al camp i al poble. Quan tens vaques o cavalls en una casa, s’ha de ser conseqüent. Els diumenges no pots fer festa i has de cuidar els animals i munyir les vaques tant al matí com al vespre. Tot això comporta una sèrie d’obligacions que et fan ser responsable.
RdR: Al diari La Razón vas comentar que la teva personalitat imposava als homes del municipi. Trencaves amb els estereotips?
L.S: Sí, els trencava. Des dels 14 anys vaig haver de treballar per guanyar-me la vida, ja que el meu pare ens va abandonar quan tenia un any. Això em va dur a madurar aviat, a ser independent i a desenvolupar un criteri propi referent als costums. Potser llavors jo anava una mica avançada a la meva època. Per aquesta raó m’he permès prendre decisions, a vegades errònies, i inclús m’he permès trencar normes. Així mateix, sempre he estat disposada a pagar-ne les conseqüències.
RdR: Malgrat la dura infància, tens un bon record de Ripollet?
L.S: Sens dubte que sí. Aquí estan les meves arrels. I em sento contenta d’haver tingut uns orígens de gent del camp, una gent que suportava una vida molt dura conreant les terres i cuidant el bestiar. Crec que això m’ha marcat molt i m’ha portat a sentir sempre un gran sentit de responsabilitat en tot el que he fet.
Escultures exposades a Barcelona
Aquesta escultura, anomenada En sí, és una peça de dos metres d’alçada que representa una figura femenina finament tallada en pedra de Calatorao. Està situada al Liceu de Barcelona.
Harmonia és el títol d’aquesta figura femenina, situada al Palau de la Música Catalana. Fa un metre i mig d’alçada i està executada amb marbre de Carrara.
