Lola Guardado: “El ball és el meu lloc segur, on em puc mostrar tal i com soc, sense por”
Li agradaria “trepitjar escenaris arreu del món” i s’està formant per aconseguir-ho. Com molts altres joves de 17 anys la Lola està a punt de deixar l’institut i obrir una nova etapa en la vida però ella ho vol fer ballant. Transmet il·lusió quan parla del que està aprenent i de les experiències viscudes gràcies a la dansa. I transmet molt més encara quan balla. En l’última Nit de Bruixes la seva actuació va ser una de les sorpreses de la celebració.
Revista de Ripollet: Balles cada dia?
Lola Guardado: Sí. Estic fent 6è del Grau Professional de dansa contemporània i faig entre 18 i 19 hores a la setmana. És bastant desgast i cal constància però és la meva passió. És la meva rutina diària i el cos s’acostuma a aquest ritme.
RdR: Què significa per a tu ballar?
L.G.: És una manera de poder conèixer millor qui soc, de descobrir-me. La dansa, el ball, és un lloc segur per a mi. És l’activitat en la que em puc mostrar tal i com soc, amb les meves múltiples personalitats, sense por de sentir-me jutjada externament. Al mateix temps sento la dansa com un joc i com la forma de conèixer gent i descobrir als altres a través del contacte, del moviment, ballant pots connectar i entendre a altra gent sense haver de parlar i això m’encanta.
RdR: Quan vas començar a ballar?
L.G.: Vaig començar a l’Odette fent dansa clàssica. Era una nena que feia un munt de coses però res m’acabava d’omplir i com a casa ballava tot el dia i em posava uns tutús i unes puntes que m’havien regalat, els meus pares em van apuntar a l’Odette per provar. I quan vaig començar em va agradar. Llavors el ball era només una afició, no em passava pel cap que pogués arribar a dedicar-m’hi, allò que s’inculca de les professions que són més artístiques que cal tenir una altra feina perquè no és fàcil i perquè tampoc serà fàcil guanyar-te la vida…. Però a través d’una amiga vaig descobrir l’institut Oriol Martorell de Barcelona, on estudio ara. És un institut públic integrat, és a dir, que integra la música o la dansa amb l’ensenyament general de secundària i batxillerat i vaig fer les proves d’accés per fer allà l’ESO.
RdR: Va ser una decisió de molt jove, llavors.
L.G.: Sí però era la manera d’estudiar, seguir fent el que m’agradava i veure que m’anava deparant la vida. I tots aquests anys, ara ja estic preparant la selectivitat i a punt d’acabar el batxillerat, han estat com una muntanya russa perquè hi ha hagut moments que he pensat en deixar-ho perquè realment és molt dur a nivell d’esforç físic i mental però després veia una performance o una actuació de dansa, notava el que em transmetia i em tornava a motivar, pensava això és el que jo vull fer, connectar amb una mirada, amb un moviment.
RdR: Per què dansa contemporània?
L.G.: Perquè crec que s’emmotlla millor a mi, no té un estereotip de cos tan marcat com la clàssica. Jo feia clàssica però potser no tenia certes mides i l’elasticitat tampoc és el meu fort. També m’agrada més la contemporània perquè és més abstracta, no hi ha una manera, una norma de com s’ha de veure, depèn més de tu mateixa, de com la veus tu i a un li pot semblar més bonic i a una altra persona el mateix moviment li pot semblar més lleig, és un estil més obert. Jo a l’Odette feia clàssica però vaig fer també les proves de contemporània per entrar a l’institut per tenir més opcions i les vaig preparar amb el Juan López d’Epidemic. Li estaré sempre molt agraïda perquè vaig aprendre molt i perquè va sortir bé.
RdR: Has participat en diverses audicions a l’estranger. Què has après d’aquestes experiències?
L.G.: És gairebé imprescindible sortir d’Espanya perquè en altres països d’Europa tracten millor la dansa i la cultura i hi ha més oportunitats. Per a mi han estat experiències molt especials i enriquidores. La primera la vaig fer a Anvers, a Bèlgica, i era la primera vegada que agafava un avió sola. Eren dues setmanes d’audicions i en la primera em va tocar a mi sola i en la segona ja anaven també altres companys de l’institut. En aquestes estades aprens a valorar el fet d’estar sola, t’has d’espavilar per nassos i fer-te càrrec de tu mateixa. És una sensació agredolça perquè et pots arribar a sentir sola però també hi ha la part de la curiositat, penso que em va anar molt bé. A més coneixes gent d’arreu del món a qui agrada el mateix que a tu i millores l’anglès.
Després també vaig anar a fer una altra a Arnhem, als Països Baixos, i ara m’acaben de donar els resultats d’una altra i el pròxim 11 de maig aniré a Linz, a Àustria a fer una prova d’admissió per a la Universitat Anton Bruckner.
RdR: Així que encara no tens clar que faràs l’any vinent?
L.G.: No, encara no. És cert que després d’alguna de les audicions a l’estranger vaig tornar dubtant de si m’agradaria marxar a l’estranger perquè em va agradar molt estar allà però també trobes a faltar la família, la teva forma de viure aquí… Però penso que si marxo també faré allà la meva colla, agafaré la rutina, m’hi adaptaré. De moment faré aquestes proves a Linz i també tinc la possibilitat d’anar a fer un 7è curs específic per preparar audicions en un centre de Brussel·les amb el que fem intercanvis des de l’institut.
RdR: On t’agradaria arribar?
L.G.: M’agradaria crear els meus propis projectes com a repte personal, saber-me capaç de fer-ho. I abans estar en companyies i trepitjar escenaris arreu del món. Però sobretot fer coses on estigui bé, on em senti còmode. Per exemple, he tingut l’oportunitat de descobrir la dansa inclusiva arran del treball de recerca i és un altre àmbit que m’ha agradat molt.
RdR: Has ballat alguna vegada en el Dia de la Dansa?
L.G.: Crec que una vegada amb Epidemic i també vaig estar a punt de fer amb ells un festival però no el vaig poder fer perquè vaig agafar Covid. I m’ha quedat aquesta espina de no haver ballat més a Ripollet. Per això poder actuar el passat mes de novembre durant la Nit de Bruixes em va fer especial il·lusió.
RdR: Com valores l’oferta d’escoles i grups de ball que hi ha al municipi?
L.G.: És un regal, la veritat. No a tots els pobles hi ha tanta oferta i tantes possibilitats. Penso que és molt enriquidor que ara que la vida té un ritme tan ràpid hi hagi activitats on la gent pugui gaudir amb amics fent activitat física, compartint la dansa i desconnectant de la rutina en un espai de moviment.