M.E.García: “Vaig obrir el bar fa 47 anys per mantenir la família i encara hi continuem”
La Peña Bética de Ripollet, c/Magallanes 4, va ser referent de la cultura andalusa al poble durant molts anys. Aquest local amaga la història d’una dona molt treballadora. Si entres segurament et trobaràs darrera de la barra a María Esteban García que et rebrà amb un somriure i una paraula amable. Amb 82 anys segueix al peu del canó. Va obrir la Peña per tirar endavant la seva família, el seu marit estava afectat per treballar a la Uralita. La lluita per la igualtat també l’han començat dones com ella
Revista de Ripollet: Quan comença a treballar?
María Esteban García: Vaig començar a treballar quan tenia dotze anys. Al meu poble, El Coronil, província de Sevilla. Vaig començar fent el que calgués al camp: recollint olives o cotó, segant… quan tenia vint-i-set anys vaig venir cap a Ripollet.
RdR: Per què decideix venir a Ripollet?
M.E.G: Vam decidir aquest poble perquè els meus pares i els meus germans vivien aquí. El meu pare treballava de guarda al parc Anselm Clavé. Vaig ser l’última en arribar aquí. La meva família em va ajudar a instal·lar-me amb el meu marit i els tres nens, feia cinc anys que estava casada.
RdR: Com són els primers anys al poble?
M.E.G: Al principi érem setze persones vivint en un mateix pis al carrer Sant Jaume. El meu marit va començar a treballar a la Uralita però només va durar sis mesos, quan anaven a renovar-li el contracte va emmalaltir perquè treballava fent els sacs de ciment. A partir d’allà va començar a tenir problemes de salut, tot i això sempre que podia treballava de manobre. Això va ajudar al fet que jo seguís treballant, a la meva família no li podia faltar res. Vaig treballar fent feines amb el doctor Pérez i el doctor Bofill. Però el meu marit va recaure de tal forma que no podia treballar. No ho vaig dubtar dues vegades i amb una veïna vaig anar a França a recollir raïm. Vaig emportar-me dos dels meus quatre fills, els altres dos es van quedar amb una amiga, un amb set anys i la petita que tenia vuit mesos. Vaig aconseguir suficients diners per a obrir el bar.
RdR: Per què decideix obrir el bar?
M.E.G: Com el meu marit seguia malalt i jo volia tirar endavant a la meva família vam buscar opcions. Vam veure aquest local i al principi em feia vergonya posar el bar, mai m’havia pres un refresc enlloc. El 1973 el vam obrir i va ser un encert, en aquesta zona no hi havia cap. Al principi sempre s’omplia, en part perquè feia cuina andalusa. Vaig necessitar l’ajuda del meu fill gran perquè no paràvem de fer dinars. Ens va anar tan bé que vam comprar el local del costat per fer una sala més gran.
RdR: I per què vau posar de nom la Peña Bética?
M.E.G: Perquè som de Sevilla i a casa tots som del Betis! Durant una època el local del costat el vam convertir en un centre cultural andalús en el qual fèiem tota mena d’activitats pròpies de la terra d’on provinc. Venia gent migrant d’arreu de la zona, inclús gent que vivia a L’Hospitalet de Llobregat, però també molta gent que havia nascut aquí, a Ripollet. I per la Festa Major aportàvem el nostre granet de sorra. Com la Festa es feia prop del bar tancàvem el carrer Magallanes i posàvem un ‘tablao’ flamenc. El meu germà era ‘cantaor’ i sempre portava a altres artistes per fer espectacles. A més rifàvem un pernil, preparàvem tota classe de tapes i organitzàvem una petita festa per honorar les tradicions d’Andalusia.
RdR: La gent i la cultura andalusa ha estat molt important al poble.
M.E.G: La gent migrant d’Andalusia hem ajudat molt a què el poble cresqué. Quan jo vaig arribar Ripollet era molt petit i a poc a poc va arribar gent de la zona. Hem treballat molt de la mà amb la gent que havia nascut aquí. A mi Ripollet m’agrada molt més que cap altre poble o ciutat. No vull tornar a Andalusia. Ara hem fet créixer arrels aquí, al poble tinc tota la meva família que és allò que més estimo. El meu poble és Ripollet i moriré aquí. Tinc molt per agrair als catalans, he tingut una gran relació amb molts d’ells. Vinguis d’on vinguis, siguis d’on siguis tens dret a què t’acullin perquè ningú és millor que un altre. Un és d’on se sent a gust.
RdR: És un exemple de dona treballadora que ha sabut tirar endavant. Potser mai s’ha donat prou valor a les dones com vostè.
M.E.G: He tingut la sort de casar-me amb un gran home que sempre m’ha tractat igual que ell i m’ha donat suport per tirar endavant a la meva família malgrat la situació difícil que hem viscut. Malauradament no tots els casos han estat així i la dona ha estat per sota de l’home. Això ho trobo injust. Es pot treballar perquè homes i dones visquin sense les injustícies que encara es viuen. Cal seguir lluitant per demostrar la importància que la dona té en la societat.
RdR: Alguna vegada la veurem retirada?
M.E.G: He nascut en temps de guerra i per això segueixo donant guerra. Per mi el treball és la meva vida. Com el negoci és familiar no puc deixar d’ajudar als meus fills. Em domina la feina però he de reconèixer que m’agrada el que faig i ho faig a gust. No ho faig per tenir més, sinó per poder ajudar a la gent que estimo.