M.Á. Luján: “El cim és transmetre els valors del taekwondo, no treure campions”
Esperanza Díaz i Miguel Ángel Luján són una parella de taekwondistes que porten molt de temps practicant aquest esport. Part d’aquesta experiència tenien ganes de transmetre-la i per això van obrir ja fa quatre anys l’escola Toham al barri dels Pinetons. Amb constància, un dels lemes de l’escola, han pogut descobrir el seu esport ja a molts veïns
Revista de Ripollet: Amb quina idea neix l’escola Toham?
Miguel Ángel Luján: Vam fundar l’escola la meva dona, l’Esperanza, i jo. Ambdós hem fet taekwondo des de ben petits. Hem competit durant molts anys aconseguint bons resultats, hem compartit aquesta passió durant molt de temps. Quan érem joves vam tenir el somni de fer una escola, tot i que els dos vam seguir camins professionals molt diferents. L’Esperanza va fer la carrera d’empresarials i va treballar a la banca, per la meva banda vaig treballar d’enginyer, feia de ‘product manager’ a l’empresa de rellotges Festina. Estàvem ben posicionats i no ens anava gens malament, però no ens acabava de satisfer, sentíem que ens faltava quelcom.
RdR: En part seguir aquest somni?
M.Á.L: Podem dir que sí. Al final va arribar un punt que ens ho vam plantejar seriosament i vam veure que era el moment oportú. Això va ser en el 2017, va ser quan vam aconseguir el local. Estava buit i el vam haver de remodelar per tal d’adequar-lo a la idea que teníem. Vam esperar fins al 2018 per poder inaugurar l’escola.
RdR: Es pot dir que s’està complint.
M.Á.L: No ens podem queixar de com ens va. Tampoc ha sigut fàcil, quan va arribar la pandèmia feia dos anys que estàvem oberts. Però potser el moment més complicat va ser a l’inici. Normalment, qui obre una escola abans ha fet classes a una escola o algun gimnàs i pots començar amb un alumnat. Nosaltres vam començar de zero. La setmana abans d’obrir gairebé no vam dormir perquè no teníem cap alumne. Llavors vam haver de treballar per donar-nos a conèixer fent jornades de portes obertes i repartint ‘flyers’. Per sort va funcionar i l’acollida va ser molt bona.
RdR: Per què us decidiu a obrir l’escola a Ripollet?
M.Á.L: Jo he viscut molt temps aquí. La meva parella és de Madrid, però ens vam instal·lar a Terrassa. Érem allà quan vam decidir obrir l’escola. Ens vam decidir que fos Ripollet en part per les meves arrels i també perquè vam fer un estudi de mercat. A part la zona ens agradava molt. És un barri nou on s’hi està establint gent jove que té fills a qui els pot interessar la feina que fem a l’escola.
RdR: Quina situació hi ha a Ripollet amb les arts marcials?
M.Á.L: Conec alguna de les escoles que hi ha de karate, però fins ara no hi havia cap escola de taekwondo. Si haguéssim volgut obrir una escola de karate, crec que no hauríem escollit Ripollet. És veritat que compartim valors molt semblants però és un esport nou i diferent.
RdR: Hi ha alguna raó per la qual no hagués arribat abans el taekwondo a Ripollet?
M.Á.L: Simplement, no s’havia donat la casualitat. Jo vaig aprendre a una escola de Cerdanyola i arreu del Vallès Occidental hi ha diferents centres.
RdR: Quina diferència té el Taekwondo d’altres arts marcials?
M.Á.L: En principi és l’estil. En el taekwondo intervenen un 80% les cames i un 20% els braços. Cada art marcial té les seves normes com també el seu origen propi, per exemple el karate té origen japonès mentre que el taekwondo és coreà. També les tècniques són molt diferents. En canvi compartim la constància, l’esforç, el sacrifici, la companyonia, el respecte cap als grans i cap als rivals…
RdR: Pot ser fàcil que la gent posi en el mateix sac a totes les arts marcials.
M.Á.L: Qui les viu des de dins té clar que no són iguals. S’entén que qui no les conegui li passi i que les pugui confondre. Potser l’art marcial que és més fàcil de reconèixer és el karate, segurament per la publicitat que ha tingut. El taekwondo és més recent en l’àmbit nacional perquè va arribar més tard. Ara es comença a conèixer gràcies a que és un esport olímpic i la selecció espanyola ha obtingut molts bons resultats.
RdR: Tu com comences en aquest món?
M.Á.L: En el meu cas va ser com tot nen. Els meus pares volien que fes esport i a mi m’agradava, però em va costar trobar la disciplina adequada. Vaig provar el futbol i l’handbol, cap dels dos em van agradar. Una coneguda de la meva mare li va recomanar l’escola en la qual vaig començar, el vaig provar i fins ara. Vaig començar amb nou anys i encara és la meva passió. La meva dona va ser quelcom semblant. Ella sofria de les ròtules i necessitava fer un esport que es practiqués sense sabatilles esportives, així, amb quatre anys va començar.
RdR: Fins ara quins són els millors triomfs de Toham?
M.Á.L: Si parlem de la faceta competitiva no en tenim cap, però no ens preocupa gens, al final vam començar de zero. Aquest juliol vaig fer els primers exàmens de cinturó negre, ja en tenim dos. És un esport que es necessita participar en moltes competicions per poder avançar i la pandèmia ha fet que encara anem més lents. A poc a poc estem traient el cap, els primers infants i adults de l’escola han començat a competir. Per la part de la meva parella i la meva encara estem en actiu i anem aconseguint bons resultats en els campionats estatals. Sobretot per promocionar l’escola perquè per la nostra part ja ho hem viscut tot, també ho fem per ser un exemple per als nostres alumnes i que vegin que es pot arribar.
RdR: L’exhibició que vau fer al maig es pot considerar un triomf?
M.Á.L: Es podria dir que sí. La vam preparar amb molt poc temps, la idea era que els alumnes poguessin sortir de l’escola perquè durant dos anys no s’ha pogut competir amb normalitat i molts d’ells no han pogut mostrar el que han après. Gairebé va participar tota l’escola. Vam reunir molta gent, per dir números diria que van participar uns 130 alumnes i vam aplegar a més de 300 persones al parc.
RdR: Per què s’anomena Toham?
M.Á.L: És el nom d’una muntanya coreana. El vam escollir perquè el camí d’un taekwondista va cap amunt, comences en la base de la muntanya i has d’anar adquirint coneixements per arribar fins al cim de la muntanya. La idea és que l’alumne ha de suar i treballar per obtenir els resultats, igual que fer un cim.
RdR: Quin seria el vostre cim com escola?
M.Á.L: Per sobre de tot ensenyar tot allò que nosaltres hem après. No ens plantegem cap objectiu com treure un campió olímpic ni res per l’estil. Està clar que ens fa il·lusió que els nostres alumnes assoleixin resultats importants, però la prioritat és transmetre allò que sabem i aconseguir que els nostres alumnes siguin persones vàlides en el seu dia a dia.
