Lola Ortiz: “He estat conscient del rol de pionera a mesura que s’ha parlat més de feminisme”
La societat avança gràcies a petits, però ferms, passos de gent valenta que es proposa a innovar. Lola Ortiz ha estat una d’aquestes persones, però ella no es va plantejar mai que feia aquest pas quan va voler incorporar-se al cos de la Policia Local de Ripollet en el 1980. Després de quaranta-un anys de servei ha penjat l’uniforme i ha rebut el reconeixement dels companys.
Tota una vida dedicada a un ofici que era únicament per a homes i on encara hi falta més presència femenina.
Revista de Ripollet: Amb més de quaranta anys al cos de policia com et sents en jubilar-te?
Lola Ortiz: Suposo que me l’he guanyat. No et mentiré, es troba a faltar la feina i la rutina. En el 2019 es va aprovar una llei per la qual a partir de certs anys de servei se’t resten alguns de l’edat de jubilació. Per acollir-te has d’haver superat de 30 a 35 anys de servei. Es pot dir que he estat pionera com a dona policia a Ripollet i també per poder jubilar-me amb cinquanta-nou anys, altres companys no ho han pogut fer.
RdR: Tu mateixa ho has dit, ets pionera com a dona que entra al cos de policia. No era el típic somni d’una nena en aquella època.
L.O: No vaig ser l’única, va haver-hi una altra dona. Però sí, ni molt menys era el que tenia pensat. És més, em vaig plantejar entrar al cos de forma transitòria. En 1980 va haver-hi una crisi molt forta després de la transició, l’economia feia aigües. En aquell moment volia començar a treballar i tot va ser arran d’una conversa amb un tiet meu. Va venir a casa i ens va comentar que l’ajuntament obria places, llavors em vaig anar a informar, però com tenia disset anys em van dir que m’havia d’esperar per presentar-me. Em vaig esperar, em vaig presentar i vaig entrar, i allò que havia de ser de forma temporal em va acabar agradant. Cada dia era diferent, no és una feina avorrida o monòtona.
RdR: En aquell moment vas notar aquest paper de pionera?
L.O: No he estat conscient del meu paper fins fa poc, quan s’ha començat a parlar de temes com l’emancipació de la dona i la igualtat amb els homes. En aquella època no era conscient dels canvis que podíem fer les dones. Es pot dir que el feminisme és un terme bastant nou.
RdR: Però era un fet nou per al veïnat del poble.
L.O: Sí que va ser una novetat. Tothom em mirava, m’observava o, inclús, em preguntava. D’alguna manera, i entre cometes, era un fet estrany. Xocava que en un ofici que era d’homes s’hagués obert a una dona. Era una novetat total, després, amb el temps es va normalitzar i més d’una mare es va acostar a dir-me que la seva filla volia ser policia. Val a dir que abans érem més propers, hi havia més sensació de familiaritat.
RdR: Et vas trobar reaccions reticents a la teva presència?
L.O: Malauradament sí. En aquella època l’insult més típic era ‘Vés a fregar els plats’, sobretot quan posava alguna multa o feies algun avís. Per sort ja no s’escolta, però en aquell moment era el pa de cada dia.
RdR: Potser això és molt personal, però com t’afectava escoltar-ho?
L.O: Per descomptat que afectava. Sota l’uniforme hi ha una persona. Però t’has de sobreposar, al final estàs fent la teva feina i el que et sembla que és correcte, si la gent no ho vol entendre és el seu problema, no el meu.
RdR: Al final el cos de policia juga un paper social que crea controvèrsia.
L.O: Fer complir les normes dificulta la relació amb les persones a les quals els has de posar un límit que se suposa que és per cuidar la convivència. És normal que xoqui. Però tu, com a policia has d’actuar des del respecte, comprensió i empatia, però no només com a policia sinó també com a persona.
RdR: Com ha canviat el cos de policia a Ripollet?
L.O: El canvi és enorme. Fixa’t com ha canviat Ripollet si abans no teníem Poliesportiu, Centre Cultural, ni les dependències que ara té l’Ajuntament. Al final el cos de policia ha crescut a mesura que creixia el poble. Quan vaig començar hi havia carrers sense asfaltar i faltava enllumenat. Un exemple pot ser el nombre de vehicles, ara tenim el triple de cotxes. El cos s’ha modernitzat, com també ho ha fet el poble, sobretot des que vam sortir de la transició. Per exemple, quan vaig entrar el cos no estava comunicat, no teníem transmissors, si necessitaves fer una trucada havies de buscar un telèfon. Ara això és impensable. Per mi Ripollet fa temps que ha deixat de ser un poble per ser una ciutat petita. I la policia hem passat de gairebé no tenir mitjans a tenir un gran nombre d’eines al nostre abast.
RdR: Segur que quaranta anys de servei donen per moltes anècdotes.
L.O: Per infinitat d’elles. Però el moment que més destaco és, sens dubte, com vam viure a Ripollet el 23-F. Vam detenir al cap i al caporal d’aquell moment per estar implicats en la crema del cotxe de l’alcalde Carles Ferrer i en el tiroteig que es va viure a l’Ajuntament, que va posar en risc als seus propis companys. Molts dels meus companys no viuran una situació com aquesta i espero que mai visquin res així. Vam viure molts nervis en un episodi que no es recorda gaire.
RdR: Com a pionera et sorprèn que encara hi hagi tan poques dones al cos?
L.O: En el cos de Mossos d’Esquadra hi ha més dones que en els cossos de Policia Local. Encara ara a moltes dones els hi semblem massa dures les proves físiques que es demanen per accedir al cos però estic segura que totes elles són capaces de superar-les sense problema. Però és veritat que no hi ha la mateixa proporció d’homes que de dones, però crec que fer de policia ja no és un ofici vinculat únicament als homes.
RdR: Tot i que ja t’has jubilat, quin últim missatge li donaries als ripolletencs com a policia?
L.O: Que els deixo en molt bones mans. Deixo un cos que està preparat i format, que pot respondre davant de qualsevol situació com ha quedat demostrat durant la pandèmia.
